Si l’últim dia de
classes passeu per davant d’una escola, percebreu un ambient especial, diferent
del de cada dia. Les emocions estan a flor de pell, tant entre els infants com
entre els adults.
És ben lògic i natural. Per a tots els estudiants
s’acaba una llarga etapa (penseu que parlem d’infants menuts, per a molts
d’ells 10 mesos és una part significativa en la seva curta vida), en la qual
han incorporat nous aprenentatges, han superat reptes, han après a
relacionar-se millor, a pensar, a adquirir autonomia, a prendre decisions… Buf!
I tot això sota la pressió que posem a casa i a l’escola, que sempre anem amb
presses i ens costa respectar els tempos que necessita cadascú.
I tot l’esforç posat,
les hores d’estudi, els treballs de grup, les mil i una activitats, s’acaben de
cop. És a dir, es passa del tot al no res en la majoria dels casos. És per això
que el darrer dia de classe es constata una barreja agredolça de satisfacció
per la feina feta, i de malenconia en deixar enrere els bons moments viscuts.
En el cas dels més petits aquest punt d’inflexió
és ràpid i puntual; cert és que canviaran de classe i de mestra, i que
probablement incorporaran noves dinàmiques, la qual cosa els suposa una certa
incertesa. Però l’estiu els espera i tan bon punt surtin per la porta de
l’escola, s’oblidaran fàcilment d’aquests problemes.
En canvi, per als més
ganàpies el final de curs representa molt més, ja que deixen l’escola on han
passat 9 dels seus 12 anys, per anar a l’institut. Aquest dia ells i elles són
els protagonistes i cal acomiadar-los com es mereixen: amb discursos, balls,
diplomes, dedicatòries, berenars i tot el que calgui. Podeu comprendre que les
rialles i els plors es barregen amb molta facilitat en moments com aquests i en
joves que comencen l’adolescència. Tantes ganes que tenien d’entrar a
l’institut, fent-se els milhomes i amb un posat de tan se me’n fum tot i ara, a
l’hora de la veritat, senten una recança infinita perquè han de deixar l’escola
que, tot sigui dit, ha estat la seva segona casa durant tant de temps.
No patiu, els costarà
més o menys dies però al mes d’octubre –novembre a tot estirar– ja hauran fet
noves amistats i s’hauran integrat completament a les exigències de l’ESO.
I què n’hem de dir dels
i de les mestres? El professorat no haurà acabat la feina, encara els en queda
molta sobretot de la més feixuga, la burocràtica. A més cal preparar el nou
curs, programar i prendre moltes decisions. Però el darrer dia amb infants també
és un moment molt especial, cada any, malgrat i que es tingui una llarga
experiència professional.
Aquest dia és un FINAL
amb lletres majúscules, es deixa enrere molt més que un curs: s’acaba la feina
amb uns infants que són únics i irrepetibles, amb els quals s’han creat uns
vincles molt estrets, s’han teixit complicitats i s’han compartit experiències
que han enriquit a tothom. Es tracta d’haver assolit els objectius plantejats,
procurant sobretot que tots i cada un dels infants hagi pogut gaudir, aprendre
i madurar en el seu procés personal. No és una tasca fàcil, ni molt menys,
perquè el dia a dia és ple de moments inesperats que cal aprofitar (per
exemple, si neva, bé haurem de jugar una mica amb la neu, oi?), de canvis
d’última hora (quan un mestre es posa malalt i cal substituir-lo, quan no
funcionen els ordinadors, etc.) o de fets completament extrems com va ser el
cas de treballar a través d’una pantalla amb infants de 3 anys en època de
confinament.
És
una feina dinàmica en tots els sentits, cada dia que comença és un llibre obert que cal
escriure –a partir d’un guió, d’acord, però incorporant tot allò que
calgui i que de ben segur millorarà el projecte inicial.
Per tot plegat, en el
col·lectiu de mestres també és freqüent aquest sentiment dual d’alegria i enyor
alhora; de: “Per fi, hem acabat el curs, ara toca descansar” al costat de “Els
trobaré a faltar, m’han aportat tant aquests infants...”
És una feina
estressant, no hi ha dubte; calen uns dies de vacances per posar ment i cos a
to –sovint és llavors que entre els professionals apareixen constipats, mals de
cap o lumbàlgies que no es podien manifestar abans perquè el volum de treball
no ho permetia.
Però no hi ha dubte que
és una feina preciosa, agraïda i apassionant, sobretot si ens ho mirem amb una
mica de distància, a la vora del mar i amb una cerveseta ben fresca a la mà.
Anna Martí Turà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada