 |
| Presentació del llibre “Catalunya en blanc i negre”, amb l’escriptor i acadèmic Pere Gimferrer (autor del pròleg) i l'escriptor i historiador Román Gubern (1992). |
L’escolarització
obligatòria era dels sis als dotze anys i es basava en tres assignatures: Religión,
Educacion Física i Formación del Espiritu Nacional, complementada amb uns
coneixements bàsics. El batxillerat universitari al qual podia accedir-se a
partir dels deu anys, no estava a l’abast de tots els centres docents, ni la
situació econòmica de molts dels pares s’ho podien permetre pels seus fills, que
es veien en la necessitat de fer-los treballar, per tal d’alleugerir la
situació econòmica familiar.
Molt
del que em van ensenyar a l’escola, no m’agradava i el que m’agradava no m’ho
van ensenyar. Amb aquell bagatge cultural i de possibilitats, em va ser
difícil, igual que a molts, assolir un lloc social o professional important.
Així i tot, dintre meu bullia un braó d’inquietuds, que em convidaven a
alimentar-me de coneixements i experiències pel meu compte, el que va originar
que mirés de reüll i comencés a palpar, alguns aspectes de l’art, la cultura i
la llengua.
Queda
clar que no em vaig introduir en el món de la cultura a través d’estudis
universitaris. Mentre treballava en àmbits administratius i comercials, em vaig
anar formant sense que ningú marqués el meu ritme. Em fou necessari menjar
molta sopa de lletres, per tal de saber conrear els mots fora del plat. Tot ho
vaig aprendre esforçant-me en la universitat de la vida, forjant les potències,
a base dels cops del mall de les meves vivències personals, damunt d’una
enclusa recolzada per un munt de sacrificis i esforços.
La
prohibició de l’ús públic de la llengua catalana va durar fins als anys
seixanta, en què una certa tolerància va donar pas a la publicació de la Gran
Enciclopèdia Catalana, l’aparició de la Nova Cançó i d’Òmnium Cultural. Fet que
va contribuir a fer que aquella opressió que havíem sofert fins aleshores,
obrís un petit porticó a través del qual (malgrat censures i controls)
poguéssim conèixer a intel·lectuals, polítics i artistes que havien estat
emmordassats. És així com aquell nou marc de possibilitats, em va estimular a
participar i a gaudir d’activitats socials, culturals i creatives i vaig trobar
en la fotografia una via per expressar les meves dèries, i a través de
l’escriptura em vaig especialitzar en temes relacionats amb la fotografia,
sobre la qual vaig ser autor de dos llibres i d’articles en revistes.
La
fotografia em va ajudar a relacionar-me amb la poesia. Com a fotògraf, vaig fer
un ampli reportatge inspirat en “Cementiri de Sinera” de Salvador Espriu i vaig
incloure interpretacions poètiques a les imatges fotogràfiques d’autors
catalans.
Vaig
tenir la sort de contraure matrimoni amb la Mercè Bernat, la qual gaudeix d’una
àmplia formació i sensibilitat, que li permet escriure poesia, la qual cosa la
va conduir, en el seu dia, a ser membre del Grup Literari “El Caliu”, que tenia
com a pal de paller a l’escriptor local Manuel Tosca. Va ser ella qui em va
motivar perquè escrivís poesia i qui s’ha convertit en l’assessora que em
continua ajudant.
Si
bé no he deixat la narrativa, ha estat en la manifestació de la bellesa i dels
sentiments pels mitjans estètics propis de la poesia, on he trobat un lloc que
em permet sentir-me veritablement humà i instal·lat en el món que m’envolta.
 |
Quedi
clar que no utilitzo les formes poètiques per esplaiar-me amb floritures i
romanticismes literaris. Em decanto més per la motivació que no pas per la
satisfacció. Les meves inclinacions fan que m’inspiri d’una forma sincera i
directa, davant de les esperances difícils, de les incerteses, així com dels
aspectes tardorals de la vida.
Per
a mi, escriure no m’és una afecció (el que se’n diu un hobby), sinó una
necessitat tan vital com és respirar o menjar. Quan em poso a escriure, no em
deturo a pensar si algú em llegirà o no, el que preval és fer-ho tot d’una
forma sincera, ja que crear m’atorga felicitat. Exterioritzar les veritats que
emanen de les ferides del cor, s’ha convertit en un lloc màgic que em guareix
dels mals i m’ajuda a viure.
No sols trobo al·licient escrivint, sinó també llegint a altres autors o autores. En el marc de la Llibreria “Els Nou Rals”, hem format un Grup d’Amics de la Poesia, obert als que ens agrada parlar i aprofundir sobre llibres de poesies. La finalitat és gaudir-ne i aprendre tots de tothom. Cal dir que ens ho passem bé i que està obert a tota persona que vulguin compartir la seva experiència personal.
 |
A PARTIR DE LA MEVA EXPERIÈNCIA EN EL MÓN DE L’ESCRIPTURA, PENSO QUE SER POETA ÉS...
...ser
capaç d’enterrar dins d’un escrit, emocions, pensaments, sentiments i
sensacions i, a continuació, obrir una porta per fer-ne entrar de nous, per tal
d’enterrar-los, també, dins d’una altra pàgina en blanc.
...anar
per la vida amb una cuirassa i el casc posat, per fer front a temors i
complexos i atrevir-se a alliberar-se, per tal de no quedar entollat en
l’hermetisme i poder donar-ho tot.
...utilitzar
l’arquitectura de les paraules, per desabrigar la vida pròpia i poder-la
revestir a través de la bellesa i la precisió del llenguatge escrit, amb la
tinta inesgotable del cor.
...guarir-se
les ferides, posant ales alliberadores a les inquietuds i projectar-se vers el
seu propi jo, amb l’esperança de veure sortir el sol enmig de la nit.
Salvador Obiols
 |
| Premi de poesia “Francesc Marti Queixalós”, de Reus. |
Aquí us deixo un llistat de llibres dels quals en soc l’autor:
“Catalunya en blanc i
negre”
(Assaig històric)
“Catalunya, imatges d’un
temps”
(Assaig històric)
“Mariner sense pau” (Poesia)
“L’altra riba queda
lluny”
(Poesia)
“L’esperança i la
memòria” (Poesia)
“Nosaltres i el temps” (Poesia)
Diverses
narracions i poemes, inclosos en algunes de les publicacions dels cent
vint-i-cinc certàmens on he estat premiat.
Premi especial a la millor lletra d’una cançó en el 27è Premi Victor Alari, organitzat per Radio Cubelles. (2023)
L’ALBA I
EL VENT
Ets tu, soc jo, som tots,
els que naveguem a pit descobert,
amb el vent al cor i la vela hissada.
Som igual que el vent que corre al seu grat,
que es gira quan vol sense cap lligam,
que mena la nau inflant el velam
i és un clar exponent de la
llibertat.
Ets tu, soc jo, som tots,
els que compartim el mateix anhel,
per cercar la llum pels camins de l’alba.
És “el despertar” d’una nova albada;
veiem com la llum s’arbora a llevant,
que el vent de ponent sembla estar minvant
i el corb tenebrós té l’ala trencada.
Ets tu, soc jo, som tots,
els que hem heretat el tresor d’uns mots
i uns somnis daurats curulls d’esperança.
Cerquem trobar el rumb amb seny i prudència,
guiats per l’instint de treballar eufòrics,
per recuperar tots els drets històrics,
i aquells savis mots que ens venen d’herència.
Ets tu, soc jo, som tots,
els que uns mals drets ens fan carregar,
el pes d’una creu amb les mans lligades.
Esmolem la falç, les meses s’espiguen,
el camí és agrest i està ple d’esculls,
no perdem el tremp ni acluquem els ulls
i seguem arran les trames que ens lliguen.
SONET. Del llibre: Mariner sense pau. (Guanyador del
XIV Premis de la Mar. El Grau de Castelló. (2008)
Si es torça el timó enmig del camí,
mentre vas solcant per mars encrespades,
alça els ulls, valents, lluny de les onades
on el sol ixent revela el destí.
Si el teu ull és bo, bona és la mirada.
Salpar vers llevant et mostra l’albor,
ancorar a ponent t’omple de foscor.
Un far radiant et brilla en la cara.
Tens un capità: el teu cor que et guia.
Cap altre timó coneix millor sort.
Tant si estàs perdut de nit com de dia,
forejant ben lluny o ancorat a port,
afronta els perills, ple de valentia,
sens caure vençut. No perdis el nord.
VERS
LLIURE (Fragment) Inèdit
La despietada arada del temps
m’ha solcat el rostre, multitud de vegades,
deixant-me empremtat en la pell,
els plecs originats per les rialles
i les conques drenades pel pas
vertical de les llàgrimes.
No és el passat qui es fa present,
aportant testimonis del que va succeir,
és una part física de
mi, que es manté fidel
als espais i moments empal·lidits,
pel temps i la distància
..........
SONET. De la col·lecció premiada en el XVIII Premi
Enric Gall, organitzat per Òmnium de Terrassa. (2022)
Passar pel sedàs em treu l’entrellat
clar i definitiu del grau de fermesa,
amb què he arribat a la maduresa
i amb quin dels pautats he estat emmotllat.
La vida m’ha fet rebel i salvatge,
dispost a avançar a contracorrent;
el vent tramuntà tinc per referent,
per ser el pur reflex de la meva imatge.
Com l’aigua del riu faig la meva via,
sempre curs avall vers el fons marí,
llenço pel ribàs tota profecia,
que veu en el mar la fi del camí.
Després de la nit comença un nou dia,
on la llum ixent mostra un nou confí.
SONET. De la col·lecció guanyadora del Premi Englantina, de Plata en els XLII
Jocs Florals de la Tardor, de Barcelona.
Junts. Caminem junts portant l’estelada,
per reclamar un dret que se’ns vol negar,
per sortir d’un pou que ens vol ofegar
i per venerar, tanta sang vessada.
Defensem els mots que ens venen d’herència;
guiats per l’instint de treballar eufòrics
per recuperar trets i drets històrics,
i enfilar un nou rumb vers la independència.
Obrim els balcons, portes i finestres;
portem massa temps patint fosquedat,
sota el governall d’uns cabdills maldestres.
L’albada no té el seu pas barrat,
a ella aspirem sense entrar en palestres,
per viure un futur més enllumenat.
A la platja de Bodrum, dorm un àngel,
la humanitat sencera en som els pares.
La imatge d’Aylan és la d’un infant,
dels milers d’infants que moren a l’aigua.
El mar que l’ha dut, no n’és responsable,
uns forassenyats en són els culpables.
Ell sol desfermà torrents plens de llàgrimes,
i era un sol infant dormint a la platja.
Colpí el fur intern, ferides a l’ànima
i era un sol infant dormint a la platja.
Crits d’indignació i grans veus d’alarma
i era un sol infant dormint a la platja.
Un foc d’encenalls té poca durada,
tot just l’endemà, s’apagà la flama.
¿Ja no es vol mirar a
tots els Aylan
que acluquen els ulls, damunt de les algues?
A la platja de Bodrum dorm un àngel,
la humanitat sencera en som els pares.
........
¿Ningú vol
saber de tots els Aylan,
que acluquen els ulls, damunt de les algues?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada