dissabte, 15 de juliol del 2023

La meva experiència com a escriptor

                                   Presentació del llibre “Catalunya en blanc i negre”, amb l’escriptor i acadèmic                                     Pere Gimferrer (autor del pròleg) i l'escriptor i historiador Román Gubern (1992).

Per a comprendre la meva història en el món literari, cal que ens situem a partir de l’any 1940, moment en què vaig néixer. Feia un any que s’havia acabat la Guerra Civil i que la dictadura havia establert la prohibició de la llibertat política i de la llengua catalana.

L’escolarització obligatòria era dels sis als dotze anys i es basava en tres assignatures: Religión, Educacion Física i Formación del Espiritu Nacional, complementada amb uns coneixements bàsics. El batxillerat universitari al qual podia accedir-se a partir dels deu anys, no estava a l’abast de tots els centres docents, ni la situació econòmica de molts dels pares s’ho podien permetre pels seus fills, que es veien en la necessitat de fer-los treballar, per tal d’alleugerir la situació econòmica familiar.

Molt del que em van ensenyar a l’escola, no m’agradava i el que m’agradava no m’ho van ensenyar. Amb aquell bagatge cultural i de possibilitats, em va ser difícil, igual que a molts, assolir un lloc social o professional important. Així i tot, dintre meu bullia un braó d’inquietuds, que em convidaven a alimentar-me de coneixements i experiències pel meu compte, el que va originar que mirés de reüll i comencés a palpar, alguns aspectes de l’art, la cultura i la llengua.

Queda clar que no em vaig introduir en el món de la cultura a través d’estudis universitaris. Mentre treballava en àmbits administratius i comercials, em vaig anar formant sense que ningú marqués el meu ritme. Em fou necessari menjar molta sopa de lletres, per tal de saber conrear els mots fora del plat. Tot ho vaig aprendre esforçant-me en la universitat de la vida, forjant les potències, a base dels cops del mall de les meves vivències personals, damunt d’una enclusa recolzada per un munt de sacrificis i esforços.

La prohibició de l’ús públic de la llengua catalana va durar fins als anys seixanta, en què una certa tolerància va donar pas a la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, l’aparició de la Nova Cançó i d’Òmnium Cultural. Fet que va contribuir a fer que aquella opressió que havíem sofert fins aleshores, obrís un petit porticó a través del qual (malgrat censures i controls) poguéssim conèixer a intel·lectuals, polítics i artistes que havien estat emmordassats. És així com aquell nou marc de possibilitats, em va estimular a participar i a gaudir d’activitats socials, culturals i creatives i vaig trobar en la fotografia una via per expressar les meves dèries, i a través de l’escriptura em vaig especialitzar en temes relacionats amb la fotografia, sobre la qual vaig ser autor de dos llibres i d’articles en revistes.

La fotografia em va ajudar a relacionar-me amb la poesia. Com a fotògraf, vaig fer un ampli reportatge inspirat en “Cementiri de Sinera” de Salvador Espriu i vaig incloure interpretacions poètiques a les imatges fotogràfiques d’autors catalans.

Vaig tenir la sort de contraure matrimoni amb la Mercè Bernat, la qual gaudeix d’una àmplia formació i sensibilitat, que li permet escriure poesia, la qual cosa la va conduir, en el seu dia, a ser membre del Grup Literari “El Caliu”, que tenia com a pal de paller a l’escriptor local Manuel Tosca. Va ser ella qui em va motivar perquè escrivís poesia i qui s’ha convertit en l’assessora que em continua ajudant.

Si bé no he deixat la narrativa, ha estat en la manifestació de la bellesa i dels sentiments pels mitjans estètics propis de la poesia, on he trobat un lloc que em permet sentir-me veritablement humà i instal·lat en el món que m’envolta.

                                        Premi Englantina “Jocs Florals de Tardor”, de Barcelona.

Quedi clar que no utilitzo les formes poètiques per esplaiar-me amb floritures i romanticismes literaris. Em decanto més per la motivació que no pas per la satisfacció. Les meves inclinacions fan que m’inspiri d’una forma sincera i directa, davant de les esperances difícils, de les incerteses, així com dels aspectes tardorals de la vida.

Per a mi, escriure no m’és una afecció (el que se’n diu un hobby), sinó una necessitat tan vital com és respirar o menjar. Quan em poso a escriure, no em deturo a pensar si algú em llegirà o no, el que preval és fer-ho tot d’una forma sincera, ja que crear m’atorga felicitat. Exterioritzar les veritats que emanen de les ferides del cor, s’ha convertit en un lloc màgic que em guareix dels mals i m’ajuda a viure.

No sols trobo al·licient escrivint, sinó també llegint a altres autors o autores. En el marc de la Llibreria “Els Nou Rals”, hem format un Grup d’Amics de la Poesia, obert als que ens agrada parlar i aprofundir sobre llibres de poesies. La finalitat és gaudir-ne i aprendre tots de tothom. Cal dir que ens ho passem bé i que està obert a tota persona que vulguin compartir la seva experiència personal.

                                                           Premi de Poesia “Homilies d'Organyà

A PARTIR DE LA MEVA EXPERIÈNCIA EN EL MÓN DE L’ESCRIPTURA, PENSO QUE SER POETA ÉS...

...ser capaç d’enterrar dins d’un escrit, emocions, pensaments, sentiments i sensacions i, a continuació, obrir una porta per fer-ne entrar de nous, per tal d’enterrar-los, també, dins d’una altra pàgina en blanc.

...anar per la vida amb una cuirassa i el casc posat, per fer front a temors i complexos i atrevir-se a alliberar-se, per tal de no quedar entollat en l’hermetisme i poder donar-ho tot.

...utilitzar l’arquitectura de les paraules, per desabrigar la vida pròpia i poder-la revestir a través de la bellesa i la precisió del llenguatge escrit, amb la tinta inesgotable del cor.

...guarir-se les ferides, posant ales alliberadores a les inquietuds i projectar-se vers el seu propi jo, amb l’esperança de veure sortir el sol enmig de la nit.

Salvador Obiols

Premi de poesia “Francesc Marti Queixalós”, de Reus.

Aquí us deixo un llistat de llibres dels quals en soc l’autor:

 

“Catalunya en blanc i negre” (Assaig històric)

“Catalunya, imatges d’un temps” (Assaig històric)

“Mariner sense pau” (Poesia)

“L’altra riba queda lluny” (Poesia)

“L’esperança i la memòria” (Poesia)

“Nosaltres i el temps” (Poesia)

Diverses narracions i poemes, inclosos en algunes de les publicacions dels cent vint-i-cinc certàmens on he estat premiat.

Premi especial a la millor lletra d’una cançó en el 27è Premi Victor Alari, organitzat per Radio Cubelles. (2023)

L’ALBA I EL VENT

Ets tu, soc jo, som tots,

els que naveguem a pit descobert,

amb el vent al cor i la vela hissada.

Som igual que el vent que corre al seu grat,

que es gira quan vol sense cap lligam,

que mena la nau inflant el velam

i és un clar exponent de la llibertat.

Ets tu, soc jo, som tots,

els que compartim el mateix anhel,

per cercar la llum pels camins de l’alba.

És “el despertar” d’una nova albada;

veiem com la llum s’arbora a llevant,

que el vent de ponent sembla estar minvant

i el corb tenebrós té l’ala trencada.

Ets tu, soc jo, som tots,

els que hem heretat el tresor d’uns mots

i uns somnis daurats curulls d’esperança.

Cerquem trobar el rumb amb seny i prudència,

guiats per l’instint de treballar eufòrics,

per recuperar tots els drets històrics,

i aquells savis mots que ens venen d’herència.

Ets tu, soc jo, som tots,

els que uns mals drets ens fan carregar,

el pes d’una creu amb les mans lligades.

Esmolem la falç, les meses s’espiguen,

el camí és agrest i està ple d’esculls,

no perdem el tremp ni acluquem els ulls

i seguem arran les trames que ens lliguen.

SONET. Del llibre: Mariner sense pau. (Guanyador del XIV Premis de la Mar. El Grau de Castelló. (2008)

Si es torça el timó enmig del camí,

mentre vas solcant per mars encrespades,

alça els ulls, valents, lluny de les onades

on el sol ixent revela el destí.

Si el teu ull és bo, bona és la mirada.

Salpar vers llevant et mostra l’albor,

ancorar a ponent t’omple de foscor.

Un far radiant et brilla en la cara.

Tens un capità: el teu cor que et guia.

Cap altre timó coneix millor sort.

Tant si estàs perdut de nit com de dia,

forejant ben lluny o ancorat a port,

afronta els perills, ple de valentia,

sens caure vençut. No perdis el nord.

VERS LLIURE (Fragment) Inèdit

La despietada arada del temps

m’ha solcat el rostre, multitud de vegades,

deixant-me empremtat en la pell,

els plecs originats per les rialles

i les conques drenades pel pas

vertical de les llàgrimes.

No és el passat qui es fa present,

aportant testimonis del que va succeir,

és una part física de mi, que es manté fidel

als espais i moments empal·lidits,

pel temps i la distància

..........

SONET. De la col·lecció premiada en el XVIII Premi Enric Gall, organitzat per Òmnium de Terrassa. (2022)

Passar pel sedàs em treu l’entrellat

clar i definitiu del grau de fermesa,

amb què he arribat a la maduresa

i amb quin dels pautats he estat emmotllat.

La vida m’ha fet rebel i salvatge,

dispost a avançar a contracorrent;

el vent tramuntà tinc per referent,

per ser el pur reflex de la meva imatge.

Com l’aigua del riu faig la meva via,

sempre curs avall vers el fons marí,

llenço pel ribàs tota profecia,

que veu en el mar la fi del camí.

Després de la nit comença un nou dia,

on la llum ixent mostra un nou confí.

SONET. De la col·lecció guanyadora del Premi Englantina, de Plata en els XLII Jocs Florals de la Tardor, de Barcelona.

Junts. Caminem junts portant l’estelada,

per reclamar un dret que se’ns vol negar,

per sortir d’un pou que ens vol ofegar

i per venerar, tanta sang vessada.

Defensem els mots que ens venen d’herència;

guiats per l’instint de treballar eufòrics

per recuperar trets i drets històrics,

i enfilar un nou rumb vers la independència.

Obrim els balcons, portes i finestres;

portem massa temps patint fosquedat,

sota el governall d’uns cabdills maldestres.

L’albada no té el seu pas barrat,

a ella aspirem sense entrar en palestres,

per viure un futur més enllumenat.

DECASÍL·LAB ( Fragment). Del llibre: L’altra riba queda lluny (Guanyador del XXV Premis de la Mar.
El Grau de Castelló. (2018)

A la platja de Bodrum, dorm un àngel,

la humanitat sencera en som els pares.

La imatge d’Aylan és la d’un infant,

dels milers d’infants que moren a l’aigua.

El mar que l’ha dut, no n’és responsable,

uns forassenyats en són els culpables.

Ell sol desfermà torrents plens de llàgrimes,

i era un sol infant dormint a la platja.

Colpí el fur intern, ferides a l’ànima

i era un sol infant dormint a la platja.

Crits d’indignació i grans veus d’alarma

i era un sol infant dormint a la platja.

Un foc d’encenalls té poca durada,

tot just l’endemà, s’apagà la flama.

¿Ja no es vol mirar a tots els Aylan

que acluquen els ulls, damunt de les algues?

A la platja de Bodrum dorm un àngel,

la humanitat sencera en som els pares.

........

¿Ningú vol saber de tots els Aylan,

que acluquen els ulls, damunt de les algues?