Aquest matí,
a un quart de vuit,
no s’ha obert
la teva porta.
Com cada dia,
des de fa un mes,
a un quart de vuit,
jo t’esperava
per agafar
junts l’ascensor.
Són vint segons
(els tinc comptats),
des del novè
fins trepitjar
la planta baixa.
Són vint segons
d’estar mirant-nos,
de no dir res
de parlar
del temps que fa,
(si sol, si fred)
del temps que passa,
(“de nou, dilluns”,
dir “per fi
cap de setmana!”)
i murmurar
a la sortida
de l’edifici:
“Que vagi bé”.
Però avui,
a un quart de vuit,
no s’ha obert
la teva porta.
Mentre m’afanyo
per seure al metro,
penso potser
que tens la grip
o que potser
t’has adormit
o que a la feina
t’han canviat
el torn d’entrar
i és aleshores,
amb el soroll
de les alarmes
i la tristesa
de gent entrant,
xerrant, dormint,
sortint de pressa
des dels vagons
a les andanes,
de les andanes
cap als vagons,
mirant pel vidre
fred del vagó,
és aleshores
que m’ho confesso,
que me n’adono:
m’agradaria
que l’ascensor
demà al matí,
a un quart de vuit,
si pugem junts,
es bloquegés
entre dos pisos
i que triguessin
a venir els tècnics
i tenir temps
per poder dir-te
que el teu perfum
m’agrada molt,
que tens els ulls
blaus com el mar
i preguntar-te
de què treballes
o per què vas
tan elegant,
que m’expliquessis
la teva vida
i jo la meva,
i que em diguessis,
com un secret
a cau d’orella,
per què ahir,
a un quart de vuit,
no es va obrir
la teva porta.
Montserrat Bastons García
1r Premi
Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”
Fundación Espejo 2016
