La plataforma Salvem el Casc Antic i la recuperació del Centre Històric (Segona i última part)

Catifa reivindicativa de Corpus

La força demostrada en la lluita per salvar el carrer Àngel Guimerà i el recolzament de la ciutadania van causar el primer efecte. Quatre mesos després de la constitució de la Plataforma, el Ple municipal del dia 23 de setembre de 1999 va aprovar per unanimitat paralitzar l’execució del Pla i tot seguit obrir un període de reflexió i diàleg amb els afectats, comerciants, partits polítics i organitzacions veïnals.

Tot i això, les activitats reivindicatives de la Plataforma continuaven. Per la castanyada es va celebrar una Fira d’Entitats al jardí de la Torre Modolell, amb la plantació d’un arbre i un dinar popular, on hi va haver també la col·laboració de les colles de puntaires, colla de gegants, sardanes i la participació de moltes altres entitats.

A finals d’aquell any, concretament el dia 16 de desembre, el Ple municipal va fer un altre pas acordant de tenir en compte dins del futur Catàleg del Patrimoni Arquitectònic les cases de cal Barber, cal Carcereny i cal Ginestar, així com el jardí indià de la Torre Modolell. Aquest acord del Ple municipal era conseqüència d’una proposta que la Plataforma havia consensuat amb entitats i partits polítics. De tota manera, per salvar els edificis i el traçat del carrer Àngel Guimerà el que calia realment era aconseguir la modificació del Pla que els enderrocava.

Encetant l’any 2000, la Plataforma va continuar els seus actes organitzant un sopar medieval al passadís que condueix a l’escala monumental de la Torre Modolell. També, en els primers mesos del 2000, es van vendre samarretes amb el perfil de les cases i el lema Viladecans Salvem el Casc Antic, amb l’objectiu d’obtenir fons per cobrir les despeses dels actes que s’anaven celebrant.

Al juny d’aquest mateix any es va celebrar el centenari de la botiga de cal Ginestar dedicada des del primer dia a la venda de vi i queviures, al número 11 del carrer Àngel Guimerà. La seva propietària, Antonieta Reguan, va descobrir una placa conmemorativa realitzada per la ceramista Encarni García. La colla de la tornaboda va oferir uns balls populars i també hi va  haver gegants, poesia i cant coral.  

Arribats a finals de l’any 2000, va ser quan van començar les negociacions amb l’Ajuntament. La comissió negociadora estava formada per Teresa Casadó Tugas i Jaume Molins Reguan en representació dels afectats i també Joan Bonich Roset, Encarni García Jiménez, Rafa Osuna Muñoz i Jaume Alloza Sanromà per la Plataforma. L’Ajuntament era representat per l’actual Alcalde Carles Ruiz Novella, aleshores Tinent d’Alcalde de l’Àrea de Planificació Territorial. Val a dir que com a part afectada també hi assistia l’empresa immobiliària Anestra S.L. que havia comprat la finca del carrer del Sol que havia estat propietat de l’Adelina Pugès, amb la diferència, però, que el representant d’aquesta empresa, actuant més aviat de forma prepotent i xulesca, defensava l’execució del Pla en contra dels interesos i la voluntat de preservació del edificis que mantenia la Plataforma.

Les negociacions van ser molt dures: en aquesta qualificació hi coincideixen tant la Teresa Casadó com l’Encarni García com el Joan Bonich. Els acusaven de defensar als rics de Viladecans i en aquest sentit l’Encarni diu: “Nosaltres el que defensàvem era el valor històric i patrimonial de les cases, no pas el seu valor econòmic”. Les propostes  de modificació del Pla que es presentaven a la taula de negociació elaborades pels arquitectes municipals eren sempre variacions del mateix, mai no complien amb l’objectiu principal de la Plataforma que era salvar les cases. Els integrants de la Plataforma ho tenien molt clar: “Per a nosaltres mantenir l’estructura del carrer era el més important”. 

Amb l’interès de mantenir viu el conflicte en l’opinió pública, la Plataforma va decidir recuperar una vella tradició: la catifa floral de Corpus. Així doncs, el dissabte 16 de juny de l’any 2001, el cap de setmana després de Corpus, va quedar instal·lada al carrer Angel Guimerà una catifa reivindicativa que reproduïa el perfil de les cases, perfil que ja s’havia convertit en el símbol de la lluita per salvar el Casc Antic. 

Tot i que els integrants de la Plataforma tenien clar que l’única forma d’aconseguir els objectius era mitjançant la negociació, aquesta no avançava. S’havia arribat a una situació de paràlisi que es preveia molt difícil de superar. Amb l’objectiu de desbloquejar les negociacions i poder avançar amb l’horitzó d’un acord final satisfactori,  José Luis Atienza, aleshores president local d’Iniciativa per Catalunya Verds, va proposar que fos Salvador Matas i Dalmases, un arquitecte neutral, el que treballés per trobar un projecte que fos assumible per tothom. La proposta va ser acceptada per totes les parts.

L’arquitecte Matas es va posar a treballar amb l’objectiu encomanat, reunint-se tant amb la Plataforma els dissabtes al matí a la mateixa seu de cal Carcereny com amb els representants municipals. Després d’un temps de treball i debat amb els seus corresponents estira-i-arronses, es va aconseguir un acord.

Amb l’acord final, signat el 22 de juliol de 2002, la Plataforma havia aconseguit salvar totes les cases i mantenir el traçat històric del carrer Angel Guimerà. Com a contrapartida els propietaris de les cases 1, 3, 5 i 7 haurien de cedir una part de les eixides que donen al jardí municipal per a la seva ampliació i la casa número 9 també cediria la part del garatge per obrir un pas fins al jardí, al mateix temps es desestimava la construció d’un aparcament al subsòl del jardí preservant els seus exemplars vegetals exòtics i mantenint el seu caràcter íntim i tranquil.

Tot i la procedència diversa dels seus membres, la Teresa Casadó, el Joan Bonich i l’Encarni García coincideixen en manifestar el bon ambient, el treball en equip i la unió entre tots els que es van aplegar a l’entorn de la Plataforma. I tot això ho expressen amb l’entusiasme de la feina ben feta i el bon record d’aquells tres anys de lluita per salvar la identitat històrica i sentimental del passat de Viladecans que representen els habitatges del carrer Àngel Guimerà. Una mostra d’això és que avui, deu anys després, aquell grup de viladecanencs segueixen trobant-se cada any per fer la catifa de la diada de Corpus, catifa que a l’any 2007 van dedicar a Rafa Osuna, una de les ànimes del grup, que havia mort al febrer d’aquell any. 

Actualment podem constatar la rehabilitació integral de les cases de cal Barber i cal Carcereny així com la rehabilitació també de la façana de cal Tòfol. Malgrat això, encara queda per resoldre la recuperació del jardí com a espai de caràcter íntim i tranquil, esmentat a l’acord, i que a hores d’ara es troba en un estat deplorable, sobretot si el comparem amb la resta de parcs i jardins de la ciutat.

Ara bé, la gran assignatura pendent que tenim els viladecanencs i que caldria resoldre el més aviat possible en el camí de la recuperació del centre històric, és la rehabilitació de la Torre Modolell. El palau es troba en aquests moments en una estat preocupant, amb l’ala oest tancada i la terrassa en estat ruïnós, el segon pis tancat per risc d’esfondrament i la façana en un estat més que discutible. Els viladecanencs no ens mereixem que aquest important actiu patrimonial i símbol de la ciutat no ofereixi la imatge que li correspondria al palau que acull la primera institució municipal i que al mateix temps és la casa de tots els ciutadans.  

Jaume Lligadas Vendrell

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (5a. part: Epíleg)

La dictadura fou una monstruositat. Així havia estat gestada. Amb ella, la dignitat humana no pogué volar gaire més amunt d’un pam de terra. Dues generacions van ser pràcticament anorreades. 

Però hi ha, encara a dia d’avui, a qui no agrada que li recordin que els Consells de Guerra Sumaríssims eren cosa, diguem-li, normal, vint-i-cinc anys després del “Alzamiento Nacional”. El d’aquest relat en concret, que ara acabo, era el que feia quaranta-tres de l’any 1961, a la IV Regió Militar (Catalunya). També hi ha a qui sap greu reconèixer i recordar que el seu propi fet migratori era per raó de la fam, i s’estimen més dir que era quelcom semblant a una aventura, això de deixar ca seva per anar ben lluny a guanyar-se les garrofes, vint, vint-i-cinc o trenta anys després d’acabada la guerra. Fins i tot, encara avui, hi ha a qui li molesta constatar que sota l’amuntegament de diversitats desarrelades hi havia –i encara hi ha– una cultura i una llengua catalanes dignes i suficients per ser el pal de paller de la necessària cohesió social i l’autoestima viladecanenca. 

Perquè aquells als qui els va anar prou bé llavors, i podria ser que els anés bé encara, segurament, es fan l’orni cercant un profit personal que no serà tal. La tossuda veritat i memòria històrica continuarà donant categoria de monstruositat a aquelles realitats que caracteritzaven la vida política, econòmica i social del començament de la dècada del 1960, establertes per garantir la propietat molt abans que el viure, per més negacionistes que sorgeixin.

Derrotats a la Segona Guerra Mundial els dos aliats de Franco a la Guerra d’Espanya, el país restà tancat en si mateix, i la feinada era sobreviure. Quan el Pla Marshall hagué posat la resta d’Europa en la senda del fort creixement i de l’alt consum, el Pla d’Estabilització de 1958 obrí les portes per importar capitals, exportar atur i malbaratar platges amb sol. El Consell de Guerra 43-IV-61 vingué a ser com pedra fitona i pedra de toc entre les dues anorreades generacions viladecanenques. Els indignes volgueren estroncar tot intent de restablir la dignitat humana al Pla del Llobregat i fer de les víctimes l’espantall necessari per a la nova etapa d’acumulació i transformació industrial, venint a dir: “De canvis, res de res”. L’any següent, però, el 1962, els miners d’Astúries sobre tots, rebentaren amb les seves vagues la llarga congelació salarial de 1958, desfermant el consum i elevant altrament el llistó de la decència. Tanmateix, l’Església començava el Concili Vaticà II i el seu aggiornamento. Tot plegat, la paraula “Llibertat” era cada cop més a la punta de la llengua de força gent, mentre la part cridanera dels indignes començava a lliscar avall per l’escala del poder.

He fet servir la paraula monstruositat per significar la qualitat d’uns fets històrics. No mereix cap altra qualificació el fet d’enviar a la presó gent que, davant un dels pocs televisors existents al Viladecans de l’any 1959, a l’avui ensorrat bar de Cal Sastre on eren tradicionals les tertúlies, es divertia massa. Una bona barreja de menestrals, obrers i pagesos es preguntava baladrejant amb ironia si del casori dels reis Balduí de Bèlgica i Fabiola de Mora i Aragó, Espanya en trauria cap profit, o si Joan XXIII era fill de pagès o de diplomàtic. Exultaven amb tota impudícia la guapura del president Kennedy i, com de dificil i de malament, ho tenia aquell agosarat gallec barbut de Cuba anomenat Fidel. Es passaven de crítics una mica dient que la tonyina gegant pescada amb canya pel cap de l’estat, al seu vaixell “Azor”, prèviament ho havia estat per la xarxa d’una altra barca gallega... que si Ramallets seria millor que Zamora... que bonic que era allò de veure el món per la finestra televisiva... i discutien sense embuts i sense massa arguments científics, si serien els russos o els americans els primers a posar en òrbita un astronauta.

No mereix, tampoc, cap altre qualificatiu enviar a la presó set o vuit treballadors per llençar octavetes reivindicatives dels drets i de la dignitat de la classe obrera, després de tenir congelats els sous durant tres anys i de suportar una acumulació ben contrària, si més no, a l’exigència del Deuteronomi (Dt. 24.14): No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat... Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.  I, contrària també, a la que demanava l’encíclica Mater et Magistra del papa Joan, publicada aquell mateix any, per no anar a buscar altres arguments massa allunyats de la doctrina oficial del moment. 

De tant en tant convé fer memòria i posar-la damunt la taula. Altrament les noves fornades, sense ella, fàcilment serien arrossegades a la barbàrie, és a dir, al no res. Aquell sistema aspirava al no res. On no hi ha res, no hi ha contradicció. Sense contradicció, no hi ha conflicte i sense conflicte no hi ha vida.  

El gruix d’humanitat i de dignitat, en aquell any 1961 de Viladecans, va ser cosa dels encausats en la lluita contra la mentida i contra un poder capitalista que, com el d’avui i de sempre, no admet altres comportaments alternatius que els predeterminats per les lleis de ferro del seu mercat. Si ets conflictiu, al carrer. Si et rebel·les, t’elimino. Si em combats, et bombardejo. Si no em vols fer cas, et margino. Si obres massa la boca, et trenco la cara. 

La questió és que mentre a la resta del món semblava succeir de tot, aquí semblava que no passés res. Però passava. Sempre passa. Els indignes volien eternitzar allò que deia un dels protagonistes de la pel·lícula Las bicicletas son para el verano: “Això, fill meu, no és la pau; és la victòria.” Però com ja ha estat dit, el 1962 els miners d’Astúries, en vaga, trencaren els topalls amb l’amenaça de deixar el país sense carbó. A partir d’aquí, qui tenia una bona feina es va poder posar a la cua per comprar-se un televisor i qui la tenia millor, a la de comprar-se un Seat 600. 

El 25 de setembre d’aquell 1962, després de ploure intensament durant tot el dia,  un xàfec al capvespre que feia acumular més de 225 litres per metre quadrat al voltant del Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac al prelitoral, deixava ben retratat el model de creixement i d’especulació franquista al Vallès i a Catalunya. Prop de 1.000 persones moriren ofegades pel desbordament de les rieres i dels rius a Terrassa, Sabadell, Rubí, Ripollet, etc. A Viladecans la riera sobreeixí al Barri de Sales sense fer massa mal, i negà camps com sovinteja en començar la tardor. Passats tot just tres mesos, sortint de la missa del gall arrencava la Gran Nevada del segle XX. Algun d’aquells encausats del Consell de Guerra Sumaríssim encara era a la presó. Farà 50 anys.

Andreu Comellas

Els milicians de Viladecans al front en els primers mesos de la Guerra Civil

Document del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya que relaciona els milicians de Viladecans que estan en el front de guerra, novembre de 1936. Centro Documental de la Memòria Història, Salamanca. Portal d’Arxius Pares dels Ministeri de Cultura.

El juliol passat es van complir 75 anys del cop d’estat militar que va provocar la Guerra Civil a Espanya. L’aniversari ha tingut escàs ressò mediàtic i m’atreviria a dir que tampoc acadèmic i universitari, enfosquit per la forta crisi econòmica que patim i per la situació política de contesa electoral que hem viscut en els darrers mesos. Ara que sembla que alguns volen amagar el que s’ha denominat la “memòria democràtica”, crec que s’ha de mantenir i continuar en la recerca i difusió del període republicà pel que té d’exemple de lluita per la democràcia i els drets socials i de la classe treballadora. En aquesta línia s’emmarca aquest article que pretén recuperar la memòria d’aquells viladecanencs que van participar en les columnes milicianes que van sortir de Barcelona per defensar la República i els treballadors davant el cop d’estat militar i el feixisme que va suposar l’acció del general Franco i la resta de militars i civils sollevats el 18 de juliol de 1936.

La tarda del diumenge 19 de juliol de 1936 la revolta militar a Barcelona pràcticament estava sufocada. Les unitats militars que havien sortit de les seves casernes, la matinada del diumenge, van ser aturades pels treballadors, enquadrats cadascú dins dels seus partits i sindicats, amb la col·laboració dels forces de la Guàrdia Civil i el Cos de Seguretat i Assalt que es van mantenir fidels a la República i a la Generalitat de Catalunya. Ni l’arribada, a mig matí, de l’insurrecte general Goded, que havia sollevat Mallorca, va impedir que els treballadors es fessin càrrec de la situació. El carrer era de les classes populars, el moviment anarquista dominava la situació. Sindicat majoritari a Catalunya, es va fer càrrec, també, de la majoria de les armes, una vegada assaltades les casernes de Barcelona. Fracassa el cop d’estat i comença la revolució.

El 21 de juliol, la Generalitat, en un intent de controlar la situació, crea el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, on tenen una clara hegemonia els anarquistes de la CNT-FAI i on Joan Garcia Oliver dirigirà el potent Comitè de Guerra, encarregat entre d’altres assumptes, de formar les milícies, alternativa ciutadana popular a l’exèrcit que, a la capital i a moltes guarnicions de Catalunya, havia quedat totalment desarticulat. Ràpidament, els dirigents polítics i sindicals fan crides a la mobilització ciutadana per a recuperar per a la República l’Aragó que majoritàriament havia quedat en mans dels militars revoltats. Saragossa, referent de l’imaginari anarquista, i Osca seran els punt de mira de les columnes que sortiran de Barcelona en els dies següents.

Entre el 22 i 23 de juliol, espontàniament, sortiren els primers grups de voluntaris anarquistes que marxaren, direcció Lleida, cap al front de l’Aragó. El 24 de juliol ho faran les dues grans columnes anarquistes: la columna Durruti, dirigida pel mateix Buenaventura Durruti, i la columna  Ortiz, dirigida pel fuster anarquista Antonio Ortiz. El seu objectiu malaguanyat serà deslliurar Saragossa del feixisme. El 25 de juliol sortirà una altra columna anarquista, comandada per Domingo Ascaso que es dirigirà al front d’Osca; el mateix dia, també es produeix la sortida de la columna del PSUC-UGT, anomenada Karl Marx i dirigida per Josep del Barrio, i la columna del POUM, també anomenada Lenin o Joaquim Maurín, al davant de la qual hi estarà Jordi Arquer. Aquestes dues columnes també es dirigiran cap al front d’Osca.

El 3 d’agost sortirà del port de Barcelona en direcció a Mallorca, el cos expedicionari, format per militants d’Estat Català, del PSUC i anarquistes de la CNT-FAI, sota el comandament del capità Bayo per intentar que les Illes Balears tornin a la legalitat republicana. L’operació militar fracassarà i la nit del 3 al 4 de setembre les tropes republicanes a Mallorca són reembarcades cap a la península.

A primers de setembre es formaran les darreres columnes milicianes: la Roja y Negra, integrada per milicians anarquistes, i la Macià-Companys, formada per militants i simpatitzants d’ERC. La primera s’encaminarà cap al front d’Osca i la segona cap a Alcanyís i Montalbán (Terol). 

Aquesta és la seqüència de la formació i desplegament de les columnes milicianes des de Barcelona cap als fronts de guerra de Terol, Saragossa, Osca i les Illes Balears. Ara vegem quina va ser la participació dels milicians de Viladecans en aquestes columnes en els primers mesos de la guerra. 

Hem pogut conèixer la participació dels nostres veïns gràcies a les relacions dels subsidis pagats per la Generalitat als familiars dels milicians que van marxar al front, que es poden veure al Portal d’Arxius PARES del Ministeri de Cultura (http://pares.mcu.es/Pares). Els pagaments es realitzaven a traves del Consell Municipal de Viladecans i en ell ens consten les signatures de l’alcalde, Llorenç Puig (ERC), i dels membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Viladecans: Josep Iturrioz (ERC), Pere Codina (ERC ?), Joan Carrique (CNT) i Marià Sajuan (CNT). La normativa del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya establia que el subsidi només el podia cobrar el familiar designat pel milicià o en el seu defecte el familiar més pròxim, començant per la dona i els fills; que no es paga subsidi si el patró del milicià segueix pagant el jornal i que el subsidi era de 10 ptes/dia, mentre el milicià romangués al front. 

D’aquestes relacions es deriva que Viladecans va aportar, des de juliol a novembre de 1936, un total de 74 milicians a les diverses columnes que es van formar a Barcelona. Majoritàriament, en un 58 % –43 milicians–, eren de la CNT i entre les diverses columnes anarquistes en les quals es van integrar cal destacar la Roja y Negra amb 30 milicians. La resta de milicians es van integrar en la columna Macià-Companys, d’ERC (28 milicians, 38 %). A les columnes del PSUC-UGT i del POUM només es van integrar dos i un milicià, respectivament. 

Les dates d’allistament dels milicians s’estenen des del 2 d’agost fins al 30 de novembre de 1936, malgrat que la documentació en aquest aspecte i en alguns casos es força contradictòria; així per exemple en una de les relacions es fa constar que els primers milicians que es van allistar ho van fer el 21 de juliol (Miguel Muñoz Martínez i Antoni Navalón Rod) i que els següents ho van fer el 2 d’agost (Sebastià Carbó Clavé, Josep Raurich Nicolau, Andreu Serna Martínez i Josep Ferrer Rosell). Les relacions assenyalen que fins al 20 d’agost no hi hauria cap més allistament, malgrat que en algunes altres s’esmenta que el 3 d’agost es van allistar José Casé Pitarque, Ferran Garcia Masó i Antonio Illán Aparicio. Entre el 2 d’agost i el 30 de novembre es va produir un degoteig constant d’allistament dels milicians locals, si bé l’allistament, majoritàriament, es va concentrar en els dies 2 i 16 de setembre de 1936. El 2 de setembre es van inscriure la gran majoria (19 de 28) dels milicians de Viladecans que es van incorporar a la columna Macià-Companys i el 16 de setembre, 25 dels 30 milicians que es va integrar a la columna Roja y Negra de la CNT. Les dates són coincidents amb la formació i sortida al front d’aquestes columnes tal i com hem comentat amb anterioritat. La majoria dels milicians que es van incorporar a la columna Roja i Negra van quedar destacats en el front d’Osca, altres van estar en les poblacions de Banastars, Barbastre o Tardienta (Osca) i Azaila (Terol) o Sástago (Saragossa). La totalitat dels milicians de Viladecans que es van incorporar a la columna Macià-Companys van ser destinats a Alcanyís, Terol.

A destacar, pel que implicava de compromís personal i familiar amb el sistema de drets i llibertats republicanes, la participació en les milícies de sis parelles de germans: Carles i Sebastià Carbó Clavé, d’ERC; José i Andrés Casé Pitarque, també d’ERC; Antonio i José González Contel, de la CNT; Antonio i Manuel Illán Aparicio, de la CNT; José i Manuel Mora Gómez, de la CNT i finalment, Francesc i Salvador Romaguera Romero, de la UGT i ERC, respectivament.

A finals de setembre de 1936 el Govern de la República per tal de fer front amb major efectivitat, disciplina i organització a l’exèrcit rebel, va decretar la militarització de les milícies i la formació d’un nou exèrcit, l’Exèrcit Popular, on s’enquadrarien totes les columnes milicianes i tots aquells militars professionals que havien restat fidels a la República. D’aquesta manera la majoria de les columnes milicianes s’integrarien en la nova estructura militar de Brigades Mixtes, no sense l’oposició, en molts casos, de les milícies anarquistes. 

A partir d’octubre del 36, s’enfronten dos exèrcits, si bé tots els especialistes militars subratllen l’eficàcia, disciplina i organització –a banda de disposar de mes armament– de l’exèrcit rebel sobre l’exèrcit republicà, més voluntariós però poc disciplinat i instruït i dotat amb menys material bèl·lic durant tota la contesa militar.

En el proper número de Viladecans Punt de Trobada publicarem la llista completa dels milicians viladecanencs.

Manuel Luengo Carrasco

Bitó comú

És un ocell d’aiguamoll i viu als canyissars de llacunes, embassaments i goles abandonades de rius. A Catalunya n’hi ha una minsa població reproductora. Es molt escàs, amb una població nidificant al límit de l’extinció. Es camufla perfectament, tot estirant el bec enlaire i restant immòbil en aquesta posició, perquè, d’aquesta manera, deixa al descobert una sèrie de ratlles obscures i clares en el coll que trenquen la seua silueta i la difuminen en el fons de tiges grogues i d’ombres fosques.

Eio Ramon

Les puntes negres del Baix Llobregat a la VIII Biennal de Gènova

El passat mes de novembre es va celebrar a la ciutat italiana de Gènova la “VIII Biennal de Puntes i Brodats”  i  Catalunya  va tenir l’honor de  ser convidada a participar-hi per la particularitat que tenen les nostres puntes respecte de les altres que es produeixen a l’Estat Espanyol. 

Aquest any la Biennal va tenir  lloc  al Palau Imperial de Gènova, i  en les seves vitrines hi varen estar exposades una varietat de peces catalanes de gran valor artístic,  com per exemple “el ret fi”, “la blonda de l’Arboç” i una important peça il·lustrativa del que és la  “punta negra del Baix Llobregat”. Aquesta excepcional peça, havia estat  elaborada per la prestigiosa mestra artesana de puntes al coixí Roser Pujol, resident a la nostra ciutat de Viladecans.  

La Presidenta de l’Associació de Puntes i Brodats de Gènova, Sra. De Fábula, en la presentació de l’acte va agrair especialment a l’ACP que hagués acceptat  participar a la VIII Biennal amb una aportació de peces tan valuoses i tan diverses. Un cop feta la presentació inaugural, la presidenta de l’ACP, Sra. Maria Jesús González va prendre la paraula per agrair la invitació i explicar les característiques i les diferents tècniques de les puntes catalanes, així com els instruments i eines tradicionals  amb què treballen les nostres puntaires.

No cal dir que va ser una experiència  molt satisfactòria, especialment en   veure el gran interès que van despertar en els artesans i artesanes italians, les nostres blondes i puntes al coixí. 

Carme Reguant

20-N: Viladecans, exemple de la desfeta socialista

S’han fet ja moltes anàlisis del resultat electoral del passat 20-N, a diferents nivells. Com és sabut, el Partit Popular obtenia el millor resultat de la seva història (el 186 diputats de Rajoy superen els 184 d’Aznar l’any 2000) i fa el segon millor registre en època democràtica (només per darrere dels mítics 202 diputats “Por el Cambio” de Felipe González el 1982)
A Catalunya, Convergència i Unió va guanyar les eleccions per primer cop, trencant amb deu victòries consecutives del PSC (totes les possibles, des de 1977); CiU havia quedat segona en totes les ocasions des de 1982. El més destacable és que fa només tres anys el PSC va guanyar per 15 escons de diferència (25 contra 10), i ara és CiU qui s’imposa per dos diputats (16 a 14).
I a Viladecans? Evidentment, va tornar a guanyar el PSC, amb un 38,1%. És l’onzena victòria consecutiva en eleccions generals. Però el resultat va ser molt dolent: es tracta d’un descens de 6.847 vots i d’un 19,9%. Són xifres d’una gran magnitud, el PSC havia superat sempre els 18.000 vots amb Zapatero de candidat, però el seu comiat, en plena crisi econòmica, ha portat la pèrdua d’una tercera part d’aquests vots. Val a dir que els 12.075 vots rebuts són més que els que té el PSC en eleccions municipals o en eleccions catalanes, però al mateix temps és la xifra més baixa pels socialistes en eleccions generals des de 1989!
Qui guanya el sis mil vots que perd el PSC? Doncs es reparteixen gairebé a parts iguals, en quatre direccions:
1.668 vots van cap a la dreta, el Partit Popular recull els vots que volen un canvi contundent de govern a Espanya. Se situa així com a segona força (en eleccions espanyoles això ha passat sempre des de 1996), però queda tres dècimes per sota del seu rècord històric, el 24,8% de l’any 2000.
1.520 vots van a l’esquerra, a ICV- EUiA, que només rendibilitza la quarta part del descens socialista, situant-se als nivells de l’època d’Anguita i Ribó, el 1996.
1.323 vots van al catalanisme de CiU, ja sigui com a suport a les polítiques austeres d’Artur Mas o com a rebuig als incompliments de Zapatero en matèries com l’Estatut i el finançament. Els 4.872 de CiU són la xifra més alta en eleccions espanyoles a Viladecans. És una pujada de 4,5%
Un quart grup de descontents, més heterogeni, es reparteix entre l’UPD de Rosa Díaz (593 vots, insuficients per fer un resultat rellevant), Plataforma per Catalunya (però el seu percentatge és la meitat del que va assolir a les eleccions municipals) i també vots en blanc (dobla el seu pes, 2,1%) i  l’abstenció (creix un 2,5%, situant-se en el 32%).
En resum, Viladecans és un exemple de la gran davallada socialista a Catalunya; queda per veure si aquests resultats són conseqüència puntual de la crisi o marquen tendència de cara a les eleccions a venir els pròxims anys.

Carles Lozano

Pròxima estació, tren sense parada

És possible que hagin sentit aquesta frase més d’una vegada, sobretot si són usuaris habituals del Rodalies. Servidor n’és un i està esgotat d’escoltar-la a les andanes de la nostra estació cada dos per tres. Fora de les hores punta i ja no dic els caps de setmana, és tot un clàssic, un fil musical tronat que fa olor de rovellat i de presa de pèl. La circulació de combois per la línia Barcelona-Vilanova està saturada, ens diuen, i les vies no donen per a més. Això es tradueix en un abús de la paciència dels ciutadans que –per activa o per passiva– opten per viatjar en transport públic. Ens ho posen difícil, però tot i així som una multitud la que, obedient i sense soroll, es desplaça cada dia en tren cap a Barcelona. Som herois anònims, homes i dones del cap dret que s’aventuren cada dia, a primera hora del matí, a trobar un racó enmig d’espais atapeïts i plens d’humanitat camí de la feina o la universitat.
Sense entrar en localismes carrinclons, hom es pregunta per què tots els trens de rodalies s’aturen a l’estació de Gavà (46.250 habitants el 2011) i no ho fan a Viladecans (64.737 habitants)? Per què els trens amb destinació Sant Vicenç de Calders passen de llarg pel nostre municipi i, en canvi, s’aturen al municipi veí? Per què obliguen els veïns de Viladecans i Sant Climent a perdre el seu temps, tan valuós com el dels altres, esperant els trens en direcció a Vilanova o Castelldefels? Han calculat la quantitat d’hores a l’any que perdem esperant el tren adequat a Sants, Passeig de Gràcia o l’Estació de França?
Un intueix que la història, com en tantes altres ocasions, hi té molt a veure: quan el ferrocarril va arribar al Baix Llobregat a finals del segle XIX per connectar Barcelona amb Vilanova va trobar un Viladecans petit, un poble de pagès sota la falda del Montbaig. Al seu costat un Gavà amb més vocació industrial i més habitants, tot i que cap dels dos municipis superava els 1.500 habitants. El resultat va ser nefast per als interessos locals: a Viladecans el tren va passar de llarg pel mig dels camps i a Gavà va fer parada amb una estació a tocar el centre del poble, al costat de l’antiga carretera de Barcelona. Error fundacional que encara paguem car. Recordem que l’estació de Viladecans es va inaugurar als anys noranta (!) del segle passat, amb més de 100 anys de retard respecte el poble veí, i molt allunyada dels principals nuclis habitats.
Mentrestant i malgrat el pes de la història, continuo preguntant-me per què l’estació del nostre municipi sembla més un baixador que una veritable estació? Han passat darrerament per la de Gavà? Facin-ho i descobriran un edifici històric remodelat fa poc, elegant, amb escales mecàniques, ascensors nous, passos soterrats dignes... Tampoc estem parlant de luxes, senzillament d’unes condicions confortables i adaptades als nostres temps. Condicions que costen de trobar a l’estació de Viladecans on predomina un cert desencís, una combinació d’abandonament i deixadesa alhora. I no ajuda pensar en la nova estació soterrada del Prat o en els Ferrocarrils de la Generalitat a Sant Boi, amb parada just al rovell de l’ou i connexions a Plaça Espanya cada dos per tres. Ja ho diuen que més val no fixar-se en el veí però, què volen que els digui, alguna cosa no hem fet bé amb el tren a Viladecans.

Josep Ginjaume 

Harry Potter i la política

Fer política no està de moda
Moltes i molt enraonades són les crítiques que se senten al funcionament de les institucions polítiques i dels partits. Tot hi ajuda: la corrupció, els pesants aparells de partit, la seva manca de transparència, la demagògia, la manca de pedagogia, la rigidesa, la manca de debat, el personalisme, l’arbitrarietat i l’aparent inutilitat de certes institucions, amb un llarg etcètera que cadascú podem bastir al nostre gust. Tot plegat es reforça amb l’evident (o només aparent?) distància entre les institucions polítiques i qui realment talla el bacallà, i, a Catalunya, amb el desgraciat paper judicial i polític en relació a l’Estatut.
Fer política, doncs, no està de moda. I tothom s’anima a criticar el sistema, sovint amb contundència. De manera que els qui encara formem part d’un partit gairebé ens hem de justificar. I de la política només veiem allò que no funciona i som incapaços de veure-hi i de valorar la gent que altruistament hi posa hores i esforços, que també existeixen. I som incapaços de reconèixer que molts dels serveis de què gaudim han estat treballats, reivindicats, posats en marxa gràcies a mesures polítiques de colors diversos. La política és lenta i complexa, el consens és desagraït. Avui volem immediatesa i una bona imatge.
Per als més vulnerables la política és imprescindible
La gent més vulnerable (els qui no tenen feina, les petites empreses, els nouvinguts, les dones, els joves, els malalts, els discapacitats) tenen com a única arma la política. En un estat social de dret com és el nostre, el benestar per al conjunt s’estableix a través de la fiscalitat i a través de la qualitat dels serveis públics, això que justament ara s’intenta desmantellar: la salut, l’educació, els serveis socials, la cultura... L’Estat del Benestar és la forma més eficaç i pacífica de redistribució de la riquesa i, per tant, de promoció de la igualtat. I a mi tot plegat em retorna al  vell esquema  de la lluita de classes, que durant anys s’ha menystingut, però que em sembla que cal recuperar, en la seva forma de consciència de classe, és a dir: lucidesa sobre la pròpia situació, capacitat de dibuixar una utopia –uns objectius a llarg termini– i d’organitzar-se i de treballar-hi amb constància. Confiança contra por. Compromís col·lectiu versus individualisme. Cohesió contra discriminació.
S’obre camí el concepte de les dues velocitats. Els qui tirin endavant, que es paguin uns serveis privats o concertats de qualitat. La resta, que es conformin amb uns serveis de mínims. Uns estaran destinats a la glòria, i els altres a la mà d’obra barata d’usar i llençar. En el fons hi ha aquesta mena de sentit ètic curiós que ve a dir que a qui li van bé les coses és perquè s’ho mereix. I a qui no, és perquè o no vol treballar o no té el “pedigrí” suficient. I a més a més el “càstig” s’estén de generació en generació, prescindint dels mèrits personals.
Màgia i política
Com es pot modificar això? Si passem de la política, només ens quedaran en Harry Potter i la seva vareta, que són simpàtics però no sé si gaire eficaços en el món real. Perquè desprestigiar la política sense treballar de forma compromesa, constant, crítica, honesta, desinteressada, imaginativa, dins o fora de l’actual sistema, des dels partits o des de les associacions, per regenerar-la és obrir directament la porta al feixisme que farà pagar els plats trencats als més febles i que s’expressa dictatorialment i agressivament. Només cal mirar l’Europa dels anys 30. I aquest no és un joc gens desinteressat. Expressar rebuig sense compromís només beneficia els qui tenen poder i diners, que, com menys participació hi hagi, més oportunitats tindran de reforçar-se.

Mercè Solé

Mirar la Torre del Baró

En el número passat, convidàvem des d’aquesta pàgina que titulem “Mirar Viladecans” a mirar la Torre Modolell. Ara, la invitació és a mirar la torre del costat, la Torre del Baró, que és molt més antiga. I és que la Torre del Baró és un castell. Pràcticament quadrat –una mica més ample a la part nord que a la part sud–, no gaire gran, però que dóna una imatge de solidesa i de potència. Un castell que a primer cop d’ull ja es veu que és fruit de diverses etapes de construcció: un castell fet a trossos, podríem dir. És l’edifici més antic del nucli urbà de la població, i aquí tenien la residència els senyors de Viladecans.

Val la pena que ens asseguem una estona a mirar-lo. El banc de pedra que hi ha davant de la Torre Modolell és el lloc ideal per fer-ho. Així doncs, ens hi asseiem. I tranquil·lament, a poc a poc, ens anem mirant l’edifici. La part sud es veu com més noble i ben feta, amb carreus de pedra vermella, i la part nord més desigual, amb les parets amb pedra de diversos tipus: vermella no treballada, llicorella, totxo. 

La façana principal és a la part més noble, i dóna al carrer del Doctor Ros. Està formada per dues torres quadrades, amb un mur una mica més baix que les uneix. Al centre, la porta d’entrada, i a dalt, al segon pis, el matacà, aquesta mena de balcó fortificat que no serveix per sortir a mirar el carrer sinó per vigilar i defensar-se de possibles enemics.   Mirem també les finestres de la façana principal. Al primer pis, a la banda del carrer del Doctor Ros hi veien al mig una finestra amb set lòbuls, i a banda i banda dues altres d’iguals però només amb un lòbul; a la torre per la banda del carrer d’Àngel Guimerà hi trobem la més treballada de totes, amb doble arc i una columneta al mig. I al segon pis, a cada banda del matacà, una finestra quadrada i una altra de lobulada, però més petita i senzilla que les de baix. També, sota les finestres del primer pis, hi veiem els forats de les espitlleres i troneres, que servien per vigilar i atacar els possibles enemics. I ara ens mirem les altres finestres que donen al carrer Àngel Guimerà. Les del primer pis són lobulades, mentre que les del segon són simplement quadrades i força petites. Queda clar, amb tot plegat, que el primer pis era la residència dels senyors, i el segon les golfes.

Després de tot això, aixequem els ulls cap a dalt de tot, on ens trobem amb dos tipus de merlets: uns de més amples, amb espitlleres al mig, que coronen els murs, i uns altres de més estrets i punxeguts, que coronen les torres. Aquests merlets punxeguts han estat restaurats i refets recentment. 

Podem mirar també la part de baix de la banda del carrer d’Àngel Guimerà, on s’ha refet amb totxo vist una part de la paret, molt dignament, i s’ha obert la porta per on actualment s’entra a l’edifici. 

I, un cop vistos tots els elements de la torre, ens estarem una estona sense fer res, simplement mirant-nos el conjunt, que fa molt de goig.

Un cop ens hem mirat la torre asseguts al banc, anirem a donar-li la volta. Passarem pel carrer del Doctor Ros, i ens aturarem davant la porta principal. Mirarem cap amunt, cap al matacà, i ens fixarem en els forats de les espitlleres als costats i al davant, i també els forats a la part de sota, que servien per poder-hi llançar el que calgués (per exemple, oli bullent) si algú volia entrar a l’edifici. Ens adonarem també de les altres espitlleres i troneres de la façana. I, des de la porta principal, farem un cop d’ull al pati, del qual parlarem en el número que ve.

Pugem ara les escales del carrer del Doctor Ros (que abans, precisament, era conegut com el carrer de les Escaletes), i mirem la paret que dóna al carrer de l’Antiga Riera. És una paret compacta, forta, sense obertures a la planta baixa, només amb tres finestres lobulades al primer pis i tres finestres sense ornamentació al segon. En tota aquesta banda només hi trobem un detall, diguem-ho així, de fantasia: una petita i delicada finestra gòtica al segon pis, a la banda esquerra. 

I finalment, acabem el recorregut a la banda nord, que porta el nom de passatge de la Torre del Baró. Aquesta banda té poc interès històric, perquè és gairebé tota d’obra nova, que encaixa bé amb el conjunt; la paret originària, de la qual se’n veuen trossos, és formada per materials diversos, incloent-hi brancals i llindes de pedra reaprofitats. 

El mes que ve entrarem a dins, i explicarem també una mica la història de l’edifici.

Josep Lligadas Vendrell

Millorar la gestió dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Aquí us faig arribar aquestes peticions signades, amb data del passat 2 de desembre, per les entitats  Bici Baix Llobregat i Sant Boi Camina:
“Les associacions Bici Baix Llobregat i Sant Boi Camina volen donar a conèixer la problemàtica que presenta la saturació dels trens dels Ferrocarrils de la Generalitat en les hores punta al Baix Llobregat.
En els dies feiners van molt plens de gent que va a treballar, la situació s’agreuja en els trens que abans d’arribar a Sant Boi de Llobregat, els qual ja arriben de gom a gom. Això provoca moltes incomoditats als passatgers, i si es porten objectes com carros, cotxets o bicicletes, encara fa que hi hagi més limitacions d’espai.
També creiem que aquestes situacions s’agreujaran en els propers mesos, sobretot en el 2012, quan es talli la circulació de vehicles a Sant Boi de Llobregat per a fer les connexions amb la Ronda del Litoral. Ja que el trànsit motoritzat, sigui en vehicles particulars o públics, no podrà absorbir-se per les carreteres. El desplaçament d’usuaris cap al tren serà més important, i augmentarà la saturació amb l’increment dels riscos per als passatgers.
Per a solucionar aquests problemes demanem que s’afegeixin noves unitats de tren durant la circulació en hores punta dels dies laborables. Fem aquesta petició especialment per a la Línia 8, des de Molí Nou a Barcelona, ja que presenta un efecte d’embut fins que arriba a les estacions de les línies de Metro per a fer els transbords. Cert que potser en altres hores amb menys viatgers es plantegin reduccions en la freqüència i horaris de les línies, però això no té sentit en les hores punta, quan la relació de cost per usuari està optimitzada.
Fem aquesta petició amb la suficient antelació perquè els responsables de l’empresa dels FGC, els alcaldes afectats, amb presència al consell dels FGC, i les administracions públiques corresponents prenguin les mesures demanades, com per exemple, la comanda de més material ferroviari”.

Sergi Turiella

Més somriures i menys petards

El passat dia 5 de gener vàrem anar a veure l’arribada dels Reis Mags d’Orient, que tal i com estava anunciat, començava a les 18.00h. Cal dir que nosaltres vàrem arribar uns minuts tard, però tot estava molt tranquil, tan sols sonava música de fons.
Ens vàrem col·locar a prop de la rotonda dels cinemes i vàrem esperar. Mentrestant, observàvem com mainada, pares i avis s’anaven inquietant davant el retard en l’inici de l’arribada dels reis. Nens i nenes cada cop més avorrits no sabien com posar-se, tan sols l’excitació de veure els seus particulars herois els feien mantenir l’atenció i no brunzinar en excés.
Nosaltres finalment vam decidir acostar-nos a l’escenari, per canviar de lloc i mirar d’animar la nostra filla. La sorpresa va ser en veure que hi havia un espectacle de màgia en marxa! No sabem quanta estona portaven així, però eren dos quarts de set ben tocats i ni rastre de Ses Majestats. Finalment, els trempats mags van fer aparèixer aquells esperats personatges, però poca gent se’n va adonar. A banda de fer-los seure d’esquena a gran part del públic, per acabar-ho d’adobar la megafonia va fallar.
Finalment, un gran castell de focs va començar a esclatar, els primers ben macos i poc sorollosos, de manera que els infants van mirar amb cara sorpresa cap al cel. Però de cop i volta van tronar, i plors i carones amb les orelles tapades van omplir aquell entorn.
Així doncs, jo em pregunto: No hem après res de l’experiència del festival Al Carrer? Un espectacle de màgia, per molt original que pugui semblar la idea fer aparèixer els Reis Mags de dins d’un bagul, no és un espectacle perquè milers de persones allà concentrades en puguin gaudir. Suposo que té a veure amb la crisi i la reducció de pressupost, però... també s’ha reduït la imaginació? I si no hi ha diners per a fer segons què, per què hi ha diners per cremar-los en sorollosos petards que espanten la mainada?
Proposo pensar més en els nens i nenes de Viladecans, però en aquells que realment viuen el somni dels Reis Mags, aquells que a tot estirar tenen vuit anys. Nens i nenes que només volen veure aquells personatges que l’endemà faran realitat les seves il·lusions. En resum, una arribada menys llarga, que doni el veritable protagonisme a l’aparició de Ses Majestats i una cavalcada més farcida i extensa. Més somriures, menys petards.
Per sort, per fi el rei Baltasar era negre de debò. A veure si ara aconseguim que ningú que se suposi que ha de ser negre vagi amb la cara pintada, ja que les persones negres no sóc quelcom exòtic que no coneixem –com passava als anys seixanta, on fins i tot al cinema sortien amb la cara pintada–, ara formen part de la nostra quotidianitat.

Bàrbara Lligadas

Reinventar la comunicació

Aquesta revista, Viladecans Punt de Trobada, va arribar, el mes passat, al seu número 50. I, com ja dèiem llavors, n’estem satisfets. I ho celebrarem el proper dimecres dia 18.
Però, alhora que expressem aquesta satisfacció, no podem deixar de dir també que ens preocupa molt veure com van caient, un darrere l’altre, els mitjans de comunicació més propers que teníem, els mitjans locals que permetien conèixer el que passa al nostre voltant, i permetien també fer conèixer idees i opinions de la gent.
Només fixant-nos en el panorama televisiu, la situació és lamentable. Ja fa temps que va desaparèixer la televisió de Viladecans, i ara veiem com desapareixen també la de Gavà i, més greu encara, la d’una ciutat tan rellevant com l’Hospitalet. I no, no serveixen de consol les emissions per internet, que són sempre més limitades, arriben a un sector més reduït de la població i exigeixen una voluntat molt més activa per seguir-les.
I com la televisió, tots els altres mitjans. Els motius, suposadament, són econòmics. Però en tot cas la conseqüència és clara: que cada cop més, almenys al Baix Llobregat, l’única informació que arriba al ciutadà és l’oficial, la del poder, que la utilitza bàsicament per cantar les seves pròpies lloances.
Ens cal, doncs, reinventar la comunicació. I fer tot el que calgui perquè arribin informacions més enllà de les oficials, perquè puguem conèixer realment què passa al nostre voltant. Cal reinventar la comunicació. I nosaltres, des del Viladecans Punt de Trobada, estem disposats a continuar contribuint-hi.
Us esperem dimecres que ve, a les 7 de la tarda, al Casal d’Entitats Pau Picasso, a la xerrada d’Ignasi Riera titulada “Que ens volen deixar incomunicats? Reinventem la comunicació!”.