La dictadura fou una monstruositat. Així havia estat gestada. Amb ella, la dignitat humana no pogué volar gaire més amunt d’un pam de terra. Dues generacions van ser pràcticament anorreades.
Però hi ha, encara a dia d’avui, a qui no agrada que li recordin que els Consells de Guerra Sumaríssims eren cosa, diguem-li, normal, vint-i-cinc anys després del “Alzamiento Nacional”. El d’aquest relat en concret, que ara acabo, era el que feia quaranta-tres de l’any 1961, a la IV Regió Militar (Catalunya). També hi ha a qui sap greu reconèixer i recordar que el seu propi fet migratori era per raó de la fam, i s’estimen més dir que era quelcom semblant a una aventura, això de deixar ca seva per anar ben lluny a guanyar-se les garrofes, vint, vint-i-cinc o trenta anys després d’acabada la guerra. Fins i tot, encara avui, hi ha a qui li molesta constatar que sota l’amuntegament de diversitats desarrelades hi havia –i encara hi ha– una cultura i una llengua catalanes dignes i suficients per ser el pal de paller de la necessària cohesió social i l’autoestima viladecanenca.
Perquè aquells als qui els va anar prou bé llavors, i podria ser que els anés bé encara, segurament, es fan l’orni cercant un profit personal que no serà tal. La tossuda veritat i memòria històrica continuarà donant categoria de monstruositat a aquelles realitats que caracteritzaven la vida política, econòmica i social del començament de la dècada del 1960, establertes per garantir la propietat molt abans que el viure, per més negacionistes que sorgeixin.
Derrotats a la Segona Guerra Mundial els dos aliats de Franco a la Guerra d’Espanya, el país restà tancat en si mateix, i la feinada era sobreviure. Quan el Pla Marshall hagué posat la resta d’Europa en la senda del fort creixement i de l’alt consum, el Pla d’Estabilització de 1958 obrí les portes per importar capitals, exportar atur i malbaratar platges amb sol. El Consell de Guerra 43-IV-61 vingué a ser com pedra fitona i pedra de toc entre les dues anorreades generacions viladecanenques. Els indignes volgueren estroncar tot intent de restablir la dignitat humana al Pla del Llobregat i fer de les víctimes l’espantall necessari per a la nova etapa d’acumulació i transformació industrial, venint a dir: “De canvis, res de res”. L’any següent, però, el 1962, els miners d’Astúries sobre tots, rebentaren amb les seves vagues la llarga congelació salarial de 1958, desfermant el consum i elevant altrament el llistó de la decència. Tanmateix, l’Església començava el Concili Vaticà II i el seu aggiornamento. Tot plegat, la paraula “Llibertat” era cada cop més a la punta de la llengua de força gent, mentre la part cridanera dels indignes començava a lliscar avall per l’escala del poder.
He fet servir la paraula monstruositat per significar la qualitat d’uns fets històrics. No mereix cap altra qualificació el fet d’enviar a la presó gent que, davant un dels pocs televisors existents al Viladecans de l’any 1959, a l’avui ensorrat bar de Cal Sastre on eren tradicionals les tertúlies, es divertia massa. Una bona barreja de menestrals, obrers i pagesos es preguntava baladrejant amb ironia si del casori dels reis Balduí de Bèlgica i Fabiola de Mora i Aragó, Espanya en trauria cap profit, o si Joan XXIII era fill de pagès o de diplomàtic. Exultaven amb tota impudícia la guapura del president Kennedy i, com de dificil i de malament, ho tenia aquell agosarat gallec barbut de Cuba anomenat Fidel. Es passaven de crítics una mica dient que la tonyina gegant pescada amb canya pel cap de l’estat, al seu vaixell “Azor”, prèviament ho havia estat per la xarxa d’una altra barca gallega... que si Ramallets seria millor que Zamora... que bonic que era allò de veure el món per la finestra televisiva... i discutien sense embuts i sense massa arguments científics, si serien els russos o els americans els primers a posar en òrbita un astronauta.
No mereix, tampoc, cap altre qualificatiu enviar a la presó set o vuit treballadors per llençar octavetes reivindicatives dels drets i de la dignitat de la classe obrera, després de tenir congelats els sous durant tres anys i de suportar una acumulació ben contrària, si més no, a l’exigència del Deuteronomi (Dt. 24.14): No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat... Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat. I, contrària també, a la que demanava l’encíclica Mater et Magistra del papa Joan, publicada aquell mateix any, per no anar a buscar altres arguments massa allunyats de la doctrina oficial del moment.
De tant en tant convé fer memòria i posar-la damunt la taula. Altrament les noves fornades, sense ella, fàcilment serien arrossegades a la barbàrie, és a dir, al no res. Aquell sistema aspirava al no res. On no hi ha res, no hi ha contradicció. Sense contradicció, no hi ha conflicte i sense conflicte no hi ha vida.
El gruix d’humanitat i de dignitat, en aquell any 1961 de Viladecans, va ser cosa dels encausats en la lluita contra la mentida i contra un poder capitalista que, com el d’avui i de sempre, no admet altres comportaments alternatius que els predeterminats per les lleis de ferro del seu mercat. Si ets conflictiu, al carrer. Si et rebel·les, t’elimino. Si em combats, et bombardejo. Si no em vols fer cas, et margino. Si obres massa la boca, et trenco la cara.
La questió és que mentre a la resta del món semblava succeir de tot, aquí semblava que no passés res. Però passava. Sempre passa. Els indignes volien eternitzar allò que deia un dels protagonistes de la pel·lícula Las bicicletas son para el verano: “Això, fill meu, no és la pau; és la victòria.” Però com ja ha estat dit, el 1962 els miners d’Astúries, en vaga, trencaren els topalls amb l’amenaça de deixar el país sense carbó. A partir d’aquí, qui tenia una bona feina es va poder posar a la cua per comprar-se un televisor i qui la tenia millor, a la de comprar-se un Seat 600.
El 25 de setembre d’aquell 1962, després de ploure intensament durant tot el dia, un xàfec al capvespre que feia acumular més de 225 litres per metre quadrat al voltant del Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac al prelitoral, deixava ben retratat el model de creixement i d’especulació franquista al Vallès i a Catalunya. Prop de 1.000 persones moriren ofegades pel desbordament de les rieres i dels rius a Terrassa, Sabadell, Rubí, Ripollet, etc. A Viladecans la riera sobreeixí al Barri de Sales sense fer massa mal, i negà camps com sovinteja en començar la tardor. Passats tot just tres mesos, sortint de la missa del gall arrencava la Gran Nevada del segle XX. Algun d’aquells encausats del Consell de Guerra Sumaríssim encara era a la presó. Farà 50 anys.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada