Qüestió de protocol

Diuen que de bones intencions, l’infern n’és ple. I es veu que a cal Pere Botero hi ha calderes especialitzades per sectors professionals. Tots sabem allò de “advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. Doncs jo sospito que també els especialistes en protocol deuen tenir el seu petit espai reservat.

I és que recentment m’ha tocat organitzar alguns actes en què hi han intervingut polítics i, junt amb ells, els tècnics de protocol. Val a dir que en tots els casos s’ha tractat de gent respectuosa i molt competent. Però més enllà dels protagonistes he de confessar que el protocol en si mateix m’ha semblat molt fora de lloc. Ells l’apliquen amb l’eficàcia que els pertoca, i jo en valoro molt el seu assessorament, però el que a mi no m’agrada no són pas els tècnics, sinó el protocol en si mateix.

Jo pensava que el protocol servia, com la bona educació, per facilitar les coses: per fer que tothom sigui respectat i valorat, i trobi el seu espai. Des d’aquest punt de vista serviria per aproximar els ciutadans i les autoritats competents. Però tal i com sovint s’aplica el protocol sembla que marca distàncies i pot generar una sensació d’arrogància molt notable, sovint allunyada de l’esperit que els mateixos polítics volen provocar.

I us poso un parell d’exemples. No fa gaire a l’Associació de Familiars del C.O. Caviga vam organitzar una jornada de treball i hi vam convidar, en funció del seu càrrec, el president de la Fundació Caviga, que alhora és alcalde de Gavà i president del Consell Comarcal del Baix Llobregat. Va fer l’esforç de venir, tot just per saludar i marxar. Doncs bé, segons la persona responsable de protocol, havia de presidir l’acte i era aquesta mateixa responsable qui marcava qui de la junta l’havia d’acompanyar i on havia de seure. De fet no li vam fer gaire cas, el vam deixar presidir, però nosaltres ens vam organitzar tal i com teníem previst.  De fet el Sr. Balsera, pobre, no es va quedar ni tan sols a la presentació de la jornada. Vist i no vist, va durar més la negociació del protocol que la seva presència.

I no fa gaire, com ja sabeu i s’explica en aquest mateix número, el Punt de Trobada organitzava una xerrada amb Ignasi Riera, a la qual vam convidar el regidor de Cultura, el qual, com també sabeu, és un bon col·laborador d’aquesta publicació. També aquí el protocol marcava que ell presidís l’acte, l’ordre d’intervenció, el lloc on seure, i fins i tot qui, com i quan calia lliurar al ponent l’obsequi que nosaltres havíem previst. Després, però, i d’acord amb el mateix regidor de Cultura, vam organitzar la cosa de la manera que a tots plegats ens va semblar més raonable.  

Jo em pregunto per quin motiu els convidats a un acte organitzat per una associació a la qual no pertanyen, han de presidir-lo, sobretot si, a més a més, la seva presència és testimonial. Entenc que si convides algú que té una representativitat pública li donis un lloc preferent, l’oportunitat d’expressar-se i li agraeixis públicament la seva col·laboració i presència. Però voleu dir que té sentit que presideixi l’acte?

Ser tècnic de protocol, a més, deu ser una experiència una mica frustrant, perquè després els polítics es mouen amb flexibilitat, perquè s’adonen perfectament que aquesta forma d’enfocar la seva presència sovint és viscuda com una imposició per les entitats. No sé d’on ha sortit aquesta normativa, però jo crec que caldria revisar-la. Perquè cada dia més aquesta mena d’actuacions són rebudes com a signe d’una sobrevaloració de la classe política. I no és precisament el que avui, que ens trobem en una moment en el qual ens fa molta falta retornar a l’autenticitat de la democràcia, ens convé.

El millor protocol, em diu un amic que hi entèn, com la bona organització, és aquell que no es fa notar perquè tot flueix com si fos natural. Doncs això.

Mercè Solé