Els malalts de càncer desitgem que la vostra mirada continuï sent la mateixa, no volem que us preocupeu pel nostre patiment més del necessari perquè viure és el nostre objectiu i us necessitem en la nostra vida amb les coses quotidianes.
Encara ens resulta difícil acceptar que algú que estimem o nosaltres mateixos tenim un càncer. És difícil no pensar en un possible mal final en lloc d’una possible curació. Durant molt de temps ha estat una malaltia “maleïda”, que ens fa portar marca als que la patim. Però la realitat d’avui dia ens ha d’ajudar a combatre l’estigmatització d’aquesta malaltia que, encara, moltes vegades s’amaga, i a la qual moltes vegades ni se li diu pel seu nom.
La meva opció va ser enfrontar-me al càncer sense anar a mitges, sense amagar res. Tot i ser conscient de la gravetat, no donant a aquest mal més valor ni excepcionalitat que la que correspon. Viure una situació com aquesta et fa prendre consciencia de la nostra fragilitat i de que això és una loteria en la qual t’ha tocat el número, no té més misteri!
No és fàcil per ningú, cada cas és un món i cada cos una illa en què les expectatives de curació poden ser infinites i dispars. Però mirar endavant, endavant!, amb afany de superació ens ajuda a salvar-nos de la destrucció. No podem oblidar sentiments com ara la por, l’angoixa, la ràbia, la preocupació, el dolor… perquè sempre són presents. Són sentiments que no es poden amagar ni superar amb un optimisme forçat, perquè no tothom té la gran sort de poder encarar aquesta lluita amb un somriure a la cara i una gran força al cor.
Ara fa un any que van trobar-me un tumor i em van diagnosticar com a malalta de càncer i, durant tot aquest temps, he afrontat la meva malaltia amb la força i serenitat que m’ha donat la confiança en el meu tractament, els metges i la meva pròpia força i ganes de viure. Potser que la mirada d’algun de vosaltres cap a mi s’hagi transformat en el moment que veu saber de la meva malaltia, però no ho he notat gaire! i, simplement, us he sentit propers.
Penso que molt de nosaltres és el que volem, volem continuar formant part de la normalitat, d’aquest dia a dia que ens fa ser un més, necessitem continuar sent un més. Els malalts de càncer no tenim un estigma, tenim una malaltia per la qual, avui dia, hi ha més mitjans per combatre i, aixì, en molts casos, poder tenir una segona oportunitat de viure.
Jo en sóc un exemple!
Pepi Venegas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada