Mirar la Torre del Baró, per dins

La sala d'exposicions de la Torre del Baró

Avui farem la segona part de la mirada a la Torre del Baró. Mirarem la part de dins. O sigui que entrem, per la porta d’atenció al públic. Just en entrar, a terra, ens trobem amb les pedres que indiquen l’existència d’una antiga sitja, probablement per guardar-hi blat. I a la dreta, al fons, un magnífic arc apuntat (també anomenat ogival). 

Ens dirigim cap al pati, i ens situem a la porta principal, la que dóna al carrer del Doctor Ros. Som en un petit vestíbul, al davant tenim la portalada que dóna al pati i, a banda i banda, sengles obertures que permeten veure els amplis arcs apuntats que sostenien aquest espai inicial, sota les dues torres. I si avancem una mica i ens posem just sota la portalada que dóna al pati, podrem veure, mirant cap amunt, a cada costat, les dues pollegueres, és a dir, les dues peces de ferro on anaven encaixades les portes: d’aquí vénen les expressions “sortir de polleguera” o “treure de polleguera”...

Ja dins el pati, ens fixem en la diversitat de nivells i de formes de construcció: és evident que aquest edifici es va fer en diversos moments i reaprofitant les construccions anteriors, i això li dóna un encant especial. A l’esquerra, hi tenim una llotja a nivell del primer pis, que recolza en un ampli arc que ofereix una gran sensació de solidesa i està sostingut a banda i banda per dos pilars de carreus de notables dimensions; i sota l’arc, en contrast, una paret al fons construïda amb tot tipus de materials barrejats. També en contrast, veiem la paret del davant que sosté l’escala, feta amb carrers ben tallats i amb l’arc del sotaescala ben arrodonit, igual com el portal d’arc rodó de la porta de la dreta que duu a la sala d’exposicions. Al començament de l’escala, al costat de la porta de vidre que comunica amb la zona d’atenció al públic, hi trobem, mig enfonsat, el dintell ben marcat d’una antiga porta. I, en el sotaescala, hi podem veure la finestreta que dóna al pou que fornia d’aigua l’edifici.

A la paret de la dreta, a una alçada més o menys d’un metre i mig, si ens hi fixem, veurem unes fileres horitzontals de pedres posades en forma d’espiga o espina de peix: són les restes d’un mur que devia pertànyer a l’edifici més antic que hi hagué en aquest lloc, de cap allà l’any 1000. Aquesta forma de construcció, anomenada opus spicatum (“obra espigada”), era, en efecte, comuna en aquells anys.

I per acabar la mirada al pati, ens girem enrere, i veurem que la paret és tan desigual com les altres, amb una barreja de tota mena d’elements.

I ara entrem al que actualment és la sala d’exposicions. És un espai llarg, que agafa tota la part est de l’edifici, i que té dos eixamplament paral·lels a cada banda, als quals s’accedeix per sota dos grans arcs apuntats. Tota aquesta zona feia funcions diverses: producció de vi i oli, estable, magatzem... Ens podem fixar en les parets, construïdes en diferents etapes i amb diferents materials. Llàstima que el sostre de tota aquesta part no s’hagi pogut conservar. I aquí s’acaba la visita, perquè a dalt poca cosa queda de l’antic edifici, ocupat actualment com a sales i oficines municipals. 

I ara, fem una mica d’història. Ja hem dit que a la paret de llevant del pati hi ha un tros d’edificació que es podria datar a l’entorn de l’any 1000. Però el moment en què la construcció va agafar la forma més definitiva i semblant a l’actual, va ser durant el segle XIV. En aquella època, la Torre del Baró era propietat de la família Burgès, senyors de Viladecans. Després, a partir del segle XVI, va anar canviant de propietaris: els Agullana, els Fiveller, els Torrelles, els marquesos de la Manresana... 

Quan a la primera meitat del segle XIX, el final de l’Antic Règim senyorial va fer que la Torre del Baró i els seus propietaris deixessin d’exercir el poder sobre la vila, l’edifici va passar a ser, simplement, un palau privat. A mitjan segle XIX passà a propietat dels Viala, i la Torre va ser coneguda com la Torre d’en Viala. Cap al 1920, la família de Cal Banato la va comprar i la va compartimentar per fer-hi habitatges, i va ser coneguda com la Torre de Cal Banato. I finalment, el 1970, va ser adquirida per l’Ajuntament.

Josep Lligadas Vendrell