No fa gaire vaig rebre una carta sorprenent. Venia signada pel Sr. José Luis Nicolás, Tinent d’alcalde de l’Àrea d’Alcaldia, el qual em comunicava que el Consell de la Convivència, del qual jo formava part, ha passat a millor vida, agraïa els serveis prestats i em comunicava les noves formes de participació ciutadana de l’Ajuntament. Val a dir que em va semblar tot un detall i no ho dic pas amb ironia. Al llarg dels anys he anat passant per diferents organismes de participació i, en acabar, mai ningú no s’ha molestat a fer una carta d’aquesta mena.
Una altra cosa és que m’agradi que el Consell de la Convivència desaparegui, tot i reconèixer que tot té un principi i un final. I que les formes de participació han d’anar canviant. De fet, a mi em sembla que el consell funcionava prou bé. Reconec que no sóc gens objectiva, perquè en vaig formar part des dels inicis (aleshores treballava a l’ajuntament) i sempre l’he sentit molt meu. Hi he continuat, perquè per a mi no va ser mai una obligació professional, sinó una inquietud ciutadana. Sempre ha tingut un to realment participatiu, les seves propostes han tirat endavant per voluntat de les dues regidores que se n’han ocupat, amb el suport de molt bons tècnics, però sobretot per la implicació real dels seus membres. Perquè tot el que fa referència a la convivència no es pot fer per decret, cal un treball des de la base.
Crec que el Consell de la Convivència ha tingut molts efectes positius col·laterals. A part de les festes de l’Entrellaça!, de la coordinadora del Parlar per Conviure, de la formació sobre el fet de la immigració, i de moltes altres coses que han estat l’objecte de la seva feina, el Consell de la Convivència ha permès que una colla de gent ens acostuméssim a treballar junts, i ens coneguéssim millor, i ens féssim força amics, tot i la nostra diversitat.
D’aquí va sortir l’embrió del Punt de Trobada. I, de la inquietud del Punt de Trobada per la Festa Major, va acabar prenent forma (amb molta altra gent), el Mamut de Viladecans. I espera’t, que la vida és llarga, i encara en poden sortir moltes més coses.
Vull dir que quan la participació ho és de debò, els resultats poden anar molt més enllà del que s’esperava en un inici.
El Consell de la Convivència es va caracteritzar per moltes coses que dubto que es repeteixin en el format que ara es proposa: mai no va tenir un caràcter formalment encarcarat; a diferència de molts altres consells, no només s’hi informava, sinó que es recollien les aportacions de la gent i es feia el possible per tirar-les endavant; les coses es revisaven conjuntament. I, per sort, el reglament de participació (que he de dir que em semblava fet més per frenar la participació que no pas per promoure-la) no es va arribar a aplicar mai al peu de la lletra. En fi, que més enllà de reglaments, representativitats i quotes polítiques, el que dóna sentit als consells és la voluntat real de participació que hi ha al darrere.
I en aquest sentit dubto molt que abans de prendre una decisió de renovar tot el tema participatiu, el govern de la ciutat hagi fet una bona avaluació de per què funcionava o no cadascun dels consells existents, alguns dels quals ni tan sols es reunien quan calia, sense que l’oposició, per cert, no en digués res. Sospito que la participació s’entén en la majoria de govern com una “maria” decorativa que més aviat fa nosa. En fi. Ja veurem. En qualsevol cas, agraeixo haver pogut formar part d’aquesta experiència apassionant del Consell de la Convivència.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada