Ens vàrem col·locar a prop de la rotonda dels cinemes i vàrem esperar. Mentrestant, observàvem com mainada, pares i avis s’anaven inquietant davant el retard en l’inici de l’arribada dels reis. Nens i nenes cada cop més avorrits no sabien com posar-se, tan sols l’excitació de veure els seus particulars herois els feien mantenir l’atenció i no brunzinar en excés.
Nosaltres finalment vam decidir acostar-nos a l’escenari, per canviar de lloc i mirar d’animar la nostra filla. La sorpresa va ser en veure que hi havia un espectacle de màgia en marxa! No sabem quanta estona portaven així, però eren dos quarts de set ben tocats i ni rastre de Ses Majestats. Finalment, els trempats mags van fer aparèixer aquells esperats personatges, però poca gent se’n va adonar. A banda de fer-los seure d’esquena a gran part del públic, per acabar-ho d’adobar la megafonia va fallar.
Finalment, un gran castell de focs va començar a esclatar, els primers ben macos i poc sorollosos, de manera que els infants van mirar amb cara sorpresa cap al cel. Però de cop i volta van tronar, i plors i carones amb les orelles tapades van omplir aquell entorn.
Així doncs, jo em pregunto: No hem après res de l’experiència del festival Al Carrer? Un espectacle de màgia, per molt original que pugui semblar la idea fer aparèixer els Reis Mags de dins d’un bagul, no és un espectacle perquè milers de persones allà concentrades en puguin gaudir. Suposo que té a veure amb la crisi i la reducció de pressupost, però... també s’ha reduït la imaginació? I si no hi ha diners per a fer segons què, per què hi ha diners per cremar-los en sorollosos petards que espanten la mainada?
Proposo pensar més en els nens i nenes de Viladecans, però en aquells que realment viuen el somni dels Reis Mags, aquells que a tot estirar tenen vuit anys. Nens i nenes que només volen veure aquells personatges que l’endemà faran realitat les seves il·lusions. En resum, una arribada menys llarga, que doni el veritable protagonisme a l’aparició de Ses Majestats i una cavalcada més farcida i extensa. Més somriures, menys petards.
Per sort, per fi el rei Baltasar era negre de debò. A veure si ara aconseguim que ningú que se suposi que ha de ser negre vagi amb la cara pintada, ja que les persones negres no sóc quelcom exòtic que no coneixem –com passava als anys seixanta, on fins i tot al cinema sortien amb la cara pintada–, ara formen part de la nostra quotidianitat.
Bàrbara Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada