Fent memòria dels encausats, ens podríem preguntar, com ho feia el cantant comunista americà Pete Seeger, aquell mateix any 1961, enregistrant la cançó “Where Have All the Flowers Gone” traduida aquí per “Que se n’ha fet d’aquelles flors?”. La cançó ens parla de noies que fent-ne un pom, per a nois que se’n van a fer el soldat, es plantegen un “vés a saber si tornaran”, i que un cop morts a la guerra, ens diu que de les seves tombes hi surten noves flors que serveixen per fer un nou pom.
De les flors d’aquest pom de 1961, que en sé alguna cosa, us faig particep de la flaire que em deixaren.
En Felipe Cruz Martinez, el del barri de la Bomba de l’Hospitalet, era membre del PSUC des d’abans de 1955, quan treballava a Can Batlló. Detingut anteriorment amb els “seixanta-quatre” de l’any 1958, un cop complerta la condemna del consell de guerra, a més a més de lluitar per sobreviure, convertí la seva vida en una lluita per dignificar i esbombar aquella vergonya urbanística, on vivia, plantada a tocar de la Gran Via. Amb aquest fi, l’any 1965 fundà la “Cooperativa de Viviendas Obreras del barrio de La Bomba” que aconseguia un primer bloc de 166 pisos a Bellvitge l’any 1969. Definitivament enderrocat el barri l’any 1977, totes les famílies restants acabaren al polígon Gornal del mateix Hospitalet. En Felipe Cruz va ser detingut i empresonat dues vegades més. L’escriptor Pepe Gutierrez-Alvarez (Memorias de un bolchevique andaluz. Editorial El Viejo Topo), recorda haver-li vist una espantosa i vomitiva esquena llagada, tres mesos després de la detenció del maig de l’any 1968. Els interrogadors li apagaven sistemàticament totes les cigarretes a la seva esquena apallissada. Ell i la seva dona Pura Fernandez García, varen fundar l’Associació de Veïns de Bellvitge Nord, l’any 1973. La Pura, detinguda també dues vegades, aprengué a llegir i escriure a la presó i es convertí en referent de dona lluitadora. L’Ajuntament de L’Hospitalet li posà el seu nom al Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) del carrer Cobalt.
En Zinoviev Linares Risquez, sortí de la presó de manera més altiva que mai. Havia estat l’únic condemnat a la pena que demanava el fiscal, mentre que als altres els quedava reduïda a la meitat. Sortí més comunista que ningú i menys disposat a afluixar que mai. Menys clandestí que ningú i més decidit que mai a denunciar qualsevol injusticia. Ens el podíem trobar a qualsevol lloc, i en qualsevol moment, fent agitació. L’escriptor abans esmentat, el recordava polemitzant amb els trotsquistes al Centre Social de La Florida, l’any 1968. Defensor a ultrança de qualsevol tesi del “Partit”, la seva companyia, com ja havia dit, era considerada cosa perillosa fins i tot pels seus propis camarades, car, per desgràcia seva, en Creix li atorgà una categoria superior a la de “sospechoso habitual” i cada cop que venia Franco a Barcelona, o un dignatari internacional, o el governador tocava el xiulet, era reportat a Via Laietana per rebre la dosi corresponent de calbots, al voltant d’una acurada anàlisi de situació. Amb feines sempre temporals i malvivint a precari tota la vida, quan la crisi dels setanta enviava a l’atur a milers de treballadors, ell els adreçava a centenars al sindicat de CC.OO. i al despatx laboralista d’en Josep Mª Mestieri al Poblat Roca, on tingué una de les seves darreres ocupacions. De les persones que la vida les hi ha fet passar putes, per ser fidel als seus principis, dificilment se’n trobarà, a Viladecans, cap com en Zinoviev. Els antics companys, en reconeixement a la seva persona, en l’enterrament de l’any 1998, quan tenia 75 anys, li cantaren la Internacional al cementiri, mai de manera tan mal entonada, però poques vegades de manera tan emotiva.
D’en Joan Masgrau Marcè, tothom en sap que va ser el primer alcalde democràticament escollit després del franquisme, l’any 1979. Però poca gent recorda que ell no era afiliat al PSUC sinó que hi figurà com a independent. Complerts els sis mesos de presó, continuà fent el mateix que feia abans d’entrar-hi, era botiguer de gra i productes fitosanitaris per al camp, però això sí, d’ara endavant, extremant les precaucions respecte a qualsevol activitat subversiva, mirant de semblar no fer res. En realitat però, sempre que tenia ocasió, predicava la necessitat de canvi sense revenja i trauma, acumulant en aquest sentit un bon capital politic entre força gent. És així que ajudà el PSUC a guanyar les eleccions. Sense revenja i trauma fou, també, la raó de ser com a alcalde. Filant prim, en Joan Masgrau anà a parar a la presó perquè havia estat Comissari Polític de batallò a la guerra, aconseguint exiliar-se sense ser-ne castigat. I a algú tampoc no li semblà bé l’alegria, la lleugeresa i la impunitat amb què una colla comentava les notícies del món al bar de Cal Sastre relatives a Castro, Kennedy i Fabiola... bo i fent el cafè de la tarda, davant un dels primers televisors. En els interrogatoris en Joan es mantingué ferm que ell només havia demanat l’ingrés a la maçoneria en el temps de la República, i reconegué haver fet un donatiu pro presos al Zinoviev. Per això li endossaren els sis mesos. L’alcalde Masgrau morí el 2003, als 90 anys.
En Manolo Clemente Martínez va ser un dels que se’n va anar. No essent militant del Partit abans d’entrar a la presó, se’n va fer en sortir. Però, poc després d’alliberat, en una de les trobades amb en Manuel Vizcaino, arrossegant la minusvalidesa pel carrer Major, li engegà: Vizcaino, yo estoy “quemado”... no vuelvas más... tu seguridad es lo primero... Ya no tengo nada más que hacer aquí..,” i se’n tornà a Rafal, a la província d’Alacant, d’on havia vingut. Allà, sense poder ser mestre oficialment, ho va ser pels seus collons. Convertida la planta baixa de ca seva en una aula, dotzenes d’hortolans analfabets aprengueren d’ell a llegir i escriure, dotzenes de famílies li portaren els fills a classes de repàs i tots els seus nebots i nebodes el tingueren com a preceptor. Al voltant d’ell s’organitzà el Partit Comunista a aquell poble de la Vega Baja, que l’any 1979 conformà majoria absoluta al consistori, amb la gent del PSOE, sense ell ser-ne regidor. Per iniciativa ciutadana, l’Ajuntament de Rafal, governat, a dia d’avui, pel Partit Popular, li ha posat el seu nom a un carrer, amb el subtítol de “el Maestro”. En el Punt de Trobada núm. 35, ja vaig relatar que el seu funeral i enterrament l’oficiaren tres capellans i va ser dut al cementiri carregat a les espatlles. Tenia 77 anys.
Els altres dos germans Clemente, en Pepe i l’Antonio, també passaren de no ser-ne, a ser comunistes. Els germans Creix s’havien acomiadat d’en Pepe i en Manolo, en marxar cap a la Model, dient-los amb odi i mirada enfurismada: Es posible que no seais miembros del Partido... pero si sé que sois comunistas.., me lo demuestra vuestro comportamiento familiar y la manera de educar a los hijos que tenéis los Clemente. Així doncs, sortits del trull, es digueren: “Si ens hi posen, millor que hi siguem” però, centrats en responsabilitats familiars i autoformació, la seva militància clandestina no anà gaire més enllà de participar en col·lectes pro-presos, facilitar contactes dins la fàbrica Roca, a la qual l’Antonio també va anar a parar, i fer seguiment de les accions que es plantejaven. Tenien fama de bons treballadors i no els era extrany l’estajanovisme quan calia. Amdós es varen jubilar quan feren els seixanta-cinc anys, després de ser delegats sindicals de CC.OO. En Pepe, l’any 1979, formà part de la candidatura del PSUC guanyadora a les eleccions municipals. S’afiliaren, finalment, al PSUCviu, integrant d’EUiA. L’Antonio tornà al seu poble de Rafal per viure-hi, després de plegar de Roca. Ara té 77 anys. En Pepe morí el gener de l’any 2009. En tenia 85.
Al lleidatà Josep Ramos Llàs, emigrant del camp català, i membre d’una familia “psuquera” de Térmens a la comarca de la Noguera, prèviament a la vinguda d’en Franco a Barcelona, l’any 1960, ja li havia tocat unes setmanes de prevenció a la Model, juntament amb altres vuit companys del Prat. A resultes del Consell de Guerra que ens ocupa, no solament va quedar acomiadat de la feina, sinó que en sortir de la presó es va trobar sense sostre, desnonat per La Seda del pis on vivia des de 1958 i temporalment hagué de viure sota un porxo. En Ramos Llàs, tan aviat com tornà a posar els peus al Prat, tant aviat reemprengué la militància clandestina. De la seva mà ingressà al partit, entre d’altres, en Faustino Albadalejo que el va substituir en l’organització de La Seda, on hi destacà com a capdavanter als anys setanta. El potent PSUC dels anys cinquanta del Prat, després de moltes garrotades policials, entrà en crisi i bona part de la dècada dels seixanta fou d’estancament. L’any 1967 per raó de diferències al voltant de la Cooperativa de Vivendes, es produí una escissió (PCE-i) i en ella, juntament amb altres històrics, ens hi trobem en Ramos Llàs com a protagonista. Finalment però, a començaments dels setanta tots els fills pròdigs tornaren al PSUC. Morí l’any 2001, als 75 anys.
Ja sabem què se n’ha ha fet d’aquell pom de flors, roselles en aquest cas. Evocant-los, també em ve a la memòria una cançó d’un cantant més nostrat, enregistrada en aquells mateixos anys seixanta: “Cal que neixin flors a cada instant”. Doncs això, i que no quedi cap poncella closa. Ja no sona gaire aquesta cançó d’en Llach (i altres tampoc), no sé si per considerar-la una marxa una mica pàmfila o perquè tornen a bufar vents exacerbats de “A cadascú lo seu” i “Primer els de casa”. Desconec si els encausats la coneixien gaire, però si que sé que molts dels versos eren coincidents amb els seus lemes de vida: Cal anar endavant sense perdre el pas... Enterrem la nit... enterrem la por... Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà..., etc. No estaria de més anar al YouTube i aprendre-la. Ves a saber si no trigarem gaire a tornar-la a marxar.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada