Moltes i molt enraonades són les crítiques que se senten al funcionament de les institucions polítiques i dels partits. Tot hi ajuda: la corrupció, els pesants aparells de partit, la seva manca de transparència, la demagògia, la manca de pedagogia, la rigidesa, la manca de debat, el personalisme, l’arbitrarietat i l’aparent inutilitat de certes institucions, amb un llarg etcètera que cadascú podem bastir al nostre gust. Tot plegat es reforça amb l’evident (o només aparent?) distància entre les institucions polítiques i qui realment talla el bacallà, i, a Catalunya, amb el desgraciat paper judicial i polític en relació a l’Estatut.
Fer política, doncs, no està de moda. I tothom s’anima a criticar el sistema, sovint amb contundència. De manera que els qui encara formem part d’un partit gairebé ens hem de justificar. I de la política només veiem allò que no funciona i som incapaços de veure-hi i de valorar la gent que altruistament hi posa hores i esforços, que també existeixen. I som incapaços de reconèixer que molts dels serveis de què gaudim han estat treballats, reivindicats, posats en marxa gràcies a mesures polítiques de colors diversos. La política és lenta i complexa, el consens és desagraït. Avui volem immediatesa i una bona imatge.
Per als més vulnerables la política és imprescindible
La gent més vulnerable (els qui no tenen feina, les petites empreses, els nouvinguts, les dones, els joves, els malalts, els discapacitats) tenen com a única arma la política. En un estat social de dret com és el nostre, el benestar per al conjunt s’estableix a través de la fiscalitat i a través de la qualitat dels serveis públics, això que justament ara s’intenta desmantellar: la salut, l’educació, els serveis socials, la cultura... L’Estat del Benestar és la forma més eficaç i pacífica de redistribució de la riquesa i, per tant, de promoció de la igualtat. I a mi tot plegat em retorna al vell esquema de la lluita de classes, que durant anys s’ha menystingut, però que em sembla que cal recuperar, en la seva forma de consciència de classe, és a dir: lucidesa sobre la pròpia situació, capacitat de dibuixar una utopia –uns objectius a llarg termini– i d’organitzar-se i de treballar-hi amb constància. Confiança contra por. Compromís col·lectiu versus individualisme. Cohesió contra discriminació.
S’obre camí el concepte de les dues velocitats. Els qui tirin endavant, que es paguin uns serveis privats o concertats de qualitat. La resta, que es conformin amb uns serveis de mínims. Uns estaran destinats a la glòria, i els altres a la mà d’obra barata d’usar i llençar. En el fons hi ha aquesta mena de sentit ètic curiós que ve a dir que a qui li van bé les coses és perquè s’ho mereix. I a qui no, és perquè o no vol treballar o no té el “pedigrí” suficient. I a més a més el “càstig” s’estén de generació en generació, prescindint dels mèrits personals.
Màgia i política
Com es pot modificar això? Si passem de la política, només ens quedaran en Harry Potter i la seva vareta, que són simpàtics però no sé si gaire eficaços en el món real. Perquè desprestigiar la política sense treballar de forma compromesa, constant, crítica, honesta, desinteressada, imaginativa, dins o fora de l’actual sistema, des dels partits o des de les associacions, per regenerar-la és obrir directament la porta al feixisme que farà pagar els plats trencats als més febles i que s’expressa dictatorialment i agressivament. Només cal mirar l’Europa dels anys 30. I aquest no és un joc gens desinteressat. Expressar rebuig sense compromís només beneficia els qui tenen poder i diners, que, com menys participació hi hagi, més oportunitats tindran de reforçar-se.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada