Si la llengua neix com a part central de l’experiència vital de comunicar-se, al formar part de la relació d’una comunitat, aquest aprenentatge personal es converteix en un fet polític. La llengua es polititza, ja no és un dret sinó també una obligació. En les nacions amb estat i sense estat, la llengua és la marca de naixement, de nació, la marca de diferència. Però més enllà de textos, consignes i proclames, la llengua forma part de la vida, i com Carles Marx deia, “no és la consciència qui fa la vida, sinó la vida la que fa la consciència”.
Com és la vida lingüística de la nostra gent de Viladecans? En gran part depèn de la llengua la mare, malgrat les actuals voluntarioses paternitats participatives que semblen haver perdut l’al·lèrgia als bolquers. Segons una enquesta de la Diputació de 2005, només el 16,4% tenim els dos pares catalans, el 13,6%, només un dels dos pares són d’aquí, i el 70% tots dos nascuts fora de Catalunya. El resultat és que el 66,8% dels nostres veïns no parlen mai el català, i només el 14,4% utilitzen el català com a llengua habitual.
Jo, que pertanyo al 18,6% que practica el bilingüisme com a llengua habitual, però que probablement parla castellà a la intimitat, tinc un cert sidral lingüístic a casa. Jo parlo castellà amb la meva dona, que és catalanoparlant. Ella em contesta en castellà, però parla català amb les meves filles i amb la seva mare, amb qui jo parlo i em contesta en castellà. Jo parlo a les meves filles en català, però elles em contesten en castellà, però amb la meva dona parlen en català. En resum, un carinyós merder lingüístic, real como la vida misma, que provocaria infarts als tertulians d’Intereconomia i a algun jutge del Tribunal Constitucional.
Aquestes dades ens donen, més enllà dels projectes nacionals o polítics de cadascú, una comunitat escindida en la seva capacitat natural de comunicació, en els seus hàbits culturals. Sense dramatitzar el fet, és una barrera que se suma a les barreres econòmiques i no ajuda a la barreja de gents i parles. Es comparteix la ciutat de manera diferent. Només el 20% participem de la festa major. Avui es viu al mateix carrer i es pot habitar en mons culturals diferents, depèn en part de la tele que veus, de l’emissora que escoltes. Les televisions i les ràdios proposen adhesions a universos culturals diferents. En una multiresposta de l’enquesta, TV3 quedava amb el 35% mentre Tele5 tenia un 57%, com a tele habitual de la gent de Viladecans.
La immersió ha estat una gran troballa, al marge de que pugui ferir determinades sensibilitats perquè les pells lingüístiques de vegades són molt fines. Segons l’Indescat al 2001, el 60% de la gent més gran de 45 anys de Viladecans no sabia llegir el català, arribava al 70% en els més grans de 60 anys, però en la gent de menys de 24 anys, gairebé el 90% ja el saben llegir. El futur es presenta millor que el present gràcies a la palanca que representa l’ensenyament conjunt de les dues llengües, amb discriminació positiva per la llengua nascuda en aquesta terra.
Però jo crec que l’avenç de la igualtat d’oportunitats lingüístiques vindrà perquè pels castellanoparlants el català sigui una llengua sabuda, però també estimada. I els enamoraments lingüístics no són fàcils. Es necessita capacitat de seducció i ganes d’enrotllar-se i de deixar-se enrotllar, sense intentar mai convertir la llengua en un tema de bons i dolents. Capacitat de seducció, haberla hayla, però hay mucha tela que cortar i molta feina per fer.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada