Càritas de Viladecans està fent una campanya de captació de socis i de voluntaris que vulguin col·laborar de manera continuada amb l’entitat, unes persones amb el seu temps, i les altres amb una aportació econòmica regular. Ara que ve Nadal, pot semblar una manera més de “plorar” per mantenir una tasca que, amb la constitució a la mà, haurien de fer les institucions públiques. Aquest és el pensament políticament correcte.El cert, però, és que Càritas i altres entitats semblants, fa un paper més enllà del que poden fer els poders públics: el fet de ser una entitat relativament petita, d’estar a prop de la gent, li permet captar de primera mà les necessitats socials, sempre dinàmiques i canviants, i donar respostes amb una certa agilitat. Li permet també posar en relleu els buits que deixa la intervenció de les administracions, sensibilitzar la població i intervenir en aquelles situacions on les administracions no poden arribar.
Això es fa d’una manera molt senzilla, amb professionals i amb voluntaris. Però el finançament a nivell local, en el cas de Viladecans, prové exclusivament d’allò que es recapta entre la gent: a les parròquies i entre els socis. Un import amb què es cobreix aproximadament el 88 % de les despeses. La resta es finança amb subvencions, entre les quals és important la que prové de l’ajuntament. Per part eclesial, Càritas no rep diners del bisbat, es beneficia, això sí, de l’ús de locals, d’infraestructura, i de la sensibilització que l’Església sempre ofereix sobre el tema de la pobresa. L’any passat, però, van haver d’interrompre’s alguns ajuts perquè no hi havia prou diners per fer-se’n càrrec.
És per aquest motiu que la junta de Càritas s’ha animat a fer aquesta campanya. L’objectiu és aconseguir que algunes persones, ben lliurement, vulguin pagar una quota periòdica, cosa que permet saber amb quins ingressos es pot comptar i per tant oferir un millor servei a les persones a qui cal donar un cop de mà. Perquè, de fet, el 80 % dels donatius de Càritas són ocasionals, només un 20 % prové de socis. Es podria objectar que convindrien més subvencions, però de fet el que enforteix les entitats és el compromís de la gent que hi creu i no tant les subvencions. Un excés de subvenció fa depenent l’entitat de l’administració i no és un símptoma de salut ni d’autonomia a l’hora de fer i de posar els problemes damunt la taula.
El sociòleg basc Imanol Zubero, especialitzat en moviments alternatius, escrivia un dia que la nostra societat procura l’anomenat “altruísme indolor”, és a dir, aquella suposada solidaritat més fixada en els sentiments que en la butxaca, el temps i l’esforç. Ser solidari no vol dir només emocionar-se davant el patiment dels altres, sinó compartir: de vegades compartir la cartera, en uns moments en què la vida està cara, però tots hem de reconèixer que consumim molt i molt supèrfluament. Teresa Pàmies, fa anys, en unes jornades per als treballadors de Càritas ens deia que, de jove, pensava que els problemes es resoldrien quan l’esquerra estigués en el poder. Després, a poc a poc, va anar adonant-se que la necessitat de la gent depassa tota intervenció de les administracions i que els “lendemains qui chantent”, o sigui les esperances en el triomf de la revolució, per sí soles no arreglen pas els problemes concrets de la gent d’avui, per més que siguin necessàries per lluitar contra les causes de la pobresa.
En definitiva. Si algú de vosaltres vol fer-se soci de Càritas només cal que es posi en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic caritas@viladecans.net, o bé al telèfon 628 832 568. I si vol dedicar-hi hores, pot trucar al 93 630 11 66 o al 93 652 57 70. Moltes gràcies.
Mercè Solé
Això es fa d’una manera molt senzilla, amb professionals i amb voluntaris. Però el finançament a nivell local, en el cas de Viladecans, prové exclusivament d’allò que es recapta entre la gent: a les parròquies i entre els socis. Un import amb què es cobreix aproximadament el 88 % de les despeses. La resta es finança amb subvencions, entre les quals és important la que prové de l’ajuntament. Per part eclesial, Càritas no rep diners del bisbat, es beneficia, això sí, de l’ús de locals, d’infraestructura, i de la sensibilització que l’Església sempre ofereix sobre el tema de la pobresa. L’any passat, però, van haver d’interrompre’s alguns ajuts perquè no hi havia prou diners per fer-se’n càrrec.
És per aquest motiu que la junta de Càritas s’ha animat a fer aquesta campanya. L’objectiu és aconseguir que algunes persones, ben lliurement, vulguin pagar una quota periòdica, cosa que permet saber amb quins ingressos es pot comptar i per tant oferir un millor servei a les persones a qui cal donar un cop de mà. Perquè, de fet, el 80 % dels donatius de Càritas són ocasionals, només un 20 % prové de socis. Es podria objectar que convindrien més subvencions, però de fet el que enforteix les entitats és el compromís de la gent que hi creu i no tant les subvencions. Un excés de subvenció fa depenent l’entitat de l’administració i no és un símptoma de salut ni d’autonomia a l’hora de fer i de posar els problemes damunt la taula.
El sociòleg basc Imanol Zubero, especialitzat en moviments alternatius, escrivia un dia que la nostra societat procura l’anomenat “altruísme indolor”, és a dir, aquella suposada solidaritat més fixada en els sentiments que en la butxaca, el temps i l’esforç. Ser solidari no vol dir només emocionar-se davant el patiment dels altres, sinó compartir: de vegades compartir la cartera, en uns moments en què la vida està cara, però tots hem de reconèixer que consumim molt i molt supèrfluament. Teresa Pàmies, fa anys, en unes jornades per als treballadors de Càritas ens deia que, de jove, pensava que els problemes es resoldrien quan l’esquerra estigués en el poder. Després, a poc a poc, va anar adonant-se que la necessitat de la gent depassa tota intervenció de les administracions i que els “lendemains qui chantent”, o sigui les esperances en el triomf de la revolució, per sí soles no arreglen pas els problemes concrets de la gent d’avui, per més que siguin necessàries per lluitar contra les causes de la pobresa.
En definitiva. Si algú de vosaltres vol fer-se soci de Càritas només cal que es posi en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic caritas@viladecans.net, o bé al telèfon 628 832 568. I si vol dedicar-hi hores, pot trucar al 93 630 11 66 o al 93 652 57 70. Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada