No es fan cada any, però cada cop que es fan és una bona notícia. Aquest any torna a haver-hi Pastorets al Centre Cultural Sant Joan. Seran els dies 22, 23, 29 i 30 de desembre, a les 7 de la tarda. I és una bona notícia perquè vol dir que a Viladecans hi ha una colla de gent que, perquè sí, sense treure’n cap profit econòmic, té ganes de mantenir una activitat viva, creativa, imaginativa, amb valor artístic i amb valor històric, i que ajuda a disfrutar una mica més d’aquestes festes.O sigui que felicitats als que dediquen hores i hores a assajar, i disfruten fent-ho, i tenen ganes de mostrar a la gent les seves habilitats com a actors, o com a tramoistes, o com a directors, o com a organitzadors. Fer teatre, en el nivell que sigui, i fer-ho per simples ganes de fer-ne, és una de les bones coses i dels bons aprenentatges que en aquest país sempre s’han cultivat, i sempre han servit per tenir una vida més rica i valuosa. I per sort, a Viladecans, el teatre que s’anomena “d’aficionats” té una llarga i antiga tradició, que continua amb tot vigor.
I també, deixeu-m’ho dir, felicitats als que els anirem a veure. L’Agrupació Teatral Mossèn Cinto Verdaguer no surt als diaris, i no pot competir amb cap dels espectacles que fan els actors consagrats. Ni tampoc no ho pretenen. Però anar-los a veure és disfrutar de la capacitat de transmetre, amb proximitat, una manera de fer popular, amb tot l’encant de la gent que es pren les coses amb il.lusió i que, gràcies a aquesta il.lusió i a l’esforç de preparació que hi han posat, aconsegueixen que passem una molt bona estona. Perquè les coses bones no són només les que costen molts diners. O sigui que, si no havíeu previst d’anar-hi, fareu bé de preveure-ho i apuntar-vos-ho a la llista d’entreteniments nadalencs.
I encara una altra cosa a valorar. Els Pastorets són, com tothom sap, una representació feta a partir de les històries del naixement de Jesús. Vestides amb molta llegenda i molta imaginació, però l’arrel i el sentit van cap a aquest fet clau de la tradició cristiana. Però els actors i tots els altres col.laboradors de la representació, entre els quals hi ha gent de tot tipus de creences o no creences, no pretenen amb aquesta obra fer cap mena de catequesi. Sinó que, simplement, assumeixen un element important de la nostra tradició cultural, i ens el fan disfrutar. I això crec que és una bona notícia, també. Perquè a vegades hi ha qui sembla que tingui ganes de fer veure que la tradició cristiana és una mena de cosa perniciosa que cal amagar i minimitzar al màxim, en comptes de ser capaços d’assumir tot allò que hem estat i que ha deixat en la nostra vida col.lectiva alguna petja amable i amb valor cohesionador. És així de senzill...
Fet i fet, jo gosaria dir que recordar la tradició d’un infant que neix pobre en un ambient ingenu i meravellós, és més sa que limitar-se a anar de bòlit en la competència de veure qui compra més i qui llueix més. El record de l’infant no arregla el món, però hi posa una mica d’humanitat. Que no està gens malament.
Josep Lligadas Vendrell
I també, deixeu-m’ho dir, felicitats als que els anirem a veure. L’Agrupació Teatral Mossèn Cinto Verdaguer no surt als diaris, i no pot competir amb cap dels espectacles que fan els actors consagrats. Ni tampoc no ho pretenen. Però anar-los a veure és disfrutar de la capacitat de transmetre, amb proximitat, una manera de fer popular, amb tot l’encant de la gent que es pren les coses amb il.lusió i que, gràcies a aquesta il.lusió i a l’esforç de preparació que hi han posat, aconsegueixen que passem una molt bona estona. Perquè les coses bones no són només les que costen molts diners. O sigui que, si no havíeu previst d’anar-hi, fareu bé de preveure-ho i apuntar-vos-ho a la llista d’entreteniments nadalencs.
I encara una altra cosa a valorar. Els Pastorets són, com tothom sap, una representació feta a partir de les històries del naixement de Jesús. Vestides amb molta llegenda i molta imaginació, però l’arrel i el sentit van cap a aquest fet clau de la tradició cristiana. Però els actors i tots els altres col.laboradors de la representació, entre els quals hi ha gent de tot tipus de creences o no creences, no pretenen amb aquesta obra fer cap mena de catequesi. Sinó que, simplement, assumeixen un element important de la nostra tradició cultural, i ens el fan disfrutar. I això crec que és una bona notícia, també. Perquè a vegades hi ha qui sembla que tingui ganes de fer veure que la tradició cristiana és una mena de cosa perniciosa que cal amagar i minimitzar al màxim, en comptes de ser capaços d’assumir tot allò que hem estat i que ha deixat en la nostra vida col.lectiva alguna petja amable i amb valor cohesionador. És així de senzill...
Fet i fet, jo gosaria dir que recordar la tradició d’un infant que neix pobre en un ambient ingenu i meravellós, és més sa que limitar-se a anar de bòlit en la competència de veure qui compra més i qui llueix més. El record de l’infant no arregla el món, però hi posa una mica d’humanitat. Que no està gens malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada