L'anell

Aquest estiu em van regalar un anell. Són dos cèrcols i al mig hi ha una greca calada, que és un gravat ben bonic. La veritat és que m’agrada molt.

Un dimarts al matí em vaig adonar que l’havia perdut. Quin disgust! Quina ràbia! I no pel valor econòmic. Donant-hi voltes, vaig recordar que l’última vegada que l’havia vist va ser en baixar del cotxe.

Trasbalsada vaig sortir al carrer. Dono voltes al cotxe, el regiro per dins, miro per tot el carrer i tampoc. Més empipada i sense cap resultat torno a casa. Miro sota el llit, els calaixos, el bany i no el trobo. Finalment em dono per vençuda. “L’he perdut”.
Divendres al matí, d’hora. Era el meu aniversari. Vaig sortir de casa per anar a córrer per la platja. En acostar-me al cotxe “el vaig veure”. Era allà, a terra, lluïa d’una manera especial i no m’ho podia creure. I després de tres dies! Com podia ser! Amb la gent que passa pel carrer, amb les vegades que vaig bellugar el cotxe de lloc en aquests dies. Em vaig ajupir i el vaig agafar. Sí! El meu anell ha tornat ha mi.

Encarnació Garcia