No sé on he llegit que la nostra ciutat és la que recorrem a peu. És cert, només sents com a teus els carrers que has trepitjat. Hi ha carrers simpàtics, carrers antipàtics i carrers preferits. Com el carrer de Sant Joan. L’altra dia va venir una amiga d’un Centre d’Estudis i vaig invitar-la a un tallat al Cafè Central. Vam quedar a la parada dels taxis i vam anar caminant i xerrant mentre jo li feia de cicerone seguint un curt itinerari. Vam creuar la carretera i vam entrar per la plaça de l’ajuntament. Vam pujar per Àngel Guimerà pel mig del carrer, passejant sense cotxes. Li vaig explicar la mobilització popular i la negociació per salvar el carrer, el patrimoni del passat quotidià, encara en espera de rehabilitació, la placa de ceràmica del centenari de Can Ginestar feta per l’Encarni, Can Amat i el museu per concretar, la casa del fusteret de la pela i el restaurant Suc que ha sortit recomanat a El Periodico. En tombar la cantonada ens vam trobar amb la vista de la façana de l’església fins el carrer del Sol. Quan ensenyes un carrer a algú, te’l mires d’una altra manera. Te’l mires amb ulls de foraster, com si el veiessis per primer cop. A mi em va passar. Va ser com enfonsar-se en el temps, davant de una de les poques façanes de carrer que es conserven tal qual eren en la meva infantesa dels anys cinquanta.
“És molt bonic”, va dir la meva amiga.
Tenia raó. L’alineació perpendicular de les façanes blanques, la seva primitiva senzillesa, tenen sabor a temps perdut. Si la nostra veritable pàtria és la nostra infantesa, la plaça de l’església era una de les capitals d’aquella pàtria llunyana. Més que una plaça, sempre ha estat un carrer, però el porxo columnat de l’església, l’espai de les escales, li presta amplitud a l’espai públic. Era la plaça dels diumenges al matí, de la missa de deu. Quan s’obrien les portes, sortíem de la foscor religiosa a la llum de la llibertat pagana del dia de festa. Per això sempre recordo aquells diumenges com alegres dies de sol baixant l’escala amb tot el dia per davant.
Era la plaça de les fotos amb corbata i pantaló curt, empunyant una palma, de la mà dels pares, davant de la pissarra negra on s’anunciaven amb lletres blanques les pel·lícules del centre, en la façana de la casa del senyor rector. A la sortida de missa anàvem a Cal Magí que tenia sempre tebeos en els vidres de la porta. Anàvem a comprar cromos i la botiga sempre em feia olor del pegament amb què els enganxava a l’àlbum. Al costat hi havia una botiga on compràvem gelats a l’estiu, els “cortes” de nata o de tres colors, que tallaven amb un gran ganivet i emparedaven amb dues galetes. Sempre tenia enveja dels companys que compraven “cortes” gegants que els hi deixaven tots els morros blancs.
Avui encara tenim la botiga del Nitu, un virtuós en el tall del pernil, i el Nou Rals, la llibreria del Jordi Vicente, més que una llibreria, un heroic equipament cultural autosubvencionat que va aterrar per casualitat a Viladecans els anys setanta.
Li vaig ensenyar a la meva amiga la casa del carrer Muntanya amb el compàs dels francmaçons a la façana i una perfecta simetria només trencada per una finestra a la planta baixa.
“No sabia que el teu poble fos tan maco”, em va dir mentre asseiem al Cafè Central. No li vaig portar la contrària.
José Luis Atienza
“És molt bonic”, va dir la meva amiga.
Tenia raó. L’alineació perpendicular de les façanes blanques, la seva primitiva senzillesa, tenen sabor a temps perdut. Si la nostra veritable pàtria és la nostra infantesa, la plaça de l’església era una de les capitals d’aquella pàtria llunyana. Més que una plaça, sempre ha estat un carrer, però el porxo columnat de l’església, l’espai de les escales, li presta amplitud a l’espai públic. Era la plaça dels diumenges al matí, de la missa de deu. Quan s’obrien les portes, sortíem de la foscor religiosa a la llum de la llibertat pagana del dia de festa. Per això sempre recordo aquells diumenges com alegres dies de sol baixant l’escala amb tot el dia per davant.
Era la plaça de les fotos amb corbata i pantaló curt, empunyant una palma, de la mà dels pares, davant de la pissarra negra on s’anunciaven amb lletres blanques les pel·lícules del centre, en la façana de la casa del senyor rector. A la sortida de missa anàvem a Cal Magí que tenia sempre tebeos en els vidres de la porta. Anàvem a comprar cromos i la botiga sempre em feia olor del pegament amb què els enganxava a l’àlbum. Al costat hi havia una botiga on compràvem gelats a l’estiu, els “cortes” de nata o de tres colors, que tallaven amb un gran ganivet i emparedaven amb dues galetes. Sempre tenia enveja dels companys que compraven “cortes” gegants que els hi deixaven tots els morros blancs.
Avui encara tenim la botiga del Nitu, un virtuós en el tall del pernil, i el Nou Rals, la llibreria del Jordi Vicente, més que una llibreria, un heroic equipament cultural autosubvencionat que va aterrar per casualitat a Viladecans els anys setanta.
Li vaig ensenyar a la meva amiga la casa del carrer Muntanya amb el compàs dels francmaçons a la façana i una perfecta simetria només trencada per una finestra a la planta baixa.
“No sabia que el teu poble fos tan maco”, em va dir mentre asseiem al Cafè Central. No li vaig portar la contrària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada