Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (1ª part)

Els fets del Palau

La política internacional a la fi de l’any 1960 era especialment efervescent. L’anomenada “Guerra Freda”, ajudava els moviments d’alliberament a aconseguir de manera més o menys cruenta la independència. Amb una certa destribalització, però amb fronteres força matusseres, aquell any 1960 havien nascut disset nous estats a l’Àfrica: Nigèria, Senegal, Congo, Camerun, Madagascar, Mauritània, Txad…  A Algèria, el FLN de Ben Bella lliurava la batalla final contra França per acabar independitzant-se el 1962. A Kènia, el Mau-Mau continuava esbatussant anglessos fins aconseguir el mateix el 1963. Cuba, per altra part, consolidava la seva revolució i a Vietnam els nord-americans s’empantanegaven en tant que el Viet-Cong es feia amb el control  de les àrees rurals. 

Kennedy, el gener de 1961, esdevenia el primer president catòlic dels E.U.A. A Cuba, Fidel Castro, cada cop més decantat vers la URSS, endegava aquell mateix hivern la gegantina “Campaña Nacional de Alfabetización” que, en un sol any, ensenyava a llegir i escriure el milió de cubans analfabets. Rússia disposada a competir de totes totes amb el model americà, s’avançava en la carrera de l’espai i el 12 d’abril posava en òrbita Iuri Gagarin, el primer astronauta. El 17 d’abril, a Bahía Cochinos, 1.500 anticastristes recolzats per Kennedy, desembarcaven per tombar la revolució cubana en operació prèviament preparada per l’expresident Eisenhower; la cosa acabà en daltabaix estrepitós. Berlín, a l’altra banda, començava la dècada dels seixanta aixecant el “mur de la vergonya”...

A ca nostra, en aquell hivern de començaments de 1961, massa coses eren congelades. La metereologia pel fred, la política per la dictadura i els sous pel Pla d’Estabilització. Un any i mig abans, els ministres tecnòcrates de l’Opus Dei havien aconseguit que Franco fes seu aquell pla, malgrat que Falange i l’almirall Carrero Blanco eren partidaris d’intensificar   l’autarquia. Es tractava, bàsicament, de fer front a la inflació desfermada, fer front a l’allunyament d’una Europa que iniciava el seu procés d’integració mentre finiquitava la colonització, i fer front al greu desequilibri de la balança de pagaments exteriors en el marc del nostre capitalisme monopolista d’estat. Els recursos d’aquest pla, sumats a la congelació salarial absoluta, eren tres: inversió industrialitzadora estrangera, divises dels emigrants i divises per turisme. La víctima principal del canvi seria la gent del món rural, inclòs el català, però sobretot la del camp andalús i extremeny que, en massa, es veuria obligada, per fam en uns casos i manca d’expectatives de futur en uns altres, a anar-se’n a treballar a zones de creixement industrial i a una Europa que, sense cap pena, ens deixava  com a fauna exòtica.

A començaments de 1961, Roca Radiadors s’engrandia. Havia obert la fàbrica Bru i, es disposava a fer-ho la Metron. Totes elles insertaven anuncis a “La Vanguardia” oferint feina. Al Prat de Llobregat s’ampliava La Seda. Tot el Baix Llobregat era creixement industrial. Els càmpings brotaven aquells anys i amb ells arrencava el negoci turístic a la vila. La fi de l’autarquia era un fet alhora que Viladecans deixava de ser un poble eminentment agrícola. Amb el cinturó ben apretat, però amb bones expectatives de feina, es passava dels  4.500 habitants de l’any 1950 als 7.500 de 1960.

Passats vint-i-dos anys de la fi de la guerra, el discurs polític oficial continuava essent tan triomfalista, anticomunista, antimaçó i antijueu com el primer dia. Per altra banda, el tàndem PCE-PSUC a través de  “Radio Pirenaica”  i el periòdic clandestí “Mundo Obrero” encara analitzava eufòricament, a la fi de l”any 1960, el resultat de la gran Vaga General Pacífica (VGP) del 18 de juny del 59, que gairebé ningú havia fet però que havia dut a presó centenars d’activistes. La VGP tenia per objectiu contribuir a fer caure el Règim i, juntament amb les campanyes d’agitació per la Llibertat i l’Amnistia, constituïa un dels eixos de la política de “Reconciliació Nacional” encetada anys abans. Fruit d’aquestes accions és que havia de tornar la República. Dit d’una altra manera, les minses bases militants del PCE i PSUC, servides amb una anàlisi ben irreal del que passava a Espanya, lluitaven i vivien en un voluntarisme heroic o martirial encomiable, alimentat pel que succeïa al món i engreixat pel mirall deformador de la revolució cubana. La Direcció a l’exili del PCE, temps després, justificava aquesta anàlisi dient que el transmetia per no deixar decaure la moral dels militants..

Una altra ullada a un entorn polític més proper, ens mostra un condemnat a la presó de Torrero de Zaragoza pels “fets del Palau de la Música” d’uns mesos abans. Es tractava del primer no-republicà, però nacionalista “de casa bona”, de Catalunya. Si s’anava a Montserrat, per exemple, o a la Colònia Güell, pintat amb quitrà a les parets del manicomi de Sant Boi, es podia llegir: “Llibertat Jordi Pujol”.

Pel que fa a Viladecans, dos trets ens bastaran per fer-nos una idea de l’ambient d’aquell hivern. El primer és que els dies 9, 10 i 11 de desembre de 1960, mossèn Ramon Saborit ens va fer venir la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, que en aquell temps anava de poble en poble. Per a l’avinentesa, s’encatifaren carrers, emblanquinaren voreres, plantaren altars a les cantonades i es penjaren domassos als balcons per fer lluir desfilades bo i cantant l’Ave Maria i, magnificar rosaris resats en pro de la “conversió de Rússia”. La reproducció de la imatge de la Mare de Déu, anà processionalment de barri en barri i de col·legi en col·legi amb obligació de ser-hi per a tots els alumnes. En la cerimònia final, a les autoritats locals els semblà ocurrent declarar la Verge de Fàtima alcaldessa honorària de la Vila palesant la simbiosi nacional-catòlica del Règim. 

El segon tret viladecanec, ens duu a les tertúlies del bar de Cal Sastre i ens mostra els “desafectos” del Règim i de l’Església, elucubrant amb entusiasme sobre el que deien els telediaris de les tres de tarda que passava a fora Espanya. Amb una tasseta de cafè a la mà, xiuxiuejaven notòriament sobre la bondat de Fidel Castro, Kennedy, Joan XXIII, Khruixov, Ben Bella, Gagarin, el Mau-Mau i De Gaulle, creient haver recuperat una tradició pròpia del lloc i guanyat un petit espai de llibertat. Contemplant la retransmissió en directe, en un dels primers televisors, de la boda de Fabiola de Mora i d’Aragó amb el rei dels belgues, o els resultats de les eleccions presidencials americanes, somniaven un canvi que generacionalment ja tocava.

Realment però, el que més canviava, i força ràpidament, era el paisatge. A les acaballes de 1960 havien començat a enlairar-se els primers blocs del Poblat Roca i havien desaparegut  tots els plàtans gegants de la carretera de Santa Creu de Calafell i molts dels garrofers del carrer Doctor Reig. Els udols de les sirenes fabrils començaven a eixordar, minvant el so de les campanes. 

Vetaquí, doncs, que un matí del ja començat any 1961, a la porta de la fàbrica Roca i al pont de la carretera sobre la riera de Sant Llorenç que fa de partió entre els municipis de Viladecans i Gavà, aparegueren escampades un tou d’octavetes del PSUC denunciant la congelació salarial i exigint Amnistia.  Dies abans havia succeït el mateix als portals de La Seda del Prat. Dies després n’apareixien també a la cantonada del carrer Sant Josep amb la Carretera Vella de Gavà i, ai mare!, fins i tot, havien acabat voleiant pel jardinet de la rectoria i les escales de l’església parroquial de Sant Joan, abans de la matinera missa de set. 

RESULTANDO PRIMERO. –Que observándose desde principios de año en curso que en la vecina localidad de Viladecans y en lugares próximos a centros de trabajo de sus alrededores, habían aparecido octavillas y escritos subversivos que denotaban la reaparición de un brote o grupo de individuos relacionados con el Partido Socialista Unificado de Cataluña, se verificaron por la Policía Gubernativa las pertinentes investigaciones para identificar y descubrir a los autores de aquellas actividades políticas clandestinas. 

Consequència: el tres de maig, de bon matí, diversos vehicles negres vénen a Viladecans. Es feien notar perquè en tot el poble no hi havia més d’una dotzena de cotxes al carrer. Cada un d’ells s’atura a un portal diferent. Del seu interior en baixen dos homes amb gabardina i mans a la butxaca. Un d’ells fa anar el picaporta. 

La porta del carrer Major 55, l’obre una nena d’onze anys.

– Hola guapa. ¿Está tu padre?

–Está durmiendo. Hace poco que acaba de llegar de la Roca.

–¿Le puedes decir a tu mamá que salga?...

–Buenos días señora, somos de la policía. Que su marido se levante.

Minuts després de la identificació de tots els presents, comença un minuciós escorcoll de tots els racons, mobiliari, atuells i vestimenta cercant qualsevol cosa.

Al carrer Doctor Creixell,  de semblant manera:

–Buenos días, ¿su marido es Antonio Clemente…? ¿Está en casa?

–Lo es, sí, pero no está.  Está trabajando. En la Dubler… la fàbrica de Sant Boi.

Al 64 de l’avenida del Generalísimo, avui Generalitat, el mateix:

–¿Es usted el señor Juan Masgrau?

–Sí. Ho sóc. Què voldrien...?  Què passa…?

–Venimos con orden de registro. Prepárese, porque deberá acompañarnos a Jefatura. 

Una hora i mitja després a la fábrica del Fonollar un encarregat diu al seu subordinat:

–Antonio, sube a oficinas, alguien te reclama urgentemente.

–Ustedes dirán… ¿qué ha pasado…? ¿qué ocurre?

–Somos de la policía. Si usted es Antonio Clemente debe acompañarnos a Barcelona.

Introduït a dins d’un cotxe, hi troba els seus germans.

–Pero... Pepe!, Manolo!! ¿qué pasa aquí…?!,  ¿a dónde nos llevan…?!!

–A callar !!!,  o empiezo a repartir ahora mismo…!! 

Així doncs, de mica en mica, desfilen per la Jefatura Superior de Policía de Via Laietana les següents persones de Viladecans:

• Silvestre Báez Rondón, 27 anys,  treballador de La Seda.
• Andrés Barroso Olid,  34 anys,  de Roca.
• Antonio Clemente Martínez,  29 anys, de Dubler.
• Manolo Clemente Martínez,  33 anys,  minusvàlid sense feina.
• Pepe Clemente Martínez,   37 anys,  de Roca.
• Antonio Garrido Moreno,  28 anys,  de La Seda.
• Manuel Linares Rísquez (Zinoviev), 39 anys, jornaler del camp.
• Joan Masgrau Marcet,  48 anys, comerciant.

I, de fora :

• Felipe Cruz Martínez, 39 anys, de l’Hospitalet, lampista.
• Josep Ramos Llas,   35 anys,  del Prat de Llobregat,  de La Seda.
• Adrián Real del Moral,   32 anys,  de Barcelona,  obrer tèxtil.
• Jose Vela Teruel,   35 anys,  de Gavà,  treballador de La Seda.