Joan Balletbò és, òbviament, un senyor que té dedicat, a Viladecans, un carrer que va del carrer del Sol a la plaça de les Palmeres i que abans es deia, simplement, carrer de Balletbò. Però resulta que Joan Balletbò, a més d’això, era avantpassat meu: concretament, era avi del meu besavi. El carrer li van dedicar, en el seu moment, perquè era el propietari del camp que hi havia allà abans de fer-hi les cases.
A mi m’agradava més amb el nom que el carrer tenia abans, “carrer de Balletbò”, que és el que fan, per exemple, a Barcelona, que quan un carrer porta el nom del que n’era propietari, hi posen només el cognom. Però vaja, ja que hi és, em van agafar ganes de saber més coses del meu avantpassat.
Me’n vaig anar a l’arxiu parroquial i allà, al segon llibre de Matrimonis, a la pàgina 107, hi consta que el 28 de setembre de 1811 Joan Balletbò Arús, “fadrí pagès”, natural del Prat i veí de Viladecans, fill d’Agustí i Margarida, va contreure matrimoni amb Teresa Sangés Bruach, “donzella”, natural i veïna de Viladecans, filla de Joan i Eulàlia.
Llavors no hi havia gaires casaments, a Viladecans. A la pàgina anterior n’hi ha un altre a l’agost, i a la pàgina següent un altre el gener de 1812. Però… a la mateixa pàgina 107 hi ha un altre casament… el mateix 28 de setembre! I qui més es va casar, aquell dia? Doncs, concretament, Joan Sangès Font, pagès i vidu d’Eulàlia Bruach, amb Margarida Arús Comas, vídua d’Agustí Balletbò. O sigui que Joan Balletbò era orfe de pare i Teresa Sangès òrfena de mare. I, el dia que ells dos es van casar, també es van casar la mare i el pare respectius. Per cert, que aquest mes fa exactament dos-cents anys, d’aquests dos casaments. Ves per on.
Quina història, quines motiva-cions, quines necessitats, quines il·lusions hi devia haver en aquest doble casament? A mi m’encantaria conèixer com devia anar tot allò… Com vivien els viladecanencs i viladecanenques de fa dos-cents anys?
Un noi del Prat, orfe de pare, que se’n va a Viladecans amb la seva mare, a buscar-se tots dos la vida. Potser tenien algun camp per aquests voltants, o potser no. I aquí es troben, mare i fill, amb un home vidu i una filla casadora. L’home devia tenir algunes terres per anar fent. I decideixen casar-se pare i mare i fill i filla. Es queien bé? Era potser només la preocupació d’assegurar-se mútuament el futur? O potser preguntar-se això és anacrònic i aquelles quatre persones van veure una gran oportunitat d’estabilitat que no podien deixar escapar i la van agafar al vol?
En tot cas, temps després, Viladecans va començar a créixer cap a ponent, i ells van vendre la terra que allà tenien per fer-hi cases, o van fer ells mateixos les cases i les van vendre un cop fetes. En tot cas, els devien anar la mar de bé, els diners que hi van guanyar!
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada