A Catalunya, amb el mètode educatiu que coneixem com a immersió lingüística, i que funciona des de fa gairebé trenta anys, s’ha aconseguit que els nostres escolars acabin l’ensenyament dominant adequadament tant el català com el castellà, i que ho facin, a més, sense que calgui separar-los a les aules en funció de criteris lingüístics: tots estudien junts, i tots acaben sabent bé les dues llengües. Això vol dir que el mètode és bo, i vol dir també que els nostres mestres són bons. Que saben, per exemple, reforçar la llengua que necessita ser reforçada segons els llocs: a Viladecans, segur que el català necessita ser més reforçat; i a la Garrotxa, posem per cas, segur que passa el mateix amb el castellà.
Vist això, un no pot deixar de preguntar-se com és possible que hi hagi uns partits (PP i C’s) que decideixin torpedinar aquest sistema en nom d’una suposada llibertat individual dels pares, i que hi hagi uns jutges que legalment tinguin dret a donar-los la raó en aquest torpedinament. És, més o menys, com si els jutges poguessin decretar que els pares poden triar el llibre de matemàtiques amb què han d’estudiar els seus fills, i poguessin obligar a dividir les aules en funció d’aquesta elecció. Segons sembla, aquests partits prefereixen un país dividit en funció de la llengua, com passa en altres llocs d’Europa.
Nosaltres, des d’aquesta revista, volem donar suport al mètode educatiu d’immersió lingüística de les nostres escoles, i ens adherim a la moció que en aquest sentit va aprovar el nostre ajuntament al darrer ple –amb el vot en contra, naturalment, de PP i PxC–. I agraïm també a tots els partits que defensen aquesta postura, tant a l’Ajuntament de Viladecans com al Parlament de Catalunya, que hagin estat capaços de fer-ho de manera clara i unitària, malgrat les diferents visions que cada un d’ells té respecte als camins per on ha de transitar el futur del nostre país.
1 comentari:
Creo que nuestra lengua, el català, está llena de riquezas, de sutiles arpegios que no se pueden tocar con otros idiomas sino con muchas palabras.
Por desgracia, el catalán no lo hablan 6 millones de personas, aunque lo entiendan. Tiende a aumentar las lenguas muertas más que a perdurar con una sentencia que no se ve porque no se quiere ver.
Evidentemente lo esencial es comunicarse, incluido ese desconcierto de letras sin vocales y con sus horrendas faltas ortográficas de los sms de los más jovenes.
Si pasó algún mal trago nuestra lengua fue cuando se proscribió aunque no se lograse del todo.
El otro es este. donde por orden se debe aprender. y ser escritos los anuncios de los comercios bajo pena económica.
Fomentar es premiar. Esto otro es el mismo error con distinto collar.
Seguramente me encontrarán partidista, pero les invito a pasear a la salida de nuestras escuelas y oír a los niños y jóvenes expresarse.
Normalmente evitamos recordar lo que nos disgusta.
Recuerden a Aristóteles que dijo "saber es recordar"
Publica un comentari a l'entrada