Quan un vall no és una vall

Penúltima entrega d’aquest recull de paraules que abans fèiem servir molt a Viladecans i ara cada cop fem servir menys. La primera d’avui és vall, en masculí, que vol dir una cosa diferent que en femení.

Vall. Una vall, tothom ho sap, és una extensió de terreny pla entre muntanyes, com la Vall d’Aran, o la Vall del Gos de Sant Climent, el Canis Vallis del qual ara celebrem el mil·lenari. Però un vall no és una vall: és tota una altra cosa. És una rasa, un canal estret, per on fer passar l’aigua entre els camps per poder regar. Els nostres camps, de Viladecans i de tot el delta, estan recorreguts per aquests valls. El curiós és que, si un mira els diccionaris, la definició de vall en masculí és d’un fossat que serveix com a fortificació, o d’una rasa feta per plantar o per posar-hi fems. No consta l’ús que aquí fem d’aquesta paraula. (O potser se l’han saltat a l’hora d’imprimir: al Diccionari Català Valencià Balear, veureu que a la paraula “vall” en masculí posa una definició número 1 i després una definició número 3, i no hi ha la 2, que potser era la nostra…).

Corredora. És l’altre element indispensable del nostra sistema de rec. És una sèquia, un canal ample que porta l’aigua que després es distribuirà a través dels valls. La xarxa de corredores i valls dels nostres camps és, certament, una gran obra que mereix admiració.

Cossi. És un recipient gran, de forma troncocònica invertida, que abans es feia sobretot de fusta i després va ser de metall, que servia per rentar-hi la roba, o per guardar-la abans de rentar, o per recollir-la després, un cop neta. Ara, per rentar, afortunadament ja hi ha les màquines corresponents. Però per posar la roba, encara s’utiliza el cossi, encara que sigui de plàstic.

Bassa. La paraula “bassa”, a Viladecans, fa uns anys, volia dir el que, segons una de les definicions del Diccionari Català Valencià Balear, es descriu així: “Matèries fecals semilíquides que s’empren per adobar la terra”. A les cases pageses, el “carro de la bassa” servia per recollir aquestes matèries dels pous morts i d’altres llocs i portar-les als camps com a adob. Ara, aquest sentit de la paraula està en total desús, però encara perviu en alguna expressió com ara “llençar a la bassa”, que equival a “llençar a les escombraries”.

Pedrís. El sentit més comú d’aquesta paraula és el de seient de pedra. Però l’ús més comú a Viladecans, fa anys, era el de la pedra que formava la part inferior d’un portal, i en el qual, sobretot els nens i nenes, ens hi assèiem. Ara, d’aquesta mena de pedrissos de pedra en queden pocs. Però de totxo o altres materials, sí. En tot cas, la paraula és molt maca i no s’hauria de perdre.

Guarnir (pronunciat “gornir”). A part del seu sentit més comú de posar guarniments, aquesta paraula té un sentit, que també està recollit als diccionaris, de caire irònic, que significa fer un  disbarat, desgavellar una cosa. Exemples: “No sé pas que van gornir aquella colla!”. “Però què has gornit aquí?”.

Tanmateix. L’ús d’aquesta paraula en els seus diversos sentits és ben peculiar. Ho intentaré explicar. Fa anys, a Viladecans, aquesta paraula (pronunciada sense “n”, és a dir: “tà-mateix”) era d’ús força habitual, i tenia el significat de “de totes maneres”. Exemples: “No t’hi amoïnis. Tà-mateix, no hi ha res a fer!”. “No fa gaire bon dia. Però tà-mateix hi anirem”. També podia tenir un sentit semblant a “realment”: “Tà-mateix et cases amb el Toni?”. Però a poc a poc la paraula va anar perdent ús. Però en canvi, s’ha recuperat, en el llenguatge culte, la paraula “tanmateix”, pronunciada amb totes les lletres, per significar “no obstant”. Per exemple: “Ell va dir que sí. Però tanmateix, tots sabíem que era mentida”. Estaria bé no perdre el nostre “tanmateix”, pronunciat “tà-mateix”, i amb el sentit que tenia abans. De fet, tots dos sentits, l’antic i el culte, i les seves dues pronúncies, estan recollits als diccionaris. Josep Lligadas

Un vall a Can Seguí

La corredora dels Llanassos