“Game over”. Amb aquesta locució anglesa ens referim al moment en què el joc s’ha acabat, i cal iniciar una nova partida, en la qual els jugadors s’han de tornar a situar i en el qual cal establir unes noves normes.
Em refereixo, és clar, al joc d’interessos emparats en la ideologia, que els polítics occidentals han anat bastint en els últims decennis, en els quals alguns, com veritables tafurs, han modificat les regles, portant-nos a la majoria a una situació d’escac i mat, és a dir, sense possibilitat de reacció amb les condicions que ens han imposat.
La partida que ara acaba, pel cap baix va començar en els anys 80 del segle passat. En el moment en què la socialdemocràcia europea es troba en un panorama complicat a resultes de l’ensorrament del model productiu basat en els preus baixos de l’energia i amb la Unió Soviètica en procés de descomposició. Als USA i Gran Bretanya, Reagan i Tatcher obren el camí a les polítiques neoliberals tot propiciant el procés de globalització econòmica. A manera d’exemple, en el govern conservador de Margaret Tatcher al Regne Unit, es va passar del 40% del Pressupost destinat a transferències a les persones i a col.lectius a un 42% destinat a empreses i corporacions.
La protesta social, i els aires de llibertat que recorren Europa davant la imminent caiguda del mur de Berlín, fan sorgir les anomenades terceres vies dins el panorama del pensament progressista. Felipe González a Espanya primer i després Clinton als USA i sobretot Blair al Regne Unit intenten bastir un sistema de benestar social tot mantenint els principis neoliberals en economia i aprofundint en la globalització del comerç, fet que provoca grans deslocalitzacions i la florida dels grans negocis financers amb els tipus de canvi de les divises.
Aquest intent, aquesta tercera via, tot i establir els sistemes de protecció social, cau sota l’empait d’una nova fornada de polítics sense complexos, els Aznar, Bush, Merkel o Berlusconi, que ofereixen un miratge als seus votants: el d’esdevenir rics en base a una espècie de capitalisme popular, per al qual calia un bon nivell de plusvàlues ràpides i fàcils: ben conegut en el nostre cas és la del totxo. Plusvàlues enormes basades en la diferència entre el preu del sòl sense urbanitzar i el sòl urbanitzat, jugant amb la il·lusió de moltes famílies d’esdevenir propietàries, tot fent creure que els immobles mai no perden valor.
Tots patim ara l’embolic en què ens han posat uns i altres, uns defensant els interessos del capital financer, altres deixant-se enredar amb la ficció del creixement sostingut.
Veiem, doncs, com amb diners públics es rescaten institucions financeres, mentre es fan retallades al sistema de benestar social.
Assistim a exercicis de cinisme o si voleu de poca vergonya, de polítics com Cameron que apel·la als valors i la regeneració moral de la societat britànica, arran dels disturbis produïts a Londres, mentre deu i paga favors al gran manipulador dels mitjans de comunicació Robert Murdoch.
A Espanya, després d’utilitzar la immobilitat del text constitucional com a arma per impedir qualsevol canvi en les relacions de poder, veiem com de sobte es sacralitza el principi neoliberal de limitar el deute públic, sense que es reculli el dret al benestar que tants esforços ha costat aconseguir.
El que dèiem: alguns polítics han fet trampa, han colat els principis ideològics per blindar els interessos d’una minoria i han deixat a la majoria sense possibilitat de negociar i/o discutir-ne contrapartides.
És el moment en què cal reaccionar, en què els partits polítics i els sindicats que diuen defensar a la majoria de la població, plantegin clarament quins són els principis a partir dels quals caldria iniciar el debat d’un nou pacte social que allunyi el risc de confrontació.
Per això cal una renovació intensa dins els partits i sindicats, tant de persones com d’idees; cal que s’abandoni el tacticisme, que al final ni tan sols ha servit per mantenir la quota de poder que se’ls havia atorgat .
El que dèiem al començament: el joc està obert i la partida ha de començar; necessitem nous líders que defensin els interessos de la majoria.
Joan Pidelaserra Monmany
1 comentari:
La solución no puede venir de los partidos ni los sindicatos establecidos. Las estructuras de estos, si alguna vez tuvieron algo noble lo perdieron hace mucho tiempo.
No se puede hablar de partidos, ni de ideologías pues fueron parte de un movimiento que ahora no tiene sentido. La solución pasa por las personas (y la educación) Los que debemos botar somos los culpables de mantener esta situación, sin hacer nada para cambiarlo y los representantes deberían ser hombres buenos, honestos si es que no quedan otros que los que la sociedad llama enfermos mentales por su moral inflexible y Nietzsche llamó malditos.
Publica un comentari a l'entrada