El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (i 5)

A meitat dels anys seixanta, motoritzats  bona part dels pagesos, el conjunt dels camps de Viladecans feien el zenit productiu. S’acabava allò d’anar a ferrar a la plaça, desapareixien els basters i la gent començava a oblidar el que eren i per què servien les sofres, les ventreres, els bastets, les retranques, els collars, les brides, i els picarols. Els nous tractors Massey Ferguson i els John Deere de més de cinquanta cavalls llauraven a fons, fressaven i remolcaven com mai ho havien fet les bèsties. Barcelona i els seus voltants no paraven de créixer i la proximitat del mercat afavoria la rendibilitat i la transformació pagesa. El Joanet de cal Menut del Begues pogué llavors mig complir un dels seus somnis agrícoles. A mitjans dels anys cinquanta havia més que somniat, vendre’s tot això d’aquí i anar-se’n a Lleida a plantar presseguers, pomeres i pereres que per aquells temps tot just es començaven a empeltar. La iaia Angelona li ho impedí. Ella continuava tenint la titularitat del patrimoni, i exercint el pòndol només li permeté complir-lo aquí, a Viladecans. Així, les peres castells, moscatelles i campmanyes, i les noves pomes golden i starking, de les Ràfoles, dels Reguerons i dels Llanassos es constituïren en l’essencia del fer de pagès d’en Joan Comellas. 

Paral·lelament, les essències religioses de cal Menut del Begues també giravoltaren com les campanes. El Concili Vaticà II significà un qüestionar-ho tot renovador, “aggiornamento” en deien, portes endins i enfora de l’Església per ressituar-se en un món ràpidament canviant. Retorn a l’evangeli i a les fonts, Església “dels pobres sobretot”, Església “poble de Déu” amb sacerdoci compartit i no només cosa de preveres i jerarquia, llibertat religiosa i ecumenisme, litúrgia intel·ligible i de més participació, foren nous conceptes i realitats que entroncaven amb el fil gens perdut de quan de jove Joan Comellas escoltava Joseph Cardijn de la JOC i llegia el Diàleg interior de Carles Cardó. 

Quan va morir em vaig agenciar en herència un llibre d’ell de cinc-centes pàgines amb els documents complerts del Concili. El llibre és de l’any 1966, en castellà i ennegrit per l’ús, és a dir, molt rellegit especialment el capítol anomenat “Gaudium et spes”. Degudament traduït, en ell (GS 66) s’hi pot llegir per exemple: A fi de satisfer les exigències de la justícia i de l’equitat, cal intentar enèrgicament que, servats els drets de les persones i l’índole pròpia de cada poble, siguin eliminades com més aviat millor les enormes desigualtats econòmiques que hi ha actualment i que molt sovint creixen, unides amb la discriminació individual i social. 

Aquest retorn a les fons produí canvis en la vida quotidiana també. D’entrada, Joan Comellas deixà progressivament la condició de lector en els actes litúrgics de la parròquia, assumida en temps preconciliars i la traspassà definitivament a la seva esposa Antònia Doñate. “Ara et toca a tu”, li digué a la mare. La mare cantava molt millor, era sabut i evident, però li traspassà la funció perquè aquest era el minso paper litúrgic, més significat i significant, que el Concili atorgava a les dones dins l’absis dels temples, ve-t’ho aquí. Ell no entenia el no implicar-se i el no comprometre’s si en tenies la mínima opció. De segones, començà sense voler un distanciament envers Mn. Ramon Saborit. Aquest, tot i aplicar sense recança la reforma litúrgica, doctrinalment es mantenia en posicions més integristes que conciliars. A resultes d’això, pare i mare de tant en tant s’escapaven de l’àmbit parroquial i anaven a la missa dominical dels caputxins, a escoltar alguna xerrada d’en Jordi Llimona o a alguna trobada amb l’Alfonso Carlos Comín per poder respirar altres aires i contemplar altres visions eclesials.

Però no sols el Concili va encetar temps de canvi. Tres anys després d’acabar deixant moltes coses a mitges, una nova gran onada de qüestionament i de transformació social protagonitzada per la gent jove va entrar per la porta de cal Menut del Begues, l’onada del Maig de 1968 a París. Els fills feren seva una contestació que de manera inexorable duia l’incipient compromís personal vers l’acció política clandestina de confrontació amb el tardo-franquisme, i a un progressiu allunyament dels estaments eclesials que, en el cas de Viladecans, per la parròquia del Poblat Roca semblaven fer via amb peus de plom i per la de Sant Joan continuaven amb el fre de mà posat. 

La detenció de la Maria, la filla gran, l’u de maig de 1971 durant deu dies en ple Estat d’Excepció a la Jefatura de Via Laietana, i sigui dit que gràcies a la mediació de l’hermano Agustín no li significà cap maltractament físic, va ajudar a fer que cal Menut del Begues deixés de tenir la porta mig oberta a les accions subversives per obrir-les de bat a bat a tot el que calgués en suport del compromís polític dels fills. El número 59 de l’avinguda del “Generalísimo” es convertí durant anys en seu de cèl·lules clandestines de “Bandera Roja” de primer, i del PSUC fins a la legalització dels partits polítics després. Dic seu de cèl·lules en plural perquè a part de la meva que es reunia setmanalment, també en venien d’altres de Sant Feliu, Molins de Rei i Cornellà, o el Comitè Comarcal quan necessitaven, per seguretat, un local alternatiu a l’habitual. Fins en Gregori López Raimundo amb altres del Comitè Central havien passat per cal Menut del Begues per reunir-se amb el Comitè Comarcal del Baix Llobregat. Altrament, en Joan Comellas no sols acollia militants perseguits per possibilitar-los escapatòria o refugi i deixava el Land Rover d’anar al camp per vés a saber quina acció, sinó que en diverses vegades, ell mateix, quan ni el meu germà Josep ni jo per alguna raó no havíem pogut, transportà a les casetes dels camps els documents per guardar, o per cremar si era el cas, i els materials resultants del desmantellament dels anomenats aparells de propaganda, després d’una “agafada”.

Una setmana abans de les primeres eleccions, les del 15 de juny de 1977, no tenint jo clar què votaria el pare li ho vaig preguntar. Em contestà de manera taxativa: “A Unió Democràtica de Catalunya  o al PSUC”. “I de que dependrà, l’un o l’altre?”, vaig afegir. Em contestà: “Dependrà de si Unió, que haurien de ser els meus, en aquesta setmana que queda, llegeixo, o veig que estan per afavorir suficientment la classe obrera, o no”. Votà el PSUC i mai més cap altra cosa.

Quan el PSUC li proposà figurar intercalat però sense possibilitats per sortir com a independent a la llista de Viladecans, a les municipals de l’any 1979, declinà l’oferiment. Li digué altre cop a la mare: “Et toca novament a tu”. Com a excusa raonable per no sortir a la foto: “Jo ja vaig ser regidor de Viladecans i duc la taca de Falange” I per reblar el que dic, quan l’any 1983 s’assabentà de la meva intenció de no renovar el carnet del Partit perquè jo ja no hi trobava el suc, encarant-se m’etzibà: “Si no l’agafes tu, m’estàs obligant a agafar-lo a mi”. I... vaig continuar cotitzant fins que va morir.

Ell continuà com sempre esporgant, podant i fumigant pereres bo i mirant el cel, i sembrant faves, desenterrant espàrrecs, amanadant raves i julivert, collint carbassons ben de cara a terra. Fins la primavera de l’any 1986 quan la fibrosi pulmonar contreta segurament per la toxicitat dels líquids no li permeté ja sortir de casa, a causa dels   ofegaments i estossecs. 

No volgué ser hospitalitzat davant la progressió irreversible de la malaltia. En la darrera tardor, demanà nous llibres i enllestí assegut a una tauleta el que sempre havia dit que mai faria per raó de la seva llargària, llegir Guerra i pau de Lleó Tolstoi. Després de fer-se posar el llit de manera que pogués veure la caiguda de la fulla de l’arbre de l’eixida, i tenint per llibre de capçalera dels darrers dies les Floretes de Sant Francesc d’Assís, morí el 22 de desembre de 1986, als 68 anys.

Els alcaldes del PSUC del Baix Llobregat, i tots aquells que assistiren al funeral de comiat, reberen un recordatori en què hi figura aquest poema del bisbe Pere Casaldàliga:

Aquesta és la nostra Terra:
la terra de tots,
germans!
La Terra dels homes
que per ella caminen;
que d’ella neixen
i creixen com arbres de carn;
que en ella s’enterren,
sembrada d’esperit i de cendra,
per fecundar-la com una mare-esposa;
que a ella es lliuren cada dia
per retornar-la a Déu i a l’Univers,
tot suant i pensant,
alegres i no,
amb els ulls i l’aixada i el vers...

Andreu Comellas