Resistir

Vaig a comprar, entro i em trobo una antiga veïna. M’explica que el seu home torna a tenir feina, que va tenir sort d’estar només dos mesos al’atur. Ara bé, amb prop de cinquanta anys cobra mil euros i li renoven el contracte cada tres mesos; a sobre, no sap ni què ni com ni quan rebrà la indemnització de l’empresa on va treballar més de vint-i-cinc anys.

Ella treballa fa anys al menjador d’una escola pública. Fa alguns cursos que són menys monitores per als mateixos nens. Aquest curs, a més, la qualitat del menjar se’n ressent. La setmana passada van llençar dos quilos de carn perquè era tot greix.

Surto de comprar i de camí a casa em trobo la propietària del negoci de prop de casa amoïnada perquè la llibreria de la ciutat tanca. La gent s’hi ha abocat, però al propietari se li han acabat les forces, els deutes causats per la crisi i la poca dinamització del comerç local a la ciutat l’han fet tancar aquesta etapa. Per sort, segur que la cultura no el perdrà.

Deixo la compra i torno a sortir al carrer. Em trobo la gerent de la xarxa comercial, amb qui tinc una reunió pendent per parlar del comerç local. El comerç de proximitat, a pesar del que ens vulguin fer creure, està patint greus problemes, i això vol dir descohesió social i pèrdua de vida als carrers.

Segueixo passejant i em trobo una amiga de la família. La seva parella treballa fa més de tres dècades en una empresa que ara s’està plantejant tancar. Per sort, hi ha una empresa francesa interessada en absorbir-la. Caldrà veure amb quines condicions per a la plantilla. Si cal, s’hi haurà d’intervenir políticament.

Torno a casa i poso les notícies. El president d’Extremadura dóna lliçons als catalans amb un to “xulesc” incomprensible. Telemadrid titlla el president Mas i Junqueras de nazis i estalinistes. Em recorden de forma grotesca que el món no s’ha tornat boig, sinó que aquells qui controlen el poder no disposen ni d’ànima, ni de valors, ni de cap neurona útil.

Sento Josep Maria Terricabras a la ràdio: “Em resulten tan intel·lectualment inferiors, que em dol barallar-m’hi”. Respiro aquest pensament fresc i concloc... no mereixen cap esforç, no cal explicar-se davant qui no vol entendre. Hem de fer la nostra i alliberar el país! El país se’ns desfà a les mans, i no podem perdre el temps amb qui no vol parlar. Anem per feina, que la nostra gent ho necessita!

      Bàrbara Lligadas