Això és com si em pregunten si vull pujar a l’Everest. Diré que no, per dos motius. El primer, perquè l’objectiu en si m’interessa més aviat poc. No em produeix cap gran emoció pensar en veure els magnífics paisatges que diu que des d’allà es poden contemplar, ni altres atractius similars. I el segon motiu, perquè el patiment que significaria per a mi una aventura d’aquest tipus, no tinc cap ganes de passar-lo.
Doncs amb la independència de Catalunya em passa més o menys igual. Sí, ja sé que el tema il·lusiona molta gent. Però jo ho veig d’una altra manera.
En primer lloc, no em sembla que, tot sumat, la independència sigui gaire avantatjosa. Sí que comportaria clars avantatges a nivell de defensa i promoció de la llengua, però no sé si això compensaria el cost que aquests avantatges tindrien a nivell de riquesa cultural i de cohesió social. I a nivell econòmic segurament que a llarg termini també tindríem avantatges, però després d’un llarg i complicadíssim camí que vés a saber quan i com podria acabar.
I això em porta al segon motiu. A Europa no els interessa en absolut la independència de Catalunya, i el govern espanyol té potentíssims mitjans per fer descarrilar qualsevol intent en aquest sentit. De manera que, quan sento la florida retòrica de l’Artur Mas, l’Oriol Junqueras o el Francesc Homs, presentant la independència com una cosa que ha de ser òbvia per a tothom i que ha de venir de manera ràpida i inevitable, però sense presentar cap pla real per fer front als obstacles que la impediran, m’agafen ganes de fugir corrents. I, si us plau, que ningú no em vingui ara amb que tot el que estic dient és fruit del discurs de la por. Que a mi també se’m poden acudir una pila d’adjectius poc agradables per desqualificar els plantejaments independentistes…
I després hi ha el tema de la consulta, que diuen que es farà tant si hi ha com si no hi ha acord amb el govern espanyol per donar-li valor jurídic. Els que defensen això semblen pressuposar que, encara que sigui una consulta sense real valor jurídic, si queda clar que la població vol la independència, ningú no s’hi podrà negar. I entre aquest ningú suposo que hi deuen entrar especialment als països que haurien de reconèixer aquesta independència.
A mi, francament, em sorprèn que persones amb evident capacitat política, puguin defensar semblant cosa. Perquè una consulta que no comporti valor jurídic vinculant per a l’estat espanyol, no té cap significat per saber si els catalans volem la independència d’Espanya o no. Per dos motius:
El primer, perquè a aquesta mena de consulta hi anirien a votar, bàsicament, els que volen la independència. Als que no la volem, participar d’un acte d’aquest tipus no ens motivarà gaire. Per mobilitzar-nos a dir que no, caldria que en la consulta s’hi jugués realment la possibilitat que Catalunya fos independent en funció del resultat.
I el segon motiu és que, dels que vagin a votar que sí, n’hi haurà una bona part que s’ho pensaria força més si el resultat de la consulta hagués de tenir conseqüències efectives. Si no en té, molts votaran més aviat com a expressió del seu rebuig a la manera com l’estat tracta Catalunya o altres motius similars, i no perquè realment vulguin la independència.
Els estats europeus això ho saben perfectament, i estic segur que els dirigents polítics i socials independentistes també. I no està bé que ho amaguin. I el mateix podríem dir si el que es muntés fossin unes eleccions plebiscitàries o una declaració unilateral d’independència al Parlament.
I un cop explicat tot això, deixeu-me aclarir una cosa. Penso, com tanta altra gent, que els dirigents espanyols tracten el nostre país, la nació catalana, d’una manera indigna, i això s’ha de combatre amb totes les energies. Però la manera com ho fa el govern català i els partits que li donen suport, crec, simplement, que no va enlloc. I estic convençut que l’única manera seriosa de defensar Catalunya és promovent una reforma de la Constitució que reorganitzi Espanya en sentit federal (incloent-hi, per exemple, que els temes d’educació i llengua siguin competència dels estats federats), i que prevegi també, en circumstàncies precises i clares, la possibilitat de la secessió. I estic segur que per tirar endavant aquest procés de reforma sí que trobaríem suport europeu. Que tot plegat és dificilíssim? Sí, evidentment. Però la proposta independentista, per a mi, és pitjor i és encara més difícil.
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada