Reconec que aquest gust que molts polítics han agafat a promoure “emprenedors” em desvetlla desconfiança. Potser perquè avui, a falta d’una altra cosa, veiem que qui remena les cireres tendeix a crear neologismes, a fer córrer paraules “trampa” per disfressar la realitat.
De fet, ser emprenedor no està gens malament: vol dir tenir empenta, ser creatiu, desplegar totes les habilitats, no deixar-se portar pel fatalisme. Una bona actitud sens dubte per travessar la crisi. El problema arriba quan, enlluernats per l’”emprenedoria”, entitats com Barcelona Activa han passat de donar suport a les persones en atur a través de la formació, de la millora de l’ocupabilitat i de la inserció laboral, a formar “emprenedors”. La sensació és que si et quedes en atur, a més a més de perdre la feina, de veure reduït el subsidi, de trobar-te en un mercat laboral inhòspit com mai, t’abandonen a no ser que et converteixis en un “emprenedor”. És una forma de desplaçar la responsabilitat social de crear ocupació dels empresaris als treballadors, amb un missatge indirecte: si no treballes és perquè no tens prou iniciativa, prou capacitat d’innovació i de “reinventar-te” –un altre concepte que fa fortuna–, prou formació. Això en el context d’una gran competitivitat, de l’emigració forçosa dels joves més ben preparats, i del màxim individualisme. Els efectes col·laterals de l’emprenedoria entesa d’aquesta manera són l’auto-explotació i la fi del sindicalisme.
I és que tot plegat seria més fiable si anés acompanyat de mesures concretes i tangibles que facilitessin burocràticament la creació de petites empreses, que milloressin la Seguretat Social dels autònoms i, també, que evitessin l’economia submergida. I no sembla que això vagi per aquí. En canvi, els que sí que s’haurien de reinventar (bancs, grans empreses...) no sembla que siguin gens imaginatius ni que tinguin cap interès ni voluntat de corregir les males pràctiques que ens han portat a la crisi. Després de dir-nos que hem estirat més el braç que la màniga amb el deute, les antigues caixes continuen promovent el petit crèdit perquè sí (donant la raó a l’economista Zygmunt Bauman, que ens recorda que els bancs viuen del crèdit i que el que volen és tenir-nos perpètuament endeutats), i les grans empreses continuen promovent el totxo amb tot el suport polític. D’altra banda, s’ha de ser emprenedor per crear-te ocupació, però les actituds emprenedores dels treballadors dins les empreses no solen ser gaire ben acollides.
En canvi, jo trobo que això de l’actitud emprenedora és una molt bona cosa quan va acompanyada de la cooperació, del treball col·lectiu, d’una actitud socialment positiva. Les cooperatives en són un bon exemple i, en general, qualsevol associació contra l’atur pot donar fe que pel simple fet de treballar en conjunt i de buscar sortides solidàries, ja produeix millores significatives en el benestar dels seus membres. No és una qüestió de subvencions, sinó d’actituds.
No entenc perquè ningú no acaba de dir que, en lloc de l’individualisme, és molt millor promoure l’associacionisme per adquirir algunes habilitats bàsiques per ser emprenedors. Si et compromets a fons en una associació aprens moltes coses que no formen part del currículum escolar i que són imprescindibles per anar per la vida: a relacionar-te amb la gent entre iguals, a treballar en equip, a descobrir habilitats en tu mateix que abans no coneixies, a sentir-te valorat, a gestionar temes administratius complexos; aprens la potencialitat del grup i vas adquirint la capacitat de posar en pràctica els desitjos i il·lusions, aprens a equivocar-te, a refer-te i a rectificar. Aprens a mantenir l’horitzó utòpic en mig de la realitat.
Aprenentatges no reglats tots que poden servir per trobar feina i, senzillament, per sentir-nos més plenament realitzats, fent ús d’un terme passat de moda, i més feliços.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada