El Josep és, era, una persona de la qual molta gent podia dir que era un dels nostres. Cristians i ateus, jueus i gentils, catalans de soca-rel, catalans de soca nova i fins i tot catalans sobrevinguts, progres i no tan progres, han sentit la seva pèrdua com una pèrdua seva. Jo no sé si havia donat bons cops de falç però el que sí que era segur és que era un defensor de la terra quan va arribar aquest juny, que per sempre quedarà com a seu. Estimava la terra on va caure mort i de ben segur que l’estimació era mútua. Ell estimava la terra com a pagès, perquè encara que al col·le ensenyaven que qui era pagès era perquè no sabia ser una altra cosa, només la natura i el pagès són capaços d’omplir la terra de vida i de brots verds. Ell estimava la terra com a pagès i com a ciutadà i la seva Unió de Pagesos sempre va poder comptar amb ell per oposar-se a canviar camps d’enciams i escarxofes per autopistes, ruletes i casinos. No era d’aquells que deien només aquesta terra és meva, era dels que deien a més que aquesta terra és nostra.
Li agradava aquest poble, Viladecans, quan era petit, i se sentia d’aquest poble, Viladecans, quan es va fer gran. El seu país, Catalunya, era tan petit com el de Lluís Llach perquè també l’hi cabia en el seu cor.
Jo el vaig conèixer i el vaig començar a estimar quan fèiem cinema amateur de Super 8, quan el Jaume Calbet guanyava tots els concursos per golejada. El Josep no era el millor cineasta del món, però era l’ànima discreta que feia que l’Agrupació funcionés i casa seva era la casa de tots per anar a buscar la moviola o el projector, i de passada petar la xerrada.
El Josep no era dels que volien sortir a la foto, per això era de l’Agrupació Fotogràfica, però sempre hi va ser en totes les guerres que creia que mereixien ser lluitades. En la segona línia, la dels que treballen sense lluir-se. Diuen que les persones són importants no tant pel que han fet o han deixat de fer, sinó pel record que deixen en qui les coneix. El Josep deixarà en la majoria de la gent que omplia l’església de Sant Joan, i la que no va poder venir, el llarg record humil i important de les bones persones.
Som fràgils i la vida no és de propietat, és de lloguer. L’últim record que tinc d’ell va ser al primer capvespre de Ca n’Amat d’enguany. Era aquest divendres passat i avui, el dia del seu enterrament, som dimecres. L’Encarni va fer una petita broma i ens va saludar als mascles i les femelles amb un benvingudes totes. Aprofito aquesta nit en què les dones som majoria, va dir. Igual que les dones ens hem de sentir incloses amb el benvinguts tots, avui els mascles us heu de sentir inclosos amb el benvingudes totes, va dir.
A la meva esquena es va sentir la riallada sorollosa del Josep Lligadas. Impossible un millor últim record. La seva riallada sorollosa.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada