El Josep Lligadas Roset de Cal Sardà

Josep Lligadas, quan tenia poc més de 20 anys, amb el seu cosí i fillol Jordi Lligadas.

El passat dilluns dia 3 de juny, el Josep de Cal Sardà ens deixava. Se’n va anar de sobte, allò que es diu sense avisar, i a més a més quan encara no li tocava. Tenia 67 anys.

Era fill únic i a casa sempre l’havíem anomenat “el cosinet”, no pas perque fos l’únic cosí, bé, de fet només en teníem tres, però qui ostentava el títol era ell. Després, amb el pas del temps, quan l’edat ja no acompanya, va passar a ser el Josep i per si un cas calia aclarir, aleshores li afegíem  “de Cal Sardà”.

De ben jove es va aficionar a la fotografia. Practicava la seva afició amb nosaltres, els seus cosins més petits. Qualsevol ocasió era bona per fer-nos fotos (ell sempre n’ha dit “retratus”). Després de revelar-les en el seu laboratori, ens les duia a casa i nosaltres, els seus cosins petits, contentíssims amb el seu regal. De “retratus” fets per ell en tinc una caixa de sabates plena, tots pendents de digitalitzar; potser ja va sent hora que m’hi posi. 

De la seva mà, sent encara molt jovenet, em vaig presentar a un concurs de fotografia organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans. Evidentment no vaig guanyar res, però el Josep havia  aconseguit el seu objectiu: em vaig aficionar a la fotografia. 

Després va venir la seva activitat com a membre de l’Agrupació de Cinema Amateur. Recordo quan em va proposar ser el protagonista d’una pel·lícula, que volia presentar a concurs, sobre el despertar dels adolescents envers el sexe. Li vaig dir que sí a ulls clucs, fer qualsevol cosa amb ell sempre m’agradava. Ens vam passar tot un matí de desembre a la Fira de Santa Llúcia, jo mirant obsessivament noies amb faldilla curta i el Josep filmant. Val a dir que això passava en ple franquisme, jo tenia 14 anys, el sexe era tabú i l’“hermanu” director  del col·legi era membre del jurat. Mai no oblidaré la mirada inquisidora del director Juan Ciérvide ni les seves concises paraules: “Lligadas, he visto su película”. Glups!

Quan vaig tornar de la mili, a finals dels setanta, encara persistia la crisi del petroli iniciada a l’any 1973. No hi havia feina. El Josep em va donar un cop de mà, oferint-me treballar amb ell al camp. He de dir que mai he tingut clar si realment necessitava un altre jornaler i, a més a més, sempre m’ha quedat la sensació de no haver estat prou a l’alçada. Mai li vaig dir, però sempre li he estat molt agraït. 

Abans de la fotografia i el cinema, el Josep de Cal Sardà havia fet bàsquet, escoltisme i danses amb l’esbart. A les acaballes del franquisme, va participar en la creació de la Unió de Pagesos a Viladecans. La major part de la seva vida, però, l’ha dedicat al teatre amb l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer i al Centre Cultural Sant Joan ocupant el càrrec de vicepresident aquests darrers anys. Tot això sense oblidar el seu compromís, de sempre, amb les activitats religioses de la Parròquia de Sant Joan.

Certament, el Josep era un pagès de dalt a baix i un viladecanenc de cap a peus. Ha estat una persona amb un ferm compromís  amb la vida cultural i associativa de Viladecans. Estimava el seu poble i la seva història. El seu nom apareix, com a col·laborador, en els crèdits de diverses publicacions d’història local. Era un assidu dels actes sobre història de Viladecans i mai es perdia els “Capvespres de Ca n’Amat”. Aquest passat divendres 31 de maig, en el primer “Capvespre” d’enguany, jo vaig seure amb ell tot compartint taula, cireres, cava i xerrada, fins que cap allà als volts de les nou del vespre em va dir: “Me’n vaig que toca posar la Lola al llit”. Tres dies després se n’anava per sempre, així, sense avisar.

Cosinet, et trobarem a faltar i deixa’m demanar-te que quan et trobis amb la Nena i el Joan digue’ls, sisplau,  que aquí els continuem enyorant.

Jaume Lligadas Vendrell