Viladecans en els anys vint. Autos i ponts cap a la modernitat

Uns dels primers autobusos que feien el transport de passatgers entre Gavà i Viladecans, a inicis dels anys vint.
Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Joan Vila.

La carretera de Barcelona, a l’alçada de cal Xaus, cap a 1926. Al marge esquerre s’hi veu la primera benzinera que va tenir el poble. Autoria fotogràfica desconeguda- AMVA, Col·lecció Miernau López

El primer cens de carruatges de luxe elaborat per l’ajuntament i conservat a l’Arxiu Municipal de Viladecans, data de l’any 1925. La finalitat de l’esmentat cens no era un altre que recaptar un impost –el que avui denominem impost de circulació–, en concepte de tinença de vehicles amb motor d’explosió. Entre els primers automòbils del poble, relacionats en aquest cens, consta l’auto d’en Ramon Targa –resident a Ca n’Amat, al carrer de les Sitges, i oncle dels germans Amat Targa–; el cotxe d’en Joaquim Plans, veí de la carretera núm 45, el qual es convertiria pocs anys després en l’alcalde republicà del poble; i, finalment, l’auto model Ford d’en Francesc Ardís, veí del carrer de la Riera, núm. 2-4. En un annex, corresponent al segon semestre d’aquell any, s’afegien quatre vehicles més: el cotxe de Juan Díaz Sánchez –propietari de la Granja Díaz–, el Citroën d’en Manuel Balaguer –fill de la propietària de can Sellarès–; l’Hispano-Suiza de la Mercè Pratmarsó, propietària de la Torre-roja; així com l’auto de Francesc Marwich, veí del carrer de Prat de la Riba i gerent de l’empresa IMPEX que engegaria, pocs mesos després, la recordada fàbrica del Llevat.

L’any següent, 1926, el parc d’automòbils del poble ja s’havia més que doblat. En Joaquim Marieges s’havia comprat un Citroën per a ús particular i la fàbrica del Llevat ja posseïa, aleshores, un camió de dues tones per al transport periòdic de la melassa i el producte acabat destinat als obradors. En Joan Font de cal Xim-xim també s’havia comprat un camió Hispano-Suiza amb el qual duia el seu excedent agrari fins als mercats foranis i, fins i tot, en Ramon Pont –un dels primers recaders amb què comptà Viladecans– va començar a usar un petit camió model Ford per a servir les seves comandes. I a banda, podríem trobar-nos amb les primeres cinc motocicletes del poble. Entre elles, la BSA de l’estanquer Joan Mateu o les Moretti d’en Jaume Molins de cal Mossa o en Jaume Pugés de cal Calcilla.

Això no obstant, el gran augment d’aquest parc de vehicles a motor de l’any 1926 va ser deutor de l’inici de l’altra de les activitats de l’empresa IMPEX, a Viladecans: la dels seus autobusos que van començar, llavors, a explotar la línia de passatgers Gavà-Viladecans-Barcelona, passant per Cornellà i l’Hospitalet. En efecte, els set autobusos Vomag de l’empresa ÍMPEX –antecessora dels autobusos Mohn– va permetre una connexió relativament ràpida i directa dels veïns de la vila, fins a Barcelona, al marge del servei que oferia el ferrocarril, des de l’estació de Gavà. Entre els autobusos de la IMPEX i la desena de cotxes i motocicletes que hem esmentat, la vila entrava en una era on dominarien els vehicles amb motor, tot i que restarien encara algunes dècades fins que no arribessin els passos de vianants, els senyals de trànsit, la primera autovia dels anys cinquanta o els primers semàfors del poble, als anys seixanta. Gairebé mig segle abans d’aquesta darrera dècada, Viladecans encara era lloc de pas majoritari de carros de vela o de trabuc, matxos o mules, o fins i tot bicicletes conduïdes, per exemple, pels pagesos que anaven al camp o per les dones que acudien al treball diari de la fàbrica del Fonollar, situada a Sant Boi de Llobregat.

No cal dir, que perquè s’hi desenvolupés el trànsit rodat a motor calia condicionar convenientment la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell però, per damunt de tot, construir ponts que salvessin les lleres d’alguns torrents i, sobretot, de les dues rieres que creuen el nostre terme de muntanya fins a Marina: la riera del Mas Font o riera de Sant Climent i la riera de Sant Llorenç de les Canals. Només la construcció d’aquestes infraestructures va permetre una comunicació interurbana fluïda, la qual fins aquells moments resultava sempre difícil i, de vegades, impossible quan es produïa algun dels recurrents aiguats de tardor.

Va ser per l’any 1908, quan els documents generats des del l’ajuntament citen per primer cop la necessitat urgent de construir un pont sobre la riera de Sant Climent. Concretament, fou el 23 d’abril d’aquell mateix any quan el Ple de l’Ajuntament va acordar sol·licitar al ministeri de Foment la col·locació d’un pont sobre la riera, “amb la finalitat que no es veiés interromput el trànsit per la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell sent la causa de greus perjudicis i possibles desgràcies personals” . Preguntar-nos el perquè es va determinar aquesta necessitat urgent, l’any 1908 i no abans, creiem que té molt a veure amb els episodis d’aiguats de l’any 1907 –el conegut per l’any de les sis riuades– moment en què “el Delta es va convertir en un veritable mar que arribava des de la falda de Montjuïc fins a les platges de Castelldefels, ocupant una superfície de més de 100 quilòmetres quadrats, amb una alçada d’aigua acumulada de fins a dos o tres metres”.

El pont primigeni sobre la riera de Sant Climent sembla que es va tenir enllestit cap al mes de setembre del mateix any 1908. Això no obstant, aquella infraestructura esdevingué del tot insuficient per a donar cabuda al trànsit rodat un xic més intens de la dècada dels anys vint. Ho sabem, perquè el 6 d’octubre de 1921, el Ple acordava contribuir amb 15.000 pessetes al projecte de la Diputació de Barcelona, de construcció d’un nou pont sobre la Riera del Mas Font. El pont s’acabaria construint cap a finals de l’any 1923, mercès a les bones gestions de Manuel Massó i Llorens, diputat lligaire de la Mancomunitat, representant del districte electoral de Vilanova i la Geltrú, on estava situat Viladecans. 

Respecte al pont sobre la riera de Sant Llorenç cal recular fins al mes d’abril de 1918, per trobar-nos amb el primer acord de Ple de l’ajuntament on se sol·licitava al ministeri la construcció d’aquesta infraestructura, tot i que la seva necessitat ja es preveia des de l’any 1914, com a mínim, data en què el consistori la va sol·licitar a la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. 

La construcció d’aquests ponts sobre la riera del Mas Font o sobre la de Sant Llorenç, entre 1918 i 1923, van esdevenir punts d’inflexió a l’entrada a la modernitat d’una vila encara força rural. La pavimentació de la carretera de Barcelona en va ser una altra, fet assolit en una data incerta, però molt segurament situada entre 1921 i 1923.

A partir, doncs, de mitjans de la dècada dels anys vint, l’arribada dels primers automòbils i motocicletes al poble van donar el tret de sortida a un món nou per a molts veïns; un procés en el qual també hi podríem incloure l’aparició de la primera central de telèfons (1918), de la primera sala de cinema (1923) o de la primera benzinera de la nostra població (1925), en la qual es va començar a vendre gasolina al preu de 50 cèntims de pesseta el litre. I totes aquestes novetats van estar situades a la carretera de Barcelona mateixa: testimoni mut del brogit dels nous temps. 

Xavier Calderé i Bel