 |
| Anton Muns, a la plaça Roja de Moscou. |
 |
| La dona i les filles d’Anton Muns a la inauguració de l’exposició “L’alba de la democràcia”, a Reus. |
El llinatge Muns no era de Viladecans, certament. Però poca gent trobareu que, en tan poc temps, es fes i fos tan viladecanenca com els Muns.
Eren pagesos provinents d’Esplugues de Llobregat, fets fora per la pressió urbanística sobre els camps de cultiu, a la fi dels anys seixanta.
Prèviament, ja havien hagut de fer les maletes després de plegar del viver de plantes que tenien al carrer Nena Cases de Sarrià, quan vivien al barri de les Corts de Barcelona. Eren família de poca terra. L’avi, a començaments del mil nou-cents, feia de cuidador dels jardins i de l’horta de la magnífica torre modernista de Can Deu, a la plaça de la Concòrdia, i aquest és el precedent de la posterior dedicació familiar al cultiu de flors.
L’edifici de Can Deu, a dia d’avui municipalitzat, fou convertit en Centre Cívic del Barri l’any 1986.
L’Anton Muns Gonzàlez nasqué l’any 1940, un any després d’acabada aquella maleïda guerra perduda per tots. Fou el fill gran del matrimoni format pel floricultor Antonio Muns Solà i Francisca Gonzàlez Gómez, mestressa de casa nascuda a Castiñeira de Seoane –llogarret de la província d’Ourense– que havia hagut de venir a «servir» a Barcelona.
Després de cursar els primers estudis al col·legi dels escolapis del carrer Joan Gamper i posar-se a treballar amb son pare, l’Anton fixà l’ull, i el cor, sobre Maria Closas i Rovirosa, filla del manyà que hi havia a tocar de la parròquia del Remei, allà mateix, a la plaça de la Concòrdia. Es casaren l’any 1967 i vingueren a viure a Cal Dimoni de Viladecans. Aquí hi engendraren dues filles, la Mireia i la Gemma.
Feren niu devora el primer tros de terra que tingueren per cultivar. Cal Dimoni és una masia a la partió del terme de Sant Boi, ben a prop d’on mor el canal de la dreta del Llobregat i d’on hi ha la basses que duen el mateix nom de la masia, convertides, ara, en zona especial de protecció d’aus.
Els pares i en Jaume –el fill petit– això de venir a raure a Viladecans ho feren l’any 1971, al capdamunt del barri de Sales, a la Carretera de Barcelona.
Quan els nouvinguts es plantaren a Viladecans, l’agricultura estava en els seus màxims de producció. Els pagesos tradicionals, amb suficients terres per viure’n, gairebé tots ja anaven motoritzats i tractoritzats. Els anava la mar de bé. Però el pagès que no en tenia prou per anar un xic més enllà de menjar patates i mongetes, se les venia, o bé les llogava, i es guanyava la vida treballant a la indústria. En el pitjor dels casos en permetia, a bon preu, l’extracció dels àrids, tan demanats pel sector de la construcció i que tanta destrossa causaren al voltant del Camí Ral.
Els Muns ens vingueren a demostrar que, adequant una mica els processos productius, un parell de famílies podia viure dignament cultivant poques mujades si eren amatents a les noves necessitats de la gent benestant.
No han estat mai pagesos de sembrar patates, carbassons i bledes per guanyar-se la vida. Ho han estat de guanyar-se-la amb petúnies, begònies i prímules. Als Muns no els preguntéssiu quina és la millor varietat de patata per sembrar, sinó quina és la més bonica de les begònies, la Begònia Murteret, la Begònia Plataionada o la Begònia d’Ala d’Angel? Eren i són pagesos dedicats a produir, a l’engròs, plantes amb flor amb finalitat decorativa.
La seva acolorida i olorosa feina, ha estat de les que, a aquesta banda del Llobregat, més han contribuït a alegrar-nos ulls i nassos. Ara bé, no foren els primers en el cultiu de flors a Viladecans. Durant tota la dècada dels seixanta, els que em sembla recordar que es deien Reig –i em sembla que eren de Collblanc– ja havien tingut un parell de mujades dedicades a les flors, a la zona dels Reguerons.
Però no sols d’estams i pistils vivia l’Anton. Cap el tard de molts dies, després de tenir-se-les al camp amb gardènies i camèlies, se les feia al quarto fosc de Cal Dimoni amb pudents bromurs potàsics i carbonats sòdics mirant de treure del seu particular infern bellesa en blanc i negre. I és que també fou un gran fotògraf. En algun altre relat us havia dit que a Viladecans hi havia una colla de pagesos cultivats, a l’Anton li escauria estar al cantó dels il·lustrats.
Amb ulls disposats a buscar i deixar-se sorprendre per qualsevol cosa, aconseguí que els seus retrats fossin premiats del dret i del revés, aquí i fora, nacionalment i internacionalment. Per fer-vos-en una idea us faré memòria de tres dels premis de fotografia de més renom d’aquells anys.
Un dels més importants fou el Negtor Espanya, segurament perquè tots els retratistes el cobejaven, per una foto a un tren passant per Viladecans, en dia de boira, feta des del pont sobre la via a la Carretera de la Vila.
Un altre fou el Premi Diari Pravda de l’URSS per una fotografia d’en Lluís Maria Xirinachs plantat a la porta de la presó Model de Barcelona demanant Amnistia.
I un tercer fou el «Chispa de la Vida» de la Coca-Cola propiciat pel naturalista Fèlix Rodriguez de la Fuente, sobre l’Estany Llebreta del Parc Nacional d’Aigüestortes.
El Negtor era un premi ben dotat econòmicament i prou. En canvi el premi de Fèlix Rodriguez de la Fuente comportà, a més a més de la dotació monetària, un Safari Fotogràfic per Kènia. I, allà que se n’hi anà l’Anton a retratar elefants acompanyat d’altra gent premiada. Però us volia ressenyar, especialment, el premi del concurs del diari Pravda de l’any 1977, l’any que es restablien les relacions diplomàtiques entre Espanya i la URSS i s’enviava Samaranch d’ambaixador. Aquest premi li comportà un viatge per la Unió Soviètica tot pagat (segurament «por el oro de Moscú») fet amb la seva esposa Maria Closas (ella se’l pagà de la seva butxaca), acompanyats del gran amic –també premiat– Josep Maria Ribas Prous.
Explicito aquest viatge perquè en sorgí una exposició fotogràfica itinerant visualitzada a Viladecans l’any 1980, en els mesos en què el debat, dins el PSUC, entre els que es deien «eurocomunistes» i els que eren titllats de «prosoviètics», prenia volada, abans del trencament. Muns i Ribas, afalagats, complimentats i acompanyats per gent de la Casa de l’Amistat, amb més llibertat de moviments del que molta gent es creu, i creia, pogueren retratar tot el que es posà davant de les seves Nikon i Minolta per servir-nos-ho després. Estic segur que la seva percepció ajudà a apaivagar, en part, la confrontació fratricida dels comunistes.
En canvi, pel que fa a exposicions, no em sé avenir que el conjunt de la gent de Viladecans no pugués veure, per raó d’un prejudici municipal, l’exposició que en record de l’Anton fou muntada per la Fototeca Municipal de Reus amb el suport de l’IMAC i Caixa Tarragona, el juny de 1998.
L’Anton Muns havia mort de càncer el dia de la Mercè de l’any 1997. Jove encara.
Els seus amics de Reus, on n’hi tenia molts i molt bons, organitzaren una mostra de dues-centes cinquanta fotografies –ni més, ni menys– posant-li de nom L’alba de la democràcia. Positivades totes elles per Josep M. Ribas Prous, comentades per l’historiador Pere Anguera, i complementades per aportacions del seu germà Jaume, del seu company de compromís polític Toni Baños i del propi amic Ribas Prous, constituïren una esplèndida mostra del que havia passat vint anys abans, els anys de la Transició. L’Anton, uns anys abans, els del “desencís”, sorneguerament, i seguit d’un “he he” –perquè era més que sorneguer– definia aquella època de la Transició com: “Aquells temps en que vàrem ser feliços”.
Doncs això. És molt poca la gent que les ha vist. Estaria bé, em sembla a mi, que algú fes possible visionar-les a Viladecans. Sobretot a la vista de la nova transició a la que ens aboquen i, sobretot també, en benefici de la gent que encara no hi era.
En Paco Candel, l’endemà d’anar a Reus i veure-la al Museu Comarcal Salvador Vilaseca, escrivia al diari Avui el 23 de juny de 1998: “Confesso que mentre mirava aquelles imatges, jo diria que interioritzant-me en el record i emmarcant-me amb les anècdotes, vaig deixar anar dues exclamacions: –Mare de Déu!– i –Mare meva!– i se’m van eriçar els pèls dels braços”.
I acabava en Candel: “...m’hauria agradat que l’hagués vist molta gent. Em diuen que pensen portar-la a Viladecans i a uns altres punts de Catalunya i Espanya, una cosa així com una exposició itinerant”
Aviat farà disset anys d’això...
Andreu Comellas
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada