Cooperants

La mort recent de dos missioners espanyols que treballaven com a metges amb malalts d’ebola a l’Àfrica –i al marge de tot el que ha passat després amb els contagis a Madrid–convida a posar els ulls en la molta gent que està en països del Tercer Món com a cooperants en tasques de tota mena, en períodes més llargs o més curts, amb motivacions diverses, però en tot cas sempre amb la voluntat de fer possible que la gent d’aquells països amb tantes mancances pugui viure una mica millor.

És cert que hi ha presències i maneres d’actuar que es poden discutir, i que n’hi ha algunes que poden ser directament negatives; és cert també que la situació dels països del Tercer Món no es resol només amb l’actuació dels cooperants sinó que necessita unes polítiques per part dels països rics decididament diferents de les que actualment duen a terme; és cert, finalment, que per anar com a cooperant als països del Tercer Món cal, a més d’una gran voluntat de servei, un certa manera de ser personal que no tothom té. Però, tot i ser cert tot això, no deixa alhora de ser profundament admirable la voluntat i la decisió de tants homes i dones que opten per dedicar la vida, o part d’ella, a aquest tipus de tasca.

I, a més d’admirable, no deixa de ser també interpel·lador. Com a mínim en dos nivells. Primer, com a estímul perquè els que probablement no anirem mai a fer de cooperants, ens animem a posar les nostres capacitats no només al nostre propi servei, sinó al servei del col·lectiu, per procurar una vida millor per a tothom. I segon, perquè fem tot el que estigui a les nostres mans per denunciar i combatre les actuacions que es duen a terme des dels nostres països envers els països pobres, unes actuacions que inclouen l’explotació de les seves riqueses, la venda d’armes, el suport a dictadures de tot tipus, i tantes altres indignitats.