Vaig arribar al Líban la tarda del 22 de març. La meva amiga Mireia em va venir a recollir a l’aeroport. No havien passat encara 24 hores i l’únic que pensava era trobar una bona excusa per a poder tornar de nou a casa. Ella em va dir que tingués paciència, que al final no me’n voldria anar, i tenia raó. Ara ja hi porto set mesos i espero poder quedar-m’hi uns quants més.
Al cap de poc d’arribar em vaig posar a treballar de pràctiques a la ONG italiana Terre des Hommes, que s’encarrega de treballar per a millorar la vida dels refugiats que arriben al Líban. De fet, des de l’inici del conflicte sirià, el país ha rebut més d’un milió de refugiats, que equival a la quarta part de la població local. Ara ja fa set mesos que treballo amb ells, m’agrada com treballen i sobretot la causa per la qual es treballa.
Abans d’arribar, ja havia llegit i estudiat la realitat que viuen els refugiats. A més, durant l’estiu de l’any 2012 vaig tenir l’oportunitat de visitar els camps de refugiats a Palestina. Tot i així, arribar a Beirut i compartir pis amb un d’ells, va fer que es trenquessin tots els esquemes que m’havia fet al cap.
En Tarek va ser el meu company de pis durant tres mesos. Ell és d’origen palestí, els seus avantpassats vivien prop de Betlem però l’exèrcit Israelià els va fer fora de casa i van haver d’emigrar a Síria. Ell, com molts d’altres, va néixer a Síria tot i tenir un document d’identitat palestí i no poder tornar al país dels seus pares. A Síria hi tenia la família, els amics i la xicota. Va poder estudiar la carrera de comunicació audiovisual, però en començar la guerra tota la seva vida es va estroncar per sempre. Durant la guerra va participar de manera activa en protestes en contra del règim de Bashar Al Assad, i com a conseqüència va patir set detencions. M’explicava que la darrera detenció va ser la més dura, set dies a la presó li van suposar no sentir-hi d’una orella i tenir malsons fins a dia d’avui.
Va marxar del país tan aviat com va poder, gràcies al fet que la seva mare subornés al general de torn i amb la condició que havia d’abandonar el seu país. Així és com en Tarek va venir a petar al Líban. Ell té 23 anys, un menys que jo, però per les seves faccions marcades i cansades sembla que en tingui molts més. La guerra li ha marcat la vida, la pell i les perspectives de futur. Jo al principi pensava; “Quina sort! Almenys al Líban, està segur!”. M’equivocava del tot. Al Líban, els refugiats palestins que vénen de Síria són una nosa per a tothom, no tenen permís de residència ni de feina i a més la majoria dels libanesos són racistes amb ells.
Un dia, quan jo tornava de classe d’àrab, en Tarek no era a casa, ni l’endemà, ni l’endemà ni l’altre. Van passar dues setmanes fins que no va aparèixer de nou. La policia l’havia detingut pel fet de venir d’on ve i de no tenir el permís com cal.
Aquest no és un cas aïllat, passa sovint. Ara ja no viu amb nosaltres, roman al país de manera il·legal. Si el fan fora, no pot tornar a Síria ja que pateix un risc molt elevat de tornar a ser empresonat. Això en el millor dels casos. Vaig estar molt enrabiada, ¿com podia ser que una persona que fuig d’una guerra, pateixi tanta hostilitat en el nou país “d’acollida”?
D’altra banda, els libanesos tampoc no ho han tingut gens fàcil. Han estat colonitzats, han patit una guerra civil que ha durat 15 anys i que va acabar l’any que jo vaig néixer. I per si fos poc han patit diverses incursions per part de l’estat d’Israel, la guerra més recent data l’any 2006. Per a ells tampoc no és fàcil...
Em queda molt per descobrir i aprendre, no em falten les ganes de fer-ho. Només porto a sobre 24 anys d’experiència, amb la meva família al costat i amb les persones que m’estimo puc dir que em sento orgullosa de poder fer el que faig i de viure el que visc.
Clàudia Alloza Godayol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada