Ens queda la paraula

Fotografia: Jaume Muns

Sempre ens quedarà París, deia el Humphrey Bogart a la Bergman a Casablanca mentre Blas de Otero no picava tan alt i escrivia fa seixanta anys que el que ens queda als pobres i als poetes és la paraula. “Si he sufrido la sed, el hambre, todo lo que era mío y resultó ser nada, si he segado las sombras en silencio, me queda la palabra”. No ens podem permetre el luxe del silenci, ens recorda el manifestant vestit amb la camisa blanca de l’esperança i la màscara de la venjança prestada de la pel·lícula Vendetta, aquella que acaba amb la voladura del parlament anglès. Ostatges dels bancs, de les retallades, de l’atur i del present sense futur, fan preguntes que ningú no respon.  Aquí les pancartes són casolanes, de cartró com els matalassos i les mantes del sense sostre, escrites a mà amb sang negra de retolador,    aquí els màstils, que aguanten banderes republicanes i cartrons d’embalar, són pals polivalents que tant serveixen para un barrido que para un fregado, acomiadats de la seva feina de pal d’escombra o de pal de fregar. Els dos joves empunyen els pals del motxo amb mocador al coll i bandera amb el lila desmaiat sobre l’espatlla per reivindicar la dignitat dels perdedors, dels somnis sense estat de palestins i republicans espanyols. Hi ha unes enganxines grogues a les pancartes de cartró on ampliat es poden llegir els dèficits que no corregeixen ni Montoros ni Mas-Colells: “Sense casa, sense curro, sense pensió, sense por”.

El roig es porta poc, no cotitza gaire ni en la borsa de les manis. Limita la seva presència al ja comentat pal de fregar, a la franja de la bandera, al senyal de la direcció prohibida i a la publicitat enganyosa d’una balconada que diu que hi ha oficines disponibles. No és cert i que ningú no s’enganyi. Això no és xauxa, aquí mana el capital i el compte corrent perquè no hi ha res disponible sense diners.

La foto té l’alegria de la reivindicació a l’aire lliure, de la llum de primavera, de l’ocupació del carrer per les ànimes lliures en mànigues de camisa, en mànigues de samarreta o sense mànigues. Sembla que la llibertat de manifestació funciona, que la llibertat d’opinió funciona, com els semàfors, el de  davant de verd, i de vermell el de la cantonada, com si estigués a l’oposició, però tots sabem allò tan vell de que no ens podem fiar de la llibertat de manifestació i no córrer. 

Manifestar-se en aquest temps de protesta emprenyada –on el ministre de l’Interior vol retallar-nos el perillós dret al pataleo–, és un  esport de risc, com a Lourdes però a l’inrevés, perquè pots arribar amb dos ulls, i sense cap explicació tornar amb només un i quedar borni de miracle,  més fàcil d’explicar per la intervenció divina que per la intervenció policial. Ja se sap allò de la policia és investigada, qui la desinvestigarà?, el conseller d’interior que la desinvestigui, bon desinvestigador i bon conseller d’interior serà.

Batega l’esperança del futur perquè precisament sota el senyal de la direcció prohibida, a  la cantonada dreta, una nena amb un vestit blau turquesa aixeca la mà. Demana la paraula.

José Luis Atienza