dijous, 23 d’octubre del 2014

La Generalitat deixa desemparades 650 persones amb discapacitat intel·lectual

No acostumem a manllevar articles d’altres publicacions. Però creiem que el tema s’ho val. O sigui que aquí teniu un extracte de l’article que ha estat publicat aquí. Dissabte 11 d’octubre va haver-hi una concentració i un acte reivindicatiu al Col·legi d’Advocats de Barcelona als quals van assistir també les entitats de Viladecans: Asdivi i l’Associació de Familiars del C.O. Caviga.

La filla de l’Hortènsia Bonal té un grau de discapacitat del 85% i espera una plaça en una residència des de l’any 2008. Encara no li han donat. La germana de la Júlia Crespo, amb el 75%, l’espera només des de fa un any i mig, però la situació familiar s’ha vist agreujada perquè a la seva mare de 74 anys li han retallat la prestació que rebia a més de la meitat. El Jordi Plasència, un home de 46 anys amb síndrome de Down que treballava en una empresa d’electrònica fins que va fer fallida, ara no troba feina al mercat ordinari ni plaça en un Centre Especial de Treball o en un Centre Ocupacional senzillament perquè la Generalitat té bloquejades les dotacions per crear-ne de noves (els anomenats vistiplaus). O sigui que, com la resta, es passa el dia a casa.
Aquest dissabte, en un acte multitudinari que ha tingut lloc al Col·legi d’Advocats de Barcelona, la federació Dincat ha volgut posar cara a alguns d’aquests petits i silenciats drames quotidians. Segons els càlculs de Dincat, que aplega més de 300 entitats que donen servei a les persones amb discapacitat intel·lectual i de desenvolupament (DID), ara mateix es troben en aquesta situació 655 persones: 460 esperen plaça en un centre de dia i 195 en un llar residència. “Aquests serveis són bàsics i necessaris”, ha afirmat la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas, “perquè ajuden a les persones a mantenir les seves capacitats”. “Estem parlant de drets fonamentals, i en aquest cas s’està vulnerant el dret a la dignitat d’aquestes persones”, ha intervingut l’advocat Andreu Orofino, assessor jurídic de Dincat.
Segons les estimacions de Dincat, amb cinc milions d’euros anuals el problema estaria resolt, xifra que equival al 0,016% dels pressupostos de la Generalitat per a l’any 2014. “Que no diguin que no hi ha diners, això no ens serveix, és un tema de justícia social”, ha exclamat Braulio Gil, el portaveu de Famílies Dincat. El mateix, amb altres paraules, han expressat totes les famílies que avui han pres la paraula. “No és una qüestió de diners, és una qüestió de prioritats –prioritats pressupostàries– i de clara voluntat política”, diu el manifest que ha presentat Dincat en aquest acte, titulat Els nostres drets no cauran.
Certament, cinc milions no semblen gran cosa. És una xifra que es presta a comparacions odioses, en les quals no obstant ningú ha caigut en aquest acte. Ningú ha recordat que cinc milions són quatre menys que els diners que costa organitzar la consulta del 9-N (“amb nou milions d’euros no es resol el problema de la sanitat catalana”, li va dir el president Artur Mas a Ana Pastor en l’entrevista televisiva que li va fer fa uns dies). Tampoc s’ha dit que és la meitat del que la Generalitat va injectar a Spanair poc abans de la fallida de la companyia. O que és una tercera part del que han gastat pels 80 directius de Caja Madrid en capricis pagats en negre.
Però qualsevol expert sap que deixar desemparada una persona amb discapacitat té un efecte directe sobre la seva autoestima, ergo sobre la seva salut i la dels seus familiars. En altres paraules, que el que avui s’estalvia el departament de Benestar Social demà li costarà el doble al de Sanitat.

Víctor Saura