Per parlar en català (i en qualsevol altra llengua), més val anar a buscar les formes naturals i habituals que hem après de la parla quotidiana, que no pas anar a rebuscar paraules no habituals. Hi ha qui pensa que fent servir paraules inusuals la nostra parla és més rica o més culta. I no, el que és és més estranya. I a vegades, a sobre, en el cas del català, resulta que ens fa perdre les formes naturals d’expressar-nos per convertir la parla en un calc, una traducció literal, del castellà. Pompeu Fabra, que és qui va crear la normativa actual de la llengua catalana, li tenia molta mania, a aquesta manera de fer. Aquí us poso tres exemples d’això que estic dient.
Quelcom. “Quelcom” és, certament, una paraula catalana ben antiga, però que ha desaparegut del llenguatge popular. Però, com que tots sabem que és la traducció de la paraula castellana algo, molta gent la fa servir a tort i a dret. I no. La manera natural de dir, en català, el concepte castellà algo és, segons els casos, “una cosa”, “alguna cosa” o “una mica”. Per exemple: “Hi ha una cosa que et vull dir” (Hay algo que te quiero decir); “Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla” (Aquí hay algo que no funciona); “Està una mica brut” (Está algo sucio).
Ambdós. També és una paraula antiga, que equival al castellà ambos, però que actualment no forma part del llenguatge habitual, sinó que la manera normal de dir-ho és “tots dos”. Fixem-nos també que la forma “els dos”, que a vegades també es diu, no és correcta.
Àdhuc. La tercera paraula, com les altres dues, és igualment antiga, i igualment està fora d’ús. Equival al castellà incluso, però la manera natural de dir aquest concepte és amb l’expressió “fins i tot”.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada