Ni que ho haguéssim fet expressament: el 22 de gener el Punt de Trobada vam organitzar una taula rodona sobre la participació a les entitats, on es van expressar molts reptes de la vida associativa. I el 3 de febrer, la Sònia convocava les entitats a una xerrada informativa sobre les noves obligacions fiscals de totes les entitats, en la qual es posà en relleu la valoració que el PP fa de la tasca associativa i el menyspreu amb què són tractats els ciutadans que hi dediquen temps i esforços.
Anem a pams. Vam convocar una taula rodona sobre el tema perquè ens semblava que la vida associativa és una peça clau de la cohesió social, un lloc d’aprenentatge bàsic de la vida democràtica, no sempre prou valorada ni prou aprofitada. Potser perquè en la nostra progressiva transformació de ciutadans a clients, tendim a fer ús dels serveis que presten les associacions, però en canvi ens costa molt més fer-nos-en coresponsables.
Per parlar-ne vam demanar la seva col·laboració a persones amb experiència associativa diversa. Des de la Sònia Rodríguez, tècnica del Departament de Cultura i Comunitat de l’Ajuntament de Viladecans, que coneix de primera mà les virtuts i els vicis de les entitats de la nostra ciutat, a la Lluïsa Capdevila, sempre col·laboradora des de qualsevol de les entitats de què forma part (ara és a la recent formada Junta Local de l’Associació Espanyola contra el Càncer). Ho vam demanar també a en Francesc Arnau, de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja i a David González, membre d’un moviment nou –i eficaç– com és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
Les intervencions, ben preparades, van anar posant en relleu diversos aspectes de la vida associativa. Tant és així que us les oferirem com a dossier en el proper número, pel seu interès. A tall de pinzellada, cal subratllar el sentiment general que les associacions, per la seva proximitat a la gent, pel seu sentit crític i per la seva agilitat de funcionament són un bon esperó i complement a l’Estat de Benestar. L’època de bonança, però, ha afeblit el moviment associatiu. Hem vist créixer drets i benestar... i simultàniament hem oblidat que aquests drets i aquest benestar no són espontanis, sinó fruit d’una lluita llarga i dura.
El problema ve quan les associacions es fan massa depenents de subvencions, cosa que sol venir acompanyada d’una pèrdua del sentit crític amb qui les concedeix. O quan es promou tant la prestació de serveis que s’obliden els objectius fundacionals. És el cas, es deia, d’algunes associacions de veïns que viuen d’esquena als problemes dels ciutadans. Aquest potser ha estat un dels motius del sorgiment de la PAH, capaç de mobilitzar i, deia en David, de “canviar el relat”, és a dir, de canviar la visió inicial, vergonyant, de les persones que es veien desnonades i que se sentien culpables de la seva situació. La PAH ha aportat una dimensió col·lectiva, i ha ajudat a anar a les causes del problema. A banda, és clar, d’aconseguir aturar un munt de desnonaments i de col·locar l’abús bancari en l’agenda política.
Un altre tema que es va tractar va ser el de la gestió de les entitats. Acord general en les dificultats per dur a terme tasques que requereixen una certa qualificació i en les dificultats per trobar relleu. També és cert, com deia una de les participants, que també en la vida associativa repercuteixen, especialment amb la desregulació de les condicions laborals, les dificultats per conciliar la vida laboral i familiar. Es van defensar diversos models d’entitat: des dels assemblearis als més estructurats, però va quedar clar que tots necessiten ciutadans menys individualistes, més implicació i més constància.
Per acabar voldria comentar l’ensurt que ens hem endut les entitats amb la llei del 27/2014 de 27 de novembre del PP, que ens obliga a totes, sigui quin sigui el nostre volum i pressupost, a pagar l’impost de societats. Una cosa que ens complica molt l’existència, no tant pel que s’hagi de pagar (servidora sóc partidària de pagar els impostos que toca i a més és probable que en la mena d’entitats en què em moc, l’import fos insignificant) sinó perquè ens aboca a una gestió molt i molt complicada pels nostres coneixements i dedicació, i que exigeix l’assessorament d’una gestoria i això sí que val diners. Sembla que finalment, gràcies una gestió del grup de CiU això potser tiri enrere (som en el camp de les promeses, encara). Per cert, ¿i la resta de partits? ¿que no és una cosa prou important?
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada