És un món en blanc i negre que ja té més de trenta set anys. És a la plaça del Mercat, abans de la plaça Europa, un dia de mercadillu. Tampoc hi és encara l’oficina de la caixa d’estalvis amb les parets de vidre sovint empaperades per la PAH en aquests temps de fotografia en color i desnonaments. Al fons, darrera la multitud de senyores amb la bossa, s’intueixen les parades, més enllà dels fanals de globus blancs. Era octubre. Un fred octubre delatat pels barrets de llana dels nens, pels abrics de les dones, per les bufandes i samarretes de coll alt dels encadenats.
Ha passat el temps, el mercadillu ha desaparegut, els joves ja no són joves i algú se’ns n’ha anat per sempre, sense forces ni ganes d’esperar el seu torn, però la foto podria ser d’ahir mateix, d’avui mateix i molt ens temem que de demà mateix, de demà passat i de l’altre. Queremos trabajar, no sembla una frase d’un àlbum de mals records sinó del telenotícies d’aquest migdia. Queremos rabajar, diu un cartell de cartró clavat al tronc d’un pi que hi ha al darrera. Li falta la t de trabajar, tapada pel rostre seriós del jove que mira a la càmera amb la mà lligada amb cadenat a la llarga cadena de l’atur juvenil; tan llarga que no hi cap a la foto i recorre els trenta-set anys per seguir encadenant-nos i robant-nos el futur. Una cadena que és un incansable flautista d’Hamelin que se’ns emporta els millors anys dels nostres joves a ofegar-se al riu de la desesperança.
“Del joven parado surge la delincuencia” titula el cartró manuscrit lligat a la tanca baixa. A finals dels setanta el nou fenomen de l’atur juvenil era l’entrada a la delinqüència o a l’infern disfressat de paradís de la xeringa. Macarra de ceñido pantalón, pandillero tatuado y suburbial, hijo de la derrota y el alcohol, sobrino del dolor, primo hermano de la necesidad. Tuviste por escuela una prisión, por maestra una mesa de billar, te lo montas de guapo y de matón, cantava Sabina. Aquest no era el cas d’aquells joves de mans i dits gelats que es clouen en un puny. Les seves temptacions no eren els cotxes robats o els tirones de bolso. Eren les altres.
Eren indignats, trenta-tres anys abans que la indignació ocupés les primeres planes. El jove primer estreny la cadena i al rostre hi ha una expressió pensativa i ambigua entre la ràbia, la indignació i la tristesa cabrejada.
Són les onze i vint de fa trenta-vuit anys al rellotge de cadena d’acer inoxidable. Sembla avui. Han passat molts anys, moltes reformes laborals miraculoses, però les cadenes no s’han trencat. Han canviat de mans. Amenacen amb ser irrompibles.
Foto: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada