En la primera dècada del segle XX, moment en què el metge local, Francesc de Paula Jornet i Juncadella, va redactar el seu informe, el panorama demogràfic de Viladecans era força desolador. L’any 1900, per exemple, a la vila s’hi comptaven un total de 1.194 habitants, força menys que en els anys immediatament anteriors. No eren gaires veïns si es comparen amb la majoria de municipis del delta del Llobregat. Aquell any el campanar de l’antiga església de sant Joan havia tocat a morts trenta-sis cops; altrament, només havia pogut anunciar al veïnat el naixement de vint-i-vuit nadons. Més defuncions que naixements i només nou matrimonis registrats. Un saldo negatiu que es tornaria a repetir en els anys 1904 i 1906. Vist això no és difícil demostrar l’existència d’un poble sense gaire vitalisme demogràfic durant la primera dècada del segle, i això es confirma amb la relació d’habitants a Viladecans per l’any 1910. 1.240 veïns, per aquell any, cosa que es traduïa un feble increment de només cinquanta veïns en deu anys. La perspectiva vital de la vila era poc optimista i així ho continuaria sent fins a la dècada dels anys 20 i 30, moment de l’arribada de la immigració dita “dels murcians”. Un nou contingent de població nouvinguda que ajudaria a rejovenir la nostra població.
En aquells anys d’inicis de segle, el viladecanenc creixia amb gran temor davant l’espai que habitava. Una població poc dinàmica i tancada en si mateixa hauria de viure aquells anys amb la por del que s’hi sent feble; relacionant-se desconfiadament amb el medi que l’envoltava. El veïnatge tenia un bon grapat de motius per sentir-se així; motivacions encapçalades per les condicions econòmiques d’un món agrari generalment poc agraït i, en aquella època, immersa en els efectes devastadors de la plaga de la fil·loxera.
A la misèria material generalitzada s’havien d’unir, a més, les calamitats naturals provocades per les reiterades tempestes que produïen els lògics aiguats i les rierades que afectaven persones, ramats i conreus. Les torrentades no eren noves, però en anys de carestia i de recursos migrats havien d’oferir efectes encara més dramàtics. L’any 1901 i 1907 hi hagueren aiguats que produïren el negament general dels camps deltaics. El primer, que tingué com a conseqüència el desbordament de les rieres de la contrada i del riu Llobregat, provocà la formació de campanyes sensibilitzadores a diversos diaris de la ciutat de Barcelona, les quals aconseguiren mobilitzar voluntaris i recursos amb l’objectiu de apaivagar els efectes d’aquella i de futures catàstrofes; el segon provocà la formació de subscripcions i la creació de juntes municipals d’auxili, amb la finalitat de desviar la llera del riu.
Tots els condicionants naturals i materials no haurien d’ajudar gens a la creació d’una visió optimista vers al temps que havia tocat viure als vilatans. La inseguretat d’una comunitat afeblida els faria observar amb temor la visió del seu propi futur. Psicològicament, la por a la mort devia ser molt certa. Internament, el vilatà havia de patir amb angoixa tot tipus d’indici de malaltia, sobretot si aquesta podia ser epidèmica. A inicis de segle, el perill del còlera, el tifus, la tuberculosi i especialment el paludisme encara eren massa propers. Persones fisiològicament afeblides en èpoques d’escassetat havien de produir indefectiblement individus psicològicament temorosos davant de la mort. És en aquest context on cal situar convenientment l’informe del metge Jornet, de l’any 1910, avaluador del perill d’aparició de nous focus de paludisme a certes zones de la Marina de Viladecans.
Sobre el terreny, l’avaluació del metge era clara. Deia el seu dictamen: “Els sistemes de drenatge que s’han efectuat [a Marina] són gairebé tots d’iniciativa privada, tot obrint valls, i amb les terres que d’elles s’extreu s’ha aixecat el nivell del terreny dels conreus. [Això no obstant] els canals principals o corredores que han de promoure i procurar l’evacuació de les aigües s’obstrueixen amb facilitat creixent en els seus fons vegetals que impedeixen el curs d’aquelles”. D’igual forma s’assenyalava que “El conreu és el secà [malgrat] que es va estenent la construcció de sínies i pous artesians, convertint-se en regadiu alguna que altra porció de terreny, extraient a la superfície l’aigua subterrània” I finalment afirmava que “les aigües de les lleres procedents de les muntanyes properes van a parar a les rieres i corredores del terme, en especial a la de la riera de Sant Llorenç, torrent del Palmer, la corredora de Piteres [Pi-tort], riera de Sant Climent i corredora Roja [Bullidor], les lleres torrencials de les quals contribueixen a augmentar la insalubritat de la zona, ja que no tenen secció suficient per a donar pas a les aigües que aquelles porten en èpoques de grans avingudes per trobar-se en part obstruïdes per la vegetació que creix en el seu fons, pels terratinents que les obstrueixen per poder passar d’una peça de terra a la veïna, o en part pels aficionats a la pesca”.
De totes formes, el màxim valor de l’informe del metge va ser el d’enumerar els diversos focus de paludisme més importants del terme. Eren els següents, en data de l’any 1910: terrenys de la Casa Alta, propietat de Baltasar Fargas; els terrenys de can Sabadell de Jaume Casanovas; els terrenys de les Filipines propietat de la Mercè Pratmarsó; els terrenys dels Reguerons de l’hisendat Enric de Viala, els Llanassos dels propietaris Joaquim Carreras i Joan Candó; part de la terra de can Seguí de Josep Pons; part dels camps de les Sorrilles i les Xauxes del propietari Josep Pinós i part dels terrenys dels Censats i del Serral-Llarg que estaven en mans de diversos propietaris.
I no content amb això, el metge superava la fase de diagnosi i acabava el seu informe amb el capítol de suggeriments de millora de la salubritat dels terrenys prèviament enumerats; opcions que de fet, replicaven els arguments que amb anterioritat havia exposat l’enginyer barceloní Pere Garcia i Faria en el seu estudi titulat Proyecto de rectificación y Saneamiento del Delta del Llobregat, de l’any 1890. En opinió de l’enginyer i del metge, les solucions havien de passar per l’assecament dels terrenys, l’aixecament artificial del nivell a partir de l’aportació de sorra de les platges, el drenatge al mar de maresmes i aiguamolls, la construcció de més valls i corredores i neteja de les existents, la construcció d’un canal de circumval·lació per tal d’evitar l’acumulació de les aigües al delta que procedien de terrenys superiors, la plantació d’eucaliptus, pins i altres arbres i, finalment, el desviament i rectificació del curs del riu Llobregat.
El metge acabava l’estudi amb aquestes paraules: “(...) Exposada i comprovada [queda] la ineludible i urgent necessitat d’emprendre el sanejament d’aquest terme municipal de Viladecans, a tot el que uneix, el subscrit, la seva conformitat facultativa d’urgent necessitat.” L’informe, un cop redactat, va ser lliurat a l’ajuntament del poble. Així es va poder iniciar una tramitació administrativa que com ja veurem seria de difícil i breu aplicació.
Xavier Calderé i Bel
1. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Cens de població de l’any 1900.
2. L’any 1900, El Prat de Llobregat sumava 2.804 veïns; Sant Boi, 5.301 i Gavà, 2.804. Tan sols Sant Climent amb 984 habitants i Castelldefels amb 289, tenien a inicis de segle menys població que Viladecans.
3. Arxiu del Registre Civil de Viladecans, Llibres de naixements i defuncions. En els documents consultats s’hi poden veure les causes de les defuncions, encara que aquestes dades no han estat explicitades per al present article. Les causes de les morts també s’hi poden llegir, per la mateixa època, en els Llibres d’Òbits de la parròquia de Sant Joan. Una mostra d’aquestes dades, extretes dels llibres parroquials, han estat recollides per Jaume Lligadas en l’article “De què morien els viladecanencs ara fa cent anys” publicat a Viladecans Punt de Trobada, núm.53, març de 2012.
4. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Padró Municipal d’Habitants de l’any 1910.
5. Articles als diaris La Veu de Catalunya d’1 d’octubre de 1901 i La Publicidad, de 21 d’octubre del mateix any.
6. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans. Informe de l’estat sanitari de la població redactat pel metge Francesc de P. Jornet, el 21 de juliol de 1910. Curiós és el qualificatiu d’aficionats als veïns que obstruïen voluntàriament les valls del terme per pescar anguiles. Molt segurament, aquests aficionats eren veïns que intentaven complementar una dieta quotidiana més aviat migrada. Aquest tècnica de pesca anomenada amb el terme “eixugar un vall” ha estat explicada per Manel Sunyer en el seu llibre El veïnat de la meva infantesa, publicat pel departament de Patrimoni Cultural de l’ajuntament de Viladecans, 2004, pàg. 108.
7. Per a més informació de la majoria d’aquests propietaris, consulteu l’article de Manuel Luengo “L’estructura de la propietat agrària en el Viladecans de la dècada de 1930”, comunicació presentada a la 5a Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà. La pagesia ahir i avui a l’Eramprunyà, 17 de novembre de 2012, Sant Climent de Llobregat, edició digital de +1000. Històries de Sant Climent, pàg. 76-86.
8. Pere Garcia i Faria (Barcelona, 1858-1927). Arquitecte i enginyer. De 1893 a 1896 va estar al capdavant dels Servei de Sanejament de l’ajuntament de Barcelona. Es dóna la coincidència que el seu germà Carles va arribar a posseir una casa de Viladecans –cal Garcia Faria-, concretament al sud-oest de cal Xim-xim. La casa seria enderrocada cap a mitjan del segle XX, a conseqüència del creixement de les naus industrials de la fàbrica Roca-Radiadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada