Josep Mazón Hernández, el pitxer (2)

 Abandonada la innocència i la fantasia epifànica, només la curiositat i el saber-se gairebé un home feia del jugar arriscadament l’aprenentatge necessari per aspirar a desfer-se dels jous. Érem a la fi dels anys cinquanta.

Així entraven a classe els canuts amb veces. I així, amb una plantofada i vint voltes a l’era camp de bàsquet, en sortien els transgressors dels límits quan eren sorpresos jugant fora de l’estona del “recreo” o quan, amb perfídia, disparaven un gra d’arròs al clatell del frare ensotanat que escrivia a la pissarra la frase de cal·ligrafia a fer.

En Josep Mazón, era un dels habituals a tenir que ajuntar les puntes dels cinc dits de la mà per rebre un fiblant i sec cop de regle, o esquivar un esborrador llençat amb fúria des de la taula magistral. La repressió de trapelleries sintonitzava amb el que totdéu hauria de rebre, dels “estamentos oficiales”, arribat a la majoria d’edat. Aquest rebre cops de regle era l’essència educativa dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. De fet, de ben petit, el cap d’en Josep Mazón ja havia servit perquè el senyor frare esmicolés un dels cartells de fullola que, penjats a la paret, duien estampades les primeres vocals i els ma, me, mi, mo, mu a aprendre. Més d’una vegada els pares d’en Josep foren citats al col·legi per rebre l’avís de “mala conducta” que hauria pogut comportar l’expulsió del fill. 

Josep Mazón

Durant les vacances, sobretot les de l’estiu, o les tardes dels dijous, les basses de reg dels camps i els valls plens de granotes eren l’objecte de conquesta i el desig a satisfer de molts nens. L’amo de la bassa esdevenia llavors l’enemic a esquivar, si et volies banyar, i el guarda-camps l’antagonista obstinat a fer que ningú entrés sense raó allà on fos. Abans no s’arribava o es tornava de la caminada fins a mar, si la cosa anava bé, s’acabava berenant dels arbres abocats damunt d’un vall o a la vora del camí, fossin prunells, figues o magranes. Si no sortia bé, et podies endur un parell de calbots del guarda-camps o passar-les molt morades, com el dia que en Josep Mazón tornant de jugar a veure qui aconseguia el rusc de vespes més gran, tornà tan desfigurat, per múltiples picades, que ni me’l coneixien a ca seva. En aquell temps no hi havia ni CAP ni ambulatori per encarar mals, així que en arribar, me li aplicaren, directament, lleixiu a les inflamacions...

Fugir del tedi, a falta de mitjans i entreteniments com els que ara es tenen, volia dir aventurar-se.  Aventurar-se era, a vegades, jugar-s’hi la pell i, jugar-se-la, podia ser un anar a buscar musclos a Garraf, per exemple. M’explicà son germà Vicenç com en Josep temptà el diable a la Falconera de Vallcarca. L’única manera d’arribar on el principal riu subterrani del massís desemboca a la mar, és escalant o nedant. Allà, la confluència d’aigües hi feia els millors musclos. Després de fer el trajecte d’anada capbussant-se i surant, ràpidament, en Josep tingué omplert un sac de cinc quilos. La feinada era tornar a la platja. Duent el sac ple no tenia manera d’avançar.  I mentre son germà hi deixava els pulmons cridant que –per favor!– abandonés la càrrega, ell els deixava bracejant estona i més estona. Se’n sortí; però aquell partit el nostre pitxer el perdé. La mar es quedà els musclos i li parlà clarament dels límits.

Una altra frontera que en Josep Mazón conegué just abans d’entrar a l’adolescència, fou el que experimentà el dia que a la seva trepa, irresponsablement, no se li ocorregué altra cosa que entrar a banyar-se a una de les poquíssimes cases de Viladecans amb piscina, en concret, a una torreta de la carretera de Sant Climent. Alertada la Guàrdia Civil per un veí, els enxampà mentre es banyaven i quan, a més a més, alguns d’ells entraven per la finestra a tafanejar l’interior de l’habitacle. Sort que no havien pres res. Els Civils se’ls endugueren a tots a l’Ajuntament. Els deixaren anar, sí, però l’alcalde Joan Miarnau féu cridar el pare. I aquest tornà a sentir paraules molt gruixudes com les que havia sentit mesellament, de la mateixa persona, vint anys abans, acabada la guerra. El pare d’en Josep només era capaç d’al·legar que, tot plegat, sols era una criaturada de nois de dotze anys. Els crits de l’autoritat acabaren amb amenaça de tancar el fill en un reformatori la següent vegada de ser-li presentat per la Guàrdia Civil.

No és que l’amenaça el fes passar a la clandestinitat, però als 14 anys, ja una mica més sedentari i assentat, havent llegit en un diccionari que la pólvora és una barreja de salnitre, sofre i carbó, i només calia saber-ne la proporció exacta de cada element, sobre la base de l’experimentació, no parà de fer provatures fins trobar-ne la fórmula. Els materials eren fàcils d’obtenir; fins i tot el clorur potàssic el trobaves a les farmàcies en “pastilletes” per llepar, no sé si per a la tensió arterial o per a afinar la gola, en unes capsetes de píndoles semblants a les  “juanola”. 

Una de les que m’explicà el seu germà Vicenç, el Síndic, fou aquesta: “Un dia, ell i un altre, ompliren amb pólvora una pilota de beisbol buidada del fil de llana que l’envolta, junyint-la amb la bombeta d’una llanterna a la qual li van trencar el bulb amb molta cura per no fer malbé el filament.  La pilota i la bombeta connectada a dos cables i ben embolicada amb esparadrap, formant un conjunt ben sòlid, fou treta a la vorera del carrer mentre els altres dos extrems dels cables lligats a la pila de petaca de la mateixa llanterna quedaven a l’interior de l’habitació. Vigilant que no passés cap veí, es donà l’ordre de connexió... L’explosió va ser tant forta que l’edifici tremolà i trencà els vidres de la finestra. La mare es va espantar que no us ho imagineu. El veïnat del carrer sortí per veure què havia passat i els de la botiga Mercurio creien que havia esclatat una bombona de gas butà... “ Tot un èxit. Ningú prengué mal i els danys només foren propis. Se salvà del reformatori. Però en tornar del camp a la Verdera, on feia hores, el pare li deixà ben clar el què i el càstig...”

De feia anys, en Joan Llinares, el seu barber i del barri, a la vista dels traus al cap amb els quals mensualment es presentava a tallar els cabells, li venia fent la prèdica de la conveniència de jugar a beisbol, als solars buits, en comptes de batallar continuadament contra els galifardeus de Bertran i Musitu i els de la resta del món. Acabà fent-li cas, però sense desatendre mai les seves personals confrontacions. De batalletes vivencials, tantes com volguéssiu, com les de tants altres nois de l’època, ara bé,  les atribuïdes a Josep Mazón sempre foren molt especials. Com la de la vegada que l’estàtua del nen lector –monument a Àngela Roca– que hi havia al capdamunt de la Rambla i ara s’està a la Biblioteca, aparegué, un matí, coronat amb una carabassa mig buida, talment com una gorra de cop. O la de coronar l’estàtua de José Antonio amb una boina plena de fems i bassa. No cal massa imaginació per entrellucar els regalims, en ser-li treta...

Escola d’aprenents de la Siemens. El de la dreta és Jordi Amat, i el segon Josep Mazón.
Tots dos van ser presidents del Club de Beisbol Viladecans. 

Continuo per altres viaranys. 

Després de descobrir la pólvora i acabar la “bàsica” al Modolell, entrà a l’escola d’aprenents de la Siemens de Cornellà per formar-se professionalment com a matricer-ajustador. Hi excel·lí. Era un manetes, en Josep. De manera que a finals de l’any 1968, tenint encara dinou anys, li proposaren de participar en un concurs provincial de matriceria dels que organitzava el “Ministerio del Trabajo”. S’hi presentà i el guanyà. Passà llavors al d’àmbit regional que abastava: Cataluña, Aragón, Levante y Baleares, i també el guanyà. I, com aquell qui res, guanyà el “Nacional” davant altres quaranta especialistes d’arreu de l’Estat. 

Fruit de tots els triomfs, hi hagué dues recepcions a l’Ajuntament. Una primera, als pares i a ell –fins els vint-i-u no s’era major d’edat– en què l’alcalde, Joan Miarnau, els notificava que en Josep seria rebut pel “Caudillo”. En ella el senyor batlle preguntà al pare: Aquest, és aquell xicot que havia tingut un incident amb la Guàrdia Civil?, i el pare respongué: Sí. Aquest, és aquell al qual vostè volia enviar a un reformatori. 

A la segona, per celebrar-ho amb “un vino de honor” i entregar-li el diploma enviat per Franco, l’alcalde no hi va ser. Presidí l’acte l’alcalde accidental, i no en sé la raó del perquè. El diari Solidaridad Nacional (la Soli) del 29 de març, en un llarg article-entrevista al protagonista  ho deia així:   

“Tuvo lugar en el salón de actos del Ayuntamiento, con asistencia de nuestras primeras autoridades presididas por el alcalde accidental don Clemente Torras Vendrell, el homenaje al joven vecino de esta localidad José Mazón Hernández, con motivo de haber sido galardonado con el primer premio nacional de matricería, el cual le fue entregado por Su Excelencia el Jefe del Estado en audiencia especial concedida por tal motivo.

A los salones de actos llegó el joven José Mazón Hernández, un joven de 20 años de edad, acompañado por sus padres, los cuales iban rebosantes de ese orgullo que tenemos los padres que no se puede disimular cuando de nuestros hijos se trata...

Sense solució de continuïtat li tocà representar Espanya en el concurs internacional. Fou a Brussel·les. Ell hi anà amb un peu de rei i paper i llapis. El guanyador però, fou el representant del Japó, armat, ja, amb eines tecnològicament superiors a les hispàniques. (Continuarà)

Andreu Comellas