Orgull de platges verges

 

Com a ecologista i veïna de Viladecans no puc negar l’orgull que sento que el grup Ecologistes en Acció atorgui, any rere any des del 2011, el distintiu de Platges Verges a les platges de la pineda de Cal Francès i del Remolar de Viladecans. Amb aquesta distinció Ecologistes en Acció posa en valor aquelles platges que encara mantenen el seu espai natural des del punt de vista ecològic i de preservació del medi i alhora és un reconeixement als municipis per mantenir les platges del seu terme en estat més salvatge, amb un bon nivell de qualitat ambiental i un equilibri entre l’ús del medi natural i el respecte de l’entorn, lluny de la massificació, amb el mínim d’intervenció humana, i que les seves aigües, en general, presentin uns bon estat de qualitat.

Per conèixer la importància que té per a Viladecans el reconeixement d’Ecologistes en Acció cal anar enrere i recordar quin ha estat el punt partida de les nostres platges i de l’entorn natural del nostre delta de Llobregat. Durant molts anys el nostre litoral ha estat ocupat pels càmpings, que a més de servir de barrera que impedia l’accés dels veïns i veïnes de Viladecans a la platja, ens van deixar una lamentable herència de parets, tanques, i antigues construccions, traduïdes en tones de residus. Hem comptat per milers les plantes invasores i exòtiques que hem hagut d’arrencar, un any sí i l’altre també, fins a aconseguir retornar a la platja el color groc de la flor del melgó marí i el blanc dels lliris.

Fer les feines i aconseguir la regeneració i recuperació de les dunes i dels ecosistemes de les pinedes litorals i dels aiguamolls, res té a veure amb tenir com a veïns AENA, ni amb la ubicació dels nostres espais a prop de la desembocadura del Llobregat.. No són el resultat de la casualitat sinó de la voluntat política, la tossudesa i la bona gestió tècnica municipal en la conservació i la popularització dels nostres espais naturals, que han fet de la nostra platja un motiu d’orgull per a la gent de Viladecans.

Amb la natura cal ser més formiga que cigala, però sense renunciar a presumir de tenir una de les millors platges naturals de Catalunya, que demostra amb fets que té sentit la persistència de la tasca de govern del grup municipal ICV-EUiA legislatura rere legislatura en la conservació dels espais naturals i de la seva biodiversitat.

Ignorar i menystenir l’esforç, el coneixement i l’experiència dels nostres treballadors ambientals, i d’entitats com el consorci dels Espais Naturals del nostre Delta, en la millora constant de les nostres platges i d’un ecosistema en constant moviment, on una llevantada o una garbinada en poques hores poden desfer la feina de mesos no és exercir la crítica política. És desconèixer la sensibilitat, les hores de treball, dedicació i recursos que requereix la cura del nostre litoral, amenaçat per terra, mar i aire. És desconèixer que costa donar una oportunitat a la natura, i que els veïns i les veïnes de Viladecans puguin sentir-se orgullosos i gaudir dels seus espais naturals i d’una de les millors platges del litoral català. Per tenir orgull de platja verge.

Encarna Garcia

La sentència de la Manada

El 7 de juliol de 2016, durant les festes de San Fermín, una jove de 18 anys denunciava que havia estat violada per cinc homes. Ells mateixos es feien dir “la Manada” a whatsapp. Ella es trobava asseguda  a un banc i ells la  van acompanyar al seu cotxe. En un moment donat, la van agafar  pel braç i la van obligar a entrar en un portal. En un passadís sense sortida, els cinc homes la van obligar a realitzar diferents actes sexuals. A  l’escrit de la fiscalia es descriuen les diferents violacions que va patir la jove, a qui, a més,  li van robar el mòbil.

La sentència del tribunal de l’Audiència de Navarra va dictaminar que va ser  abús i no agressió sexual, perquè la violació com a agressió sexual exigeix  una penetració no consentida, però acompanyada per la violència i la intimidació, i el tribunal va considerar que no hi havia ni violència ni intimidació en la situació d’una noia de 18 anys sola enfront de cincs tios com armaris en un portal en plena nit, com per vèncer  la  voluntat  de la noia i  obligar-la a fer actes contra la seva voluntat.  

La sentència és “un gravíssim precedent que exposa encara més a les dones” i evidencia que “encara queda molt per fer al nostre país en la defensa dels drets fonamentals de les dones, en la protecció de la seva  integritat i en la batalla contra la violència que moltes dones estan patint i davant la qual es troben indefenses”.

 Aquesta sentència és una mostra evident de la doble moral amb què es jutgen els casos de violència contra les dones. Aquesta sentència, més que de la restricció de la pròpia llei, és un  producte de la interpretació masclista que fan del codi penal alguns jutges, en considerar que hi poden haver agressions sexuals d’homes contra dones sense que aquesta doni el  consentiment, sense violència i intimidació. No hem d’oblidar, que el conveni d’Istambul contra la violència masclista d’aplicació a la UE té com a referent la llei Zapatero i la del Parlament de Catalunya. 

Si no hi ha consentiment hi ha violència, les dones ho tenim clar. No compartim en absolut els arguments que pretenen justificar legalment que en aquesta acció no ha existit violència ni intimidació cap a la víctima, ni que s’absolgui els cinc homes d’un delicte d’agressió sexual i molt menys que un dels magistrats de la Secció Segona de l’Audiència de Navarra s’hagi permès emetre un vot particular per defensar l’absolució fins i tot del delicte d’abús sexual. De la mateixa manera la sentència mostra l’orientació patriarcal i manca de perspectiva de gènere amb què alguns membres de la Judicatura d’aquest país continuen enjudiciant els delictes contra les dones, i no passi res, que res no es mogui. És inacceptable que una dona sigui víctima dues vegades, quan  la violen i quan la jutgen, i que se li exigeixi un plus de patiment com a agredida com tampoc se se li pot exigir que mori per demostrar que es resisteix davant d’una agressió sexual.

Les dones hem sortit al carrer i  hem dit prou  impunitat per als violadors, prou dels jutges que fan una interpretació masclista de la llei i hem demanat que s’incorpori la perspectiva de gènere a un Codi Penal  que no protegeix de forma efectiva les dones de les violacions ni de les múltiples expressions de violència a què s’han d’enfrontar.

Encarna Garcia

Les Panes i la memòria de la dona treballadora a Viladecans

La commemoració del 8 de març té el seu origen en les lluita de les treballadores del tèxtil  per millorar les condicions laborals i socials de les dones. La història més estesa sobre la commemoració del dia de la dona treballadora fa referència als fets que van succeir el vuit de març de l’any 1908, quan van morir 146 treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiàries que els van llançar davant la seva negativa a abandonar el tancament que elles mateixes protagonitzaven com a protesta pels baixos salaris i les indignes condicions de treball que patien.

De fet, des de sempre el tèxtil ha estat  de les poques activitats que tradicionalment donaven possibilitats de treball assalariat de les dones, i per tant formava part també de la història de la dona treballadora a molts indrets del  Catalunya, de la comarca i també a Viladecans. 

La història industrial de la ciutat, la memòria de les fàbriques, de les pedres de les fàbriques, és per a nosaltres la memòria industrial, però també és la memòria del treball, de la gent  treballadora que les feia funcionar. 

La veritat és que de la nostra memòria industrial del segle XX, a part  de la Companyia Roca i de les restes de la Bòbila Ramells,  no en queda gairebé res. Ha desaparegut la fàbrica Synres, la fàbrica del Llevat, la fàbrica de Cal Gorgues. Fins i tot, les històriques fàbriques dels anys seixanta, com la Metron o la Bru, estan en procés de desmantellament arquitectònic.  

I ara, s’ha enderrocat la fàbrica de les Panes i  el seu edifici central amb l’entrellaçat de maons en forma de gelosia perquè pogués passar l’aire i assecar els teixits de la fàbrica. Aquest edifici de 1942 destacava dins de la modesta arquitectura que ha fet la modesta història de la nostra ciutat i era un modest referent simbòlic i arquitectònic del nostre paisatge urbà, del nostre passat treballador recent.

La fàbrica de les Panes, l’any 1945
(Fotografia de Josep Sánchez Ríos, AIV - Fons Josep Sánchez Ríos).

Aquell edifici ja no hi és. Amb la seva demolició hem perdut molt més que un edifici amb certa singularitat. Juntament amb les gelosies i els  assecadors de fusta per les peces de pana ha desaparegut una part de la historia les dones treballadores  de Viladecans i de la nostra comarca, lligada a  la industria tèxtil i a  empreses com   Dubler, Unil, Galler, i  a casa nostra  a la fabrica Gorgues del carrer del Sol o la de les Panes  de la Carretera de Sant Climent. Aquesta última demolició esborra la memòria física de l’escenari d’un bon grapat  d’històries personals.

En la festa de la dona que ICV-EUiA vam fer a Viladecans, una candidata de Mollerussa va fer un tomb pels carrers propers de l’ajuntament. Quin poble, m’ha sorprès. No l’esperava tan bonic, em va dir. Necessitem estimar més el que tenim, guanyar l’autoestima de la nostra cultura del treball, de la modesta història visible que sobreviu als nostres carrers, i també al pla, al litoral i a la muntanya. Perquè haver deixat enderrocar és no haver apreciat prou el valor afegit que li dóna a un edifici la seva història i la seva singularitat com per intentar indultar-lo. I això és que falta: autoestima ciutadana del que som, del que tenim, autoestima política y autoestima cultural. Autoestima patrimonial.

Encarna Garcia