La commemoració del 8 de març té el seu origen en les lluita de les treballadores del tèxtil per millorar les condicions laborals i socials de les dones. La història més estesa sobre la commemoració del dia de la dona treballadora fa referència als fets que van succeir el vuit de març de l’any 1908, quan van morir 146 treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiàries que els van llançar davant la seva negativa a abandonar el tancament que elles mateixes protagonitzaven com a protesta pels baixos salaris i les indignes condicions de treball que patien.
De fet, des de sempre el tèxtil ha estat de les poques activitats que tradicionalment donaven possibilitats de treball assalariat de les dones, i per tant formava part també de la història de la dona treballadora a molts indrets del Catalunya, de la comarca i també a Viladecans.
La història industrial de la ciutat, la memòria de les fàbriques, de les pedres de les fàbriques, és per a nosaltres la memòria industrial, però també és la memòria del treball, de la gent treballadora que les feia funcionar.
La veritat és que de la nostra memòria industrial del segle XX, a part de la Companyia Roca i de les restes de la Bòbila Ramells, no en queda gairebé res. Ha desaparegut la fàbrica Synres, la fàbrica del Llevat, la fàbrica de Cal Gorgues. Fins i tot, les històriques fàbriques dels anys seixanta, com la Metron o la Bru, estan en procés de desmantellament arquitectònic.
I ara, s’ha enderrocat la fàbrica de les Panes i el seu edifici central amb l’entrellaçat de maons en forma de gelosia perquè pogués passar l’aire i assecar els teixits de la fàbrica. Aquest edifici de 1942 destacava dins de la modesta arquitectura que ha fet la modesta història de la nostra ciutat i era un modest referent simbòlic i arquitectònic del nostre paisatge urbà, del nostre passat treballador recent.
 |
| La fàbrica de les Panes, l’any 1945 (Fotografia de Josep Sánchez Ríos, AIV - Fons Josep Sánchez Ríos). |
Aquell edifici ja no hi és. Amb la seva demolició hem perdut molt més que un edifici amb certa singularitat. Juntament amb les gelosies i els assecadors de fusta per les peces de pana ha desaparegut una part de la historia les dones treballadores de Viladecans i de la nostra comarca, lligada a la industria tèxtil i a empreses com Dubler, Unil, Galler, i a casa nostra a la fabrica Gorgues del carrer del Sol o la de les Panes de la Carretera de Sant Climent. Aquesta última demolició esborra la memòria física de l’escenari d’un bon grapat d’històries personals.
En la festa de la dona que ICV-EUiA vam fer a Viladecans, una candidata de Mollerussa va fer un tomb pels carrers propers de l’ajuntament. Quin poble, m’ha sorprès. No l’esperava tan bonic, em va dir. Necessitem estimar més el que tenim, guanyar l’autoestima de la nostra cultura del treball, de la modesta història visible que sobreviu als nostres carrers, i també al pla, al litoral i a la muntanya. Perquè haver deixat enderrocar és no haver apreciat prou el valor afegit que li dóna a un edifici la seva història i la seva singularitat com per intentar indultar-lo. I això és que falta: autoestima ciutadana del que som, del que tenim, autoestima política y autoestima cultural. Autoestima patrimonial.
Encarna Garcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada