La participació a les entitats, termòmetre de la democràcia

El passat 20 de gener la nostra revista va convocar una taula rodona amb el títol que encapçala aquesta pàgina. Ara, us oferim les reflexions inicials que va oferir cada un dels participants, seguint unes preguntes, i que en conjunt formen una bona aproximació al tema. En primer lloc trobareu la introducció que va fer la moderadora, Mercè Solé; a la pàgina següent, les paraules de Francesc Arnau, membre de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja; després, la intervenció de David González, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Viladecans; i finalment, la de Sònia Rodríguez, tècnica del Departament de Cultura i Comunitat de l’Ajuntament de Viladecans. La quarta participant, Maria Lluïsa Capdevila, membre de la Junta Local de Viladecans de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, no ens ha pogut facilitar la seva intervenció per escrit. 

Us hem convocat per parlar d’arrels democràtiques, és a dir de participació ciutadana. Ja fa un temps que el terme “democràcia” és reivindicat i invocat per uns i altres. De vegades gairebé gosaria dir que és segrestat per alguns. El cert, però, és que la decebedora actuació de molts partits polítics, l’escarransida participació de tots plegats en decisions que ens afecten molt, ha comportat el sorgiment de nous moviments i grups, més o menys assemblearis i organitzats. D’alguna forma el que es respira és que en els darrers anys si més no, les estructures polítiques no han afavorit una participació dels ciutadans i ciutadanes. Des del Punt de Trobada, però, compartíem només a mitges aquesta idea. Els partits “clàssics” fan el que fan, i en són responsables, però la nostra implicació com a ciutadans en general ha estat escassa. Amb una participació real, activa, crítica i responsable de moltes més persones, algunes coses potser no haurien passat. Ara, com a la transició, hi ha una efervescència participativa que celebrem i agraïm, però la democràcia necessita que aquesta participació s’estengui al llarg dels anys, que sigui duradora i madura. No pot ser fruit només de crides puntuals, de moments especialment crítics. Constatem que ens costa ser-hi. I una prova d’això és que també la nostra participació en la forma més bàsica d’organització, que és el món associatiu, fa aigües. Només cal observar les entitats de tota mena de la ciutat: sempre som els mateixos a tot arreu, costa trobar relleus, hi ha qui va molt ofegat, les tasques burocràtiques ens superen o són desmesurades... 

Foto: Jaume Muns

Això acaba repercutint en la vida associativa: és difícil no caure en la rutina, ser imaginatiu, sortir de la roda del dia a dia imprescindible. Això significa també que no és fàcil el treball en xarxa, la cultura de fer participar a uns d’allò que fan els altres. Un exemple: anem com a representants a una reunió i no sempre informem o fem participar els nostres representats d’allò que estem treballant. O tendim a fer anar les entitats com si fossin clubs d’amics, cosa que agilitza la feina i la fa més agradable, però que impedeix que s’hi apunti nova gent. O ens costa connectar amb les noves necessitats. O senzillament costa explicar als altres què fem, no valorem nosaltres mateixos tot allò que vivim a la nostra entitat.. Observem un cert clientelisme en un doble sentit: d’entitats que s’han acostumat a dependre econòmicament i a viure a l’ombra de les administracions, i per tant que han oblidat el sentit crític, i també en el sentit que molts ciutadans tendeixen a utilitzar les entitats com a servei, però que els costa molt més corresponsabilitzar-se del seu funcionament. Però aquesta taula rodona no està pensada per criticar les entitats. Al contrari. Les entitats aporten cohesió, continuïtat i solidesa. Són escoles d’escoltar, de pensar, de formar, de participar, de fer anar la imaginació i la creativitat, d’aprendre a consensuar, a administrar, a prendre decisions. Són escoles de fer política, en el sentit més noble de la paraula. Estar associat activament en una entitat és una forma de preocupar-se del bé comú, de trencar l’individualisme. En un moment en què sembla que el sistema vulgui més consumidors passius que no pas ciutadans actius, aquesta és una tasca gairebé subversiva només pel fet d’existir.

Avui que el món laboral està com està i que els poders econòmics i alguns de polítics fan sentir gairebé culpables als qui no tenen feina, va bé recordar que el treball en una entitat és una bona ocasió d’aprenentatge, de desenvolupament de les pròpies habilitats i capacitats, de valoració de la persona, de xarxa relacional.

Mercè Solé