Josep Mazón Hernández, el pitxer (3)

En Josep Mazón deixà ben clar als periodistes del diari Solidaridad Nacional, en l’entrevista posterior a l’entrega del Premi Nacional de Matriceria, que ell es divertia amb el beisbol i la natació i, també, arreglant transistors i televisors. 

Us havia advertit –el mes passat– que era un manetes molt bellugadís i un xicot molt cotitzat. Qui no va copsar plenament el diamant en brut que tenia a les mans, fou l’enginyer en cap de la Siemens, incapaç de veure’l fora dels ajustaments mecànics de precisió pels quals li pagava el sou. Tenia el millor matricer d’Europa, però se li escapà. 

D’entrada, i de manera voluntària, el Josep se n’anà a fer la “mili” a Aviació. Amb l’afany de poder tocar motors, passà els divuit mesos que la cosa comportava entre Saragossa i Tudela fent guàrdies a un polvorí –ves per on–, però aquells altres sòmines no li deixaren tocar cap motor. I de sortida, acabà oblidant el menyspreu de Siemens i entrà a treballar a Gispert. 

D’esquerra a dreta: Baldiri Condeminas, Pau Vilar, Emili Berenguer, Alfredo Mateu,
Josep Mazón, Baldiri Domènech, Cisco Ferrer, Jordi Amat i Ignasi Alavedra

El país ja havia acumulat una dècada de desarrollismo i les empreses es prenien les unes a les altres els millors i més qualificats empleats. Gispert era una empresa que reparava màquines electro-mecàniques complexes. Fou en aquells anys que aquestes màquines evolucionaren de manera molt ràpida vers l’electrònica, abandonant les dificultats mecàniques. D’aquesta manera, cada vegada que hi havia una innovació en computadores o màquines de càlcul, ja fos d’Olivetti o d’IBM –les dues principals empreses per a les quals treballava Gispert– en Josep  havia d’anar als seminaris que fes falta, per fer-se-la seva i poder garantir després un bon servei de manteniment. No sols fou un bon manetes, el traspàs de la mecànica a l’electrònica no li reportà cap dificultat i sempre gaudí amb igual passió tant de l’una com de l’altra part de la física. Finalment, ja entrats els anys vuitanta, passà a treballar per a Philips. No perquè ell hi fes res, sinó perquè en el marc del pirateig empresarial, després que la Philips no hagués pogut establir un contracte de manteniment amb Gispert –per refús d’Olivetti i IBM–, l’empresa holandesa acabà comprant a Gispert tota la secció de manteniment per tenir-la en exclusiva.

Juntament amb el progrés formatiu i professional del seu negoci, en Josep Mazón progressà com a pitxer de beisbol en el seu oci. Prengué volada competint amb en Cisco Ferrer Casas, fins llavors el millor jugador del Club. De manera que, essent el Picadero Damm de Barcelona –campió d’Europa de l’any 1969– l’únic amb equip capaç de fer front al Piratas, al Condepols i al Corte Inglés, tots ells de Madrid, formats amb els millors cubans sortits a l’exili després de la revolució castrista –el Picadero, també en tenia– ens el manllevà de Viladecans oferint-li diners després de tornar de la “mili”. I així és com es convertí en el primer jugador de Viladecans que cobrà alguna cosa pel fet de jugar a beisbol. 

Paral·lelament a tot plegat, es prometé amb afany de formar família amb la jovial Aurora Artero, la número dotze dels tretze fills dels Artero-Ortega. Aquests, vivien a l’única casa del carrer del Marqués de Estella –encara no li han canviat el nom– a tocar del taller mecànic del Catalina i dels camps on ara hi ha l’avinguda Tarradellas. Força gent recordarà l’Aurora fent memòria del que feia el número tretze dels seus germans: en Valeriano, un dels joves que més es feien notar al Viladecans de la fi dels anys seixanta; campió del món dels porta-pantalons-amb-pota-de-campana. 

La coneixença entre l’Aurora i el  Josep fou treballant en una de les fabriquetes de brodats que hi havia al barri de Sales. Es casaren a Bruguers el 7 d’abril de 1973, tenint vint-i-quatre i vint-i-tres anys respectivament. Tingueren dos fills, la Beatriz i el Vicenç. Tot, d’allò més bé... fins l’abordatge del camió pirata, l’any 1986, a Magòria.

Finalment, algú preguntarà què li hauríem d’agrair a en Josep Mazón a més a més de fer-nos-ho passar tant bé jugant, i de meravellar-nos amb les seves cuites? 

Doncs mireu: l’any 1976, el Club, acabats de fer els trenta anys d’existència, estigué a un no-res de desaparèixer. Enguany el beisbol de Viladecans en podrà fer setanta. Doncs això, en Josep Mazón fou, en aquell moment, el fil de la continuïtat que ens ha dut fins al dia d’avui en què, tant viladecanencs com forasters, fem i fan del beisbol i de Viladecans un binomi indestriable. 

Després que el Barça s’empassés –econòmicament– tot el millor que floria al seu voltant i desfés el Club Picadero de la Damm, las restes  d’aquest club i bona part dels millors jugadors del Viladecans decidiren fundar el Club de Beisbol Catalunya per continuar jugant. Feren un gran equip, sí, però patí d’una imprecisa vinculació territorial que l’acabà fent desaparèixer, entrats els anys vuitanta. 

Bàsicament, la crisi del Viladecans havia arrencat en la no acceptació del fet de no poder jugar mai al màxim nivell, per part dels millors, car sempre hi havia un equip superior, al qual no hi havia manera de guanyar en les competicions regionals. En aquells anys dirigia el Club en Josep Ballester, ajudat per l’Ignasi Alavedra, en Joan Llinares i l’Emilio Berenguer. Si a la crisi de partició del primer equip, li sumem la crisi econòmica general que exigia una total dedicació al negoci de cadascú per fer-lo surar, i la incomprensió de les autoritats municipals del moment difícil que el Club vivia, entendrem que en Josep Ballester i la seva Junta tiressin la tovallola i dimitissin davant la desconsideració de les autoritats polítiques.

En Ballester és reuní amb Josep Mazón per explicar-li que la seva presidència arribava fins allà i prou. Que tenia altres obligacions que no el podien distreure; que l’autoritat municipal, sense saber si per raó de ruqueria o per mala fe, no sols endarreria el pagament compromès sinó que retallava l’ajut futur al Club i que els altres membres de la Junta, estant en semblant situació i mateix pensament, tampoc podien continuar. Entregant-li la clau de l’armari del material –afortunadament ple, perquè la política d’estalvi sempre havia estat una divisa d’en Ballester– li digué: Mazón, vosaltres mateixos.

En Josep comunicà el què als companys. I, sense deixar-los atribolar els manifestà que, mentre tinguessin material, ell es sentia en l’obligació de continuar. El seu braç ja venia cascat de la sobreexplotació de jugar amb el Picadero Damm, però no estava disposat a acabar allà. Es conjuraren. Els primers dos mesos en Joan Domènech tingué les claus i la funció representativa davant la Federació i a continuació fou en Josep Mazón mateix qui es posà al capdavant fins que, altre cop, la vella Junta estigué en condicions personals de tornar-hi. 

Fou en aquest “extrainning” que el  Club Beisbol Viladecans guanyà, a Madrid, per segona vegada el campionat d’Espanya de Segona Categoria, al camp de La Elipa contra l’equip Arquitectura de la capital. 

Els conjurats, formats per en Joan Domènech, Juan Molina, Vicenç Santacana, José Félez, Alfons Barrué, Jaume Castañer, Julio Cano, Tonet Ramells, Vicenç Mazón i no recordo qui més em deixo –que em perdoni– foren dirigits per en Quique González Couceiro, treballador de Roca i veí del “Poblado” que, pocs mesos després, també destacaria deixant fer el tast del seu braç als pirates que brandant fusells i porres ocuparen el seu barri durant la sonada vaga de Roca Radiadors. En Josep Mazón fou  l’únic que quedava de la colla que l’any 1967 havia guanyat el Campionat d’Espanya a Lugo.

Tanquem la novena entrada. Empatats, sis carreres a sis. El “centerfield” ens ha entomat la batejada en globus de Joe DiMaggio. Un eliminat. Gràcies al “hit” de Roberto Clemente; la pífia del primera base dels “Piratas” davant la batada rasa de Hank Aaron i la base per boles de Babe Ruth, hem omplert les bases. Al bat ara se’ns hi planta: Josep Mazón, el nostre pitxer. Aroldis Chapman, l’andorrà nascut a Cuba, és el llançador contrari que avui torna a mirar Sant Ramon. L’Alfons Barrué, des de la seva posició es disposa a donar senyes de la jugada a fer. No cal ni mirar-les, coneixent en “Barru” tothom sap que manarà jugada de toc suïcida al primer llançament, vingui per on vingui, sigui bola sigui “strike”. “Squeeze play” li diuen a Amèrica. El corredor de tercera, en el moment que el pitxer aixequi el braç per llançar, haurà de sortir a robar el “home” i el batejador plantarà el bat davant la bola per deixar-la suaument al terra... i haurem guanyat. Toc suïcida, perquè si el batejador no la toca el corredor serà eliminat i ens ho deixarà molt fumut. Però, no. Per duríssima que sigui la pedrada d’en Chapman, en Josep la tocarà i la posarà en joc..., segur! 

Claac!  Ja està.  Carrera! Quin so més maco, el “claac” de batejar una bola!

Obriré un ull... l’aclucaré... m’abraçaré al coixí, i sense dormir, continuaré somniant amb les comissures allargassades. Altre cop, aniré a enfilar-me als garrofers d’Oliveretes i tornaré a gaudir l’esclat de la flor dels cirerers de la Verdera... 

Visca Cal Menut! I visca Josep Mazón!

Andreu Comellas