La democràcia va començar a l’aire lliure omplint camps de futbol i ara, trenta-vuit anys després, feina té a omplir una saleta d’estar. La modernitat ens ha portat polítics amb auriculars de disseny i pantalles amb leds que es passegen per l’escenari i, com a la vida mateixa, no saben on ficar les mans. Aquells eren temps de faristols de fusta improvisats a cops de martell, amb entapissat casolà de tela roja i xinxetes. Les mans, tímides i enlaire a la vista de tothom. Així era aquell PSUC que ja no hi és, aquella manera de fer política que tampoc ja no hi és, que reclamava una aliança que semblava invencible, la suma de les forces del treball i de la cultura.
Quan aquesta foto en colors ens arriba al cor, es torna en blanc i negre. El camp del Cornellà ple de gom a gom té l’estètica del cinturó metropolità reivindicatiu i proletari. S’intueix la via del tren més enllà de la gent, amb els pals elèctrics com un apunt d’un quadre de l’Edward Hopper. Davant de gent esperançada, de camises a quadres, melenes afros, banderes roges i tricolors republicanes, s’alça la figura tímida i adolescent d’una Montserrat Roig de trenta-un anys. El seu cabell de patge li fa semblar una Joana d’Arc antifranquista, no donzella d’Orleans, però si donzella de la Caputxinada. No va acabar a la foguera, però el càncer la va consumir catorze anys més tard.
Hi ha massa gent que s’ha mort abans d’hora, quan encara no tocava. Gent propera, que formava part de la teva vida, de la qual recordes la seva veu, els seus gestos, el seu riure, como si no se n’haguessin anat perquè encara estan al teu costat en la memòria. N’hi ha d’altres de les quals encara recordes la seva veu quan sents les cançons que cantaven i que et feien emocionar, i t’emociona com si fos viva la veu que canta alliberada del cos que ja no existeix. De Montserrat Roig conservem intacta la veu de les seves paraules escrites, recordem l’agulla daurada d’un Sant Petersburg que encara volia dir-se Leningrad, el temps de les cireres, l’hora violeta i quan mirem la foto i veiem el que volíem i no hem aconseguit, el que volem i no aconseguim, no podem més que dir com la Montserrat: Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada