De què parlem quan parlem de Viladecans

Quina seria la primera cosa què faries si fossis alcalde/essa de Viladecans? Aquesta és una pregunta que també ens podem fer com a lectors de Punt de Trobada, siguem o no candidats/es per algun partit, per reflexionar sobre els problemes de la ciutat.  Jo me l’he feta com a candidat d’ICV-EUiA i el primer pensament va ser tractar d’imaginar una resposta genial que enamorés la gent i que fos un bon titular de campanya.  Ho vaig descartar,  perquè les campanyes polítiques busquen l’espectacularitat i la consigna màgica, quan la realitat és dura i feixuga i necessita més de la tossudesa en picar pedra que de l’habilitat de treure conills del barret de copa programàtic.

Durant el mes de gener l’atur dels menors de 25 anys del promig de l’Àrea Metropolitana era del 12,3%, però el de Viladecans 17,7%. Resumint, que per cada 100 aturats juvenils metropolitans, Viladecans en té 144. Per què passa això? L’única explicació és que la nostra gent jove té una formació per sota de la mitjana metropolitana, i el perquè també sembla clar. La gent de la nostra ciutat, des de la seva explosió de creixement dels anys setanta, té una de les rendes familiars més baixes del nostre entorn, i està estadísticament comprovat que famílies amb menys renda, famílies amb més fracàs escolar. 

I si això és així, que ho és, on queda el paper de l’educació com a redistribuidora de la renda? Estarem condemnats a perpetuar al llarg de les dècades el maleït cicle de baixa renda, alt fracàs escolar, alt atur juvenil, alt atur adult i baixa pensió, per les baixes i intermitents cotitzacions de la nostra gent? 

Potser hauríem d’aclarir-nos tots (i totes) i preguntar-nos de què parlem quan parlem de Viladecans. És Viladecans els carrers i els edificis, els equipaments i les naus industrials, la muntanya i la platja, les terres ermes i els camps fèrtils, o pel contrari Viladecans és sobretot la gent que viu al nostre poble? Si és així, haurem de reconèixer amb sinceritat que hem canviat la pell de la nostra ciutat, que en termes generals l’hem millorat, però que no hem aconseguit arribar a arreglar els problemes del cor que la fa bategar, els problemes de la nostra gent.

Estic convençut  que si no compensem amb un reforç suplementari l’educació de la nostra canalla i la nostra joventut, una part d’elles  arrossegaran la desigualtat del bressol com una bola de ferro. Sempre seran coixes (i coixos) en la dura carrera per aconseguir una vida laboral digna i un salari digne. Sempre seran candidates (i candidats) a ser les últimes de la fila.

L’educació igualitària i igualadora sempre ha estat un patrimoni teòric de l’esquerra, però sembla que hem perdut de vista reivindicar i exercir el poder emancipador de l’educació per als qui menys tenen. L’educació obligatòria ha estat un pas insuficient, perquè avui els fills de les classes treballadores més humils no estan en millors condicions d’assolir un bon lloc de treball que quaranta anys enrere.

La meva primera dèria com a  candidat a alcalde no és tenir la ciutat més moderna, ni la ciutat més smart, és tenir la ciutat més educadora que alliberi els nostres joves de la condemna de tenir-ho sempre tot més difícil en la seva vida que altres joves nascuts en famílies i ciutats millor benestants, capaç de canviar el futur d’una part de la nostra gent; la que pitjor ho té si no fem més del que fem per compensar el seu desavantatge  de sortida. 

I no és fàcil, perquè ni és senzill ni la competència és municipal, però ha de ser la nostra obsessió com a ciutat: Inventar, acordar, sacrificar-nos i picar pedra per millorar l’educació i aconseguir el que sembla impossible: vèncer el fatalisme de les estadístiques.

José Luis Atienza

Cap de llista d’ICV-EUiA