De fardatxos i àngels negres

Em permetreu recordar un parell de petites històries viladecanenques, que m’han arribat per via familiar.
Primera història. A l’època en què hi havia molts valencians que es llogaven als pagesos de Viladecans per treballar als camps, el seu costum era fer-se per dinar un arròs, seguint la tradició típica de la seva terra. Compraven una mica d’arròs, hi afegien alguna verdura del camp, i algun cop, quan podien, una mica de tall. Però tenien una especialitat que deixava bocabadats als pagesos d’aquí: la seva capacitat per caçar llargandaixos grossos que corrien pels camps, i que ells anomenaven “fardatxos”, i convertir-los en suculent component del seu arròs... Si algú s’ho proposés, l’“arròs amb fardatxo” es podria convertir en un reconegut plat de la cuina mediterrània...
Segona història. Quan pintaven la volta de l’església reconstruïda a finals dels anys 40, un pintor que pintava el cel d’angelets que encara ara s’hi pot veure, diu que era un fan de la cançó d’Antonio Machín “Angelitos negros” i que sempre la cantava mentre feia la seva feina. I diu que el rector Ramon Saborit, de tant sentir-la, li va dir al pintor que perquè no s’animava a fer allò que deia la cançó. I ara tenim a la volta de l’església de Sant Joan un àngel de color negre...

Josep Lligadas Vendrell

Documentals per remoure consciències

Documental “El Delta Negat”
Al delta del Llobregat la velocitat dels canvis s’ha accelerat dramàticament: la pressa per disposar de les grans infraestructures fa que les obres no parin mai i que el paisatge es transformi ràpidament, sense temps per acostumar-s’hi. El documental explica la destrucció dels espais naturals del delta del Llobregat. En aquest viatge coneixem l’opinió i les experiències de diversos ciutadans del Baix Llobregat que miren amb preocupació i analitzen amb esperit crític la brutal transformació que ha patit el seu territori amb el desviament del darrer tram del riu Llobregat, l’ampliació del port i l’aeroport, la requalificació de sòl agrícola en industrial i urbà, la construcció de grans infraestructures com l’AVE, etc.
Documental “Km 0”
Documental emès per TV3, realitzat per un grup de gent jove catalana que parla sobre la crisi, com s’ha originat i on ens durà, què és el que haurem de fer per superar-la. Fan una reflexió sobre la situació financera al món i presenten algunes alternatives que s’emmarquen dins del que es coneix com a “decreixement”.
Pel·lícula documental “Home”
Documental d’impressionants imatges on els científics afirmen que sols tenim 10 anys per canviar el nostre mode de vida, evitar que els recursos naturals s’esgotin i impedir una evolució catastròfica del clima de la Terra. Tot i el discurs d’apoteòsic tremendisme, commou per la destrucció del territori, i remou la consciència, la llàstima és que les imatges del final amb la proposta de les energies renovables, fan molta també la mateixa por. Jutgeu vosaltres mateixos.

Ricard Caba

11 de setembre: l'evolució existeix

Doncs sí. És possible crear coses noves i millorar-les. M’ho fa pensar la celebració institucional de la Diada a Viladecans. Recordo la primera, que es va fer l’any 2005 a la plaça dels màrtirs del 1714, o sigui davant de l’ambulatori de dalt: poquíssima gent, ofrena floral amb flors que desapareixien quan el consistori encara no havia tingut temps de girar cua. I –a la foto no s’aprecia– un cert aire cutre encapçalat per una bandera (a l’esquerra) enganxada a la barana amb cinta adhesiva ampla, d’aquella marró tan elegant. Voluntat institucional, doncs, i poca il·lusió. Sensació d’acte amb calçador.
Enguany la cosa ha millorat molt. L’acte es va fer a la plaça de la Vila, que és un espai amb un nom menys hagiogràfic, però que té un aire més institucional i, sobretot, més acollidor. Té una bona mida, de moment, per fer aquest acte. Quan vinguin tots 64.000 habitants, caldrà buscar-ne un altre, però de moment ja fa el fet. Lectura del breu manifest per part de l’alcalde (a mi em va agradar el que va dir i em sembla que era assumible per a gairebé tothom), cobla en viu i en directe (que la veritat és que a l’hora de cantar els segadors resulta molt millor que no un CD). Ballada de sardanes i, sobretot, molta presència ciutadana.
Tenim una certa tendència a pensar que la política és un desastre. Jo crec que aquest acte, que ha anat prenent forma i trobant el seu espai, és una mostra de com és possible que govern i oposició, si no viuen excessivament d’esquena els uns dels altres, poden arribar a conformar coses valuoses, fent cadascú el seu paper. Aquesta és molt petita. Però té un caràcter simbòlic.

Mercè Solé

Una década de Viladecans pel Sàhara

Hace diez años que un grupo de familias nos interesamos por unos niños que venían de los campamentos de refugiados en Tindouf (Argelia) a pasar dos meses en Cataluña de colonias. Como mi familia, otras familias también se apuntaron en el departamento de Cooperación del Ayuntamiento de Viladecans para acoger un niño en nuestra casa. Esto ocurría en el año 1999 (según foto adjunta).
Decidimos unos cuantos del grupo formar una asociación en Viladecans. Pertenecíamos a ACAPS (Asociación Catalana Amigos del Pueblo Saharaui) con sede en Barcelona, y en el año 2007 con nuestro propio NIF pasamos a llamarnos “Viladecans pel Sàhara”. Desde entonces han pasado diez años y seguimos apoyando y ayudando al pueblo saharaui con las mismas fuerzas que al principio, colaborando y promocionando los proyectos de colonias, caravanas, “tarbias” (una comida diaria a los más pequeños) y subvencionamos la Escuela de Mujeres que hemos ideado y financiado en los campamentos.
Impulsamos y coordinamos actos y campañas de movilización, organizamos también campañas informativas de sensibilización dando apoyo a este pueblo y a su lucha por la independencia.

Rosa Mercader

Viladecans s’enfila al Shisma Pangma

Juan Carlos Vizcaíno, membre del Club Alpí Baix Llobregat de Viladecans, acaba de marxar cap a l’Himàlaia per fer el cim d’aquesta muntanya de 8046 m.
Ens convida a seguir el seu avenç a través del blog que els expedicionaris van posant al dia, on també podreu fer-los arribar els vostres missatges.
No us ho perdeu!

Camí de les Filipines, a peu o amb bici?

Des de molt petita anava a la platja de Viladecans caminant pel Camí de les Filipines, que ara anomenen Camí del Mar amb motiu de la construcció de l’accés al mar des de Viladecans.
S’hi anava molt tranquil, sense por de ser atropellats. Però ara ha canviat molt, hi ha un carril bici molt guapo, que em sembla molt bé... però llavors, els que anem a peu per on passem?
És un perill. Vas passejant tranquil·lament, i de repent se sent cridar: “Alerta!”. És un ciclista que va pel seu carril. T’afanyes a posar-te a una banda, però l’ensurt ja te l’han donat. La veritat és que en comptes de fer salut és un estrès constant. Potser caldria obligar que tots els ciclistes diuguessin la seva botzina per avisar-nos amb més temps. Per què no s’ha pensat en aquest tema dels vianants?
La veritat és que estem molt orgullosos els ciutadans de Viladecans de tenir accés a les nostres platges tant de temps oblidades, tot i que encara hi ha dificultats, pel fet de no estar acabada la carretera B-204, competència de la Generalitat. Penso que s’haurien d’haver coordinat per fer-ho tot alhora.
S’ha buscat l’alternativa de passar per la riera de Sant Climent, que resulta una mica claustrofòbica, tant si vas en bici com a peu. I no diguem quan comencin les pluges, que serà impossible transitar-hi. De moment, però, és l’única manera de no posar-se en perill anant per la B-204, tant en bici com a peu.

Maria Comas Oriol

L'aparcament de bicis, ple de motos

Som usuaris habituals de la bicicleta i amb això volem dir que la utilitzem tant per moure’ns pel poble i per anar a treballar, com per fer agradables passejades els dies de lleure. Ens agrada veure com de mica en mica (molt de mica en mica…) es va fent un espai per a la bicicleta.
Al nostre poble, Sant Boi, vam estrenar aquest hivern passat un nou accés al riu pel pont de la barca. Això ens dóna una opció més fàcil per sortir a pedalar pel nostre entorn. Cada vegada va millorant més el tema de la mobilitat sostenible!
Creiem que estem en una zona privilegiada on podem gaudir d’aquest paisatge del delta del Llobregat, de la vegetació i la fauna de les maresmes, dels camins del nostre parc agrari que ens duen fins a les platges més properes i tot això sense haver de fer cues, ni malbaratar petroli i consegüentment sense contaminar.
Bé, el que ens ha portat a escriure això és una cosa que no ens va agradar de la sortida d’un diumenge de juliol, a la platja de la Pineda de l’antic càmping de les Filipines a Viladecans.
Hi hem estat diverses vegades, però mai no havíem vist el que hi vam trobat aquell dia: l’aparcament de bicis ple de motos.
En aquesta platja hi ha l’accés amb l’horari restringit i ho posa ben clar a la porta. Quan són tres quarts de vuit del vespre hi ha un vigilant que s’encarrega d’avisar el personal que vagin recollint i poder així tancar puntualment a les vuit. Això de l’horari tampoc no ho entenem gaire, perquè està tot vallat i no li veiem el motiu, però no és el que ara volem discutir.
També a l’entrada, hi ha unes indicacions ben clares on hi diu que és un accés per a vianants i bicicletes. Per això la nostra sorpresa en veure que hi entraven les motos.
Per molt que portin dues rodes, les motos són vehicles amb motor i per tant contaminants i això és una zona protegida!
El fet que no arribin els vehicles a peu de sorra, fa que no sigui una platja massificada, per la qual cosa encara és mes agradable d’anar-hi.
I si és això el que els porta fins allà, podrien fer-ho deixant la moto a fora i entrar caminant l’últim tram pel mig de la pineda tot respectant les indicacions.
La bici és un mitjà de transport que respecta la natura. Per això defensem-ne el seu ús i movem-nos sense contaminar sempre que puguem!

Jordi Sala i M.Àngels Branchadell

La Mohn, passat, present i futur

Probablement la Mohn sigui una de les empreses més emblemàtiques de Viladecans, amb el permís de la multinacional Roca que compartim amb Gavà. És l’empresa de transport públic que enllaça bona part del Baix Llobregat amb Barcelona, també amb els municipis veïns i que té la seu al carrer Migdia, ben a prop de la plaça de la Vila. Els seus orígens es remunten als anys 20 amb l’empresa IMPEX dedicada al transport de mercaderies. Una central que a poc a poc va obtenir els permisos per transportar persones entre Castelldefels i Barcelona passant pels municipis de Gavà, Viladecans i Cornellà.
El nom actual prové del ciutadà d’origen alemany Walter Mohn, que va ser nomenat apoderat de l’empresa l’any 1931. En aquesta època es va renovar bona part del seu parc mòbil arribant a una flota de 10 vehicles als inicis de la Guerra Civil. Poc després es constituïa com a societat amb el nom de Mohn SL. A mitjans dels anys 50 l’empresa va passar a mans catalanes i des d’aleshores fins avui. Amb tot, sembla just que s’hagi mantingut el nom de l’empresari alemany perquè -segons les fonts consultades– va ser clau en l’articulació dels serveis a la comarca i va absorbir de forma progressiva altres empreses similars, donant lloc a l’actual.
Últimament la Mohn ha estat notícia per les vagues (massa sovint encobertes i sense previ avís) dels seus treballadors per reclamar millores laborals. Sense dubtar de la legitimitat i, fins i tot, de la necessitat d’aquestes mesures, sorprèn constatar com la plantilla o, millor dit, el comitè d’empresa acostuma a anar de remolc de les mobilitzacions que inicien mesos abans els seus companys de TMB a Barcelona. Ja podríem importar també a Viladecans altres tendències de la gran capital, com gaudir d’una xarxa de metro o de tramvia que doni alternatives reals i efectives a l’ús del cotxe privat. Però això seria propi d’un país civilitzat.
Més recentment, la Mohn també ha aparegut als mitjans (El Periódico, 9/6/2009) perquè les cotxeres se li han quedat petites. Durant uns mesos i fins que no s’enllesteixin unes instal·lacions provisionals a Gavà, una setantena d’autobusos dormen al ras en un polígon industrial al costat de la C-32, a prop del BarnaSud. L’augment de noves línies, com la que enllaça per fi amb l’aeroport del Prat, i de la flota del Nitbus ha provocat aquesta manca d’espai que obliga l’empresa a ocupar aquesta zona amb el permís de l’Ajuntament de Gavà. La solució definitiva passaria a mig o llarg termini per la construcció d’una gran cotxera a la zona industrial de Viladecans, suposem que alliberant les actuals instal·lacions al carrer del Migdia per fer-hi... Qui ho endevina?
Sense tenir a mà cap estudi, és evident que la Mohn té molts usuaris a Viladecans. Ofereix un servei públic del tot necessari per als estudiants universitaris, per a la gran quantitat de persones que treballen a Barcelona, per a la gent gran que ha d’anar al metge, per als qui van de compres... Estic segur que part d’aquest èxit té a veure amb el trist privilegi que tenim com a ciutat sense estació de tren, a diferència d’altres municipis veïns més avantatjats com Gavà, Castelldefels o Sant Boi amb els Rodalies o els Ferrocarrils al mateix centre de la ciutat. Aquí ens hem de conformar amb un baixador ubicat allà on Jesús va perdre l’espardenya, és a dir, lluny dels principals nuclis habitats (encara falten anys per omplir les 10 (!) torres de Vilamarina que han hipotecat de per vida el nostre castigat skyline). Però també és just reconèixer altres motius del mateix èxit: els autobusos acostumen a ser molt puntuals (llevat de problemes aliens en el trànsit) i la freqüència de pas és més que acceptable. Llarga vida al transport públic.

Josep Ginjaume

Va, un plànol a la plaça de la Vila!

A Viladecans, que jo sàpiga, no hi ha enlloc cap plafó amb un plànol de la ciutat i un rètol que digui “Viladecans”. Un plànol amb els carrers, amb els serveis bàsics, amb els llocs interessants a visitar... Un plànol que, alhora, ofereixi orientacions útils per a la gent i visibilitzi una cosa tan òbvia com que som una ciutat, no un simple apèndix de Barcelona.
No sé si hi ha cap altra ciutat catalana, de les mides de la nostra, que no tingui un plànol així. I en canvi, en tenen moltes altres ciutats i pobles molt més petits.
Com és, això? Que no ens ho creiem, que no tenim ganes de dir-ho, que som una ciutat amb vida pròpia? Que no creiem important que la gent pugui moure’s orientadament per la ciutat, tant els viladecanencs i viladecanenques com la gent que ve de fora?
I no serà perquè una cosa així comporti una despesa inassumible! Va, sisplau, un plànol a la Plaça de la Vila! I de passada, també, a la plaça de la Diversitat, a la plaça de la Constitució...

Josep Lligadas Vendrell

Roca vuelve a las andadas

Ahora hará prácticamente un año que en el número 14 de Viladecans, Punt de Trobada me refería en un artículo a la empresa Roca con ocasión de la presentación de un ERE. En estos momentos la actualidad sobre dicha empresa vuelve a hacerse patente. Esta vez con un acento más dramático pues se trata otra vez de un expediente de regulación de empleo (ERE), pero esta vez con unas consecuencias mucho peores que pueden suponer la extinción de 341 puestos de trabajo de la factoría Gavà-Viladecans y de unos 713 en toda la empresa.
Roca, tras el recorrido ya realizado, ahora hace una fuerte apuesta por la destrucción de empleo en sus factorías “como la consecuencia de la situación actual en la que se encuentra el sector de la construcción” y advierte que “es necesario ajustar la plantilla a las necesidades de producción actuales y futuras”.
Asimismo justifica esta necesidad empresarial reflejando el descenso de la actividad del sector de la construcción y además que ello ha afectado notablemente el nivel de ventas. Sitúa también que esta problemática se mantendría en un futuro, por lo que el nivel de construcción se reduciría de forma significativa en los próximos años. “Como consecuencia, la Empresa no puede mantener el mismo nivel productivo, puesto que el desfase entre ventas y producción es insostenible”.
Respecto a la plantilla de trabajadores plantea que “se hace necesario equilibrar la relación plantilla/necesidades productivas. La reducción de la plantilla es una medida necesaria para equilibrar el indicado desfase y así poder garantizar la viabilidad futura de la Empresa”.
Ante estos argumentos me surgen numerosas cuestiones: ¿Qué han sido de los ingentes beneficios que ha obtenido esta Empresa año tras año? Después del ERE del 2008 y ahora este, ¿qué entiende Roca por viabilidad futura? ¿La viabilidad futura de la Empresa pasa por extinguir todos los empleos en las factorías españolas y trasladar la producción a países donde los costes laborales son ínfimos? ¿Por qué aún viendo que el sector de la construcción no seguiría siempre igual la Empresa ha abierto nuevas factorías en Marruecos, China, Rusia...?
Muchas preguntas pero una sola respuesta: a la empresa Roca solo le interesa el máximo beneficio y le importa muy poco lo que pase con esas familias a las que va afectar este ERE.
Las fuerzas sindicales presentes en Roca, las poblaciones afectadas (Viladecans y Gavà), y sus Ayuntamientos esta vez han de ser contundentes y se hace necesaria la movilización y solidaridad parar impedir que se autorice esta nueva agresión.

Miguel de la Rubia

El mamut de tots

Hi érem tots, tots hi vam col·laborar, tots el vam disfrutar, i ja el tenim en marxa de cara al futur.
Aquella iniciativa que va començar amb una taula rodona amb els partits sobre la necessitat de donar més personalitat a la Festa Major, es va traduir immediatament en la trobada d’algunes entitats, a les quals se n’hi van anar afegint d’altres fins a arribar a ser-ne setze... i entre tots vam proposar de crear aquest símbol viladecanenc que podia ser un símbol col·lectiu, i l’Ajuntament hi va donat tot el suport, i hem tirat endavant, i hem concretat la festa, i s’ha produït un bon treball conjunt d’entitats i gent diversa que potser abans no ens havíem trobat fent coses junts...
Els dies previs a la festa s’havia anat creant una certa expectativa, traduïda sobretot en la gent que començava a demanar mocadors, i l’expectativa dels mocadors es va convertir el dia 4, en l’estona prèvia a l’inici del pregó, en una recerca gairebé compulsiva, que va omplir la plaça de groc. I així vam viure una bona i ben treballada estona festiva, i vam iniciar un camí que ara caldrà anar eixamplant i omplint de noves propostes de cara als anys propers.
El mamut de Viladecans ja és aquí, rescatat de les profunditats de la història. Ara, entre tots, l’anirem ajudant a convertir-se en un personatge viu i present, que farà que les nostres festes siguin més festes.

Càritas Interparroquial de Viladecans

Càritas Interparroquial de Viladecans és una entitat cristiana que treballa perquè tota persona, amb independència de la seva procedència o creences, pugui viure amb autonomia i dignitat, i desenvolupar totes les seves capacitats i habilitats.
Treballa sempre en estreta coordinació amb els Serveis Socials municipals, a fi d’evitar duplicitats i de complementar l’acció dels professionals.
Es finança a partir de l’aportació de donatius de particulars (a través dels seus socis o de les col·lectes que es realitzen a les esglésies de la ciutat), d’empreses i de subvencions diverses. Compta amb l’assessorament de professionals (treballadors socials i familiars i educadors de Càritas Diocesana) i amb el treball voluntari d’una trentena de persones que de forma gratuïta aporten la seva experiència, el seu temps i el seu esforç.
Actualment, du a terme els següents projectes:

• Ajuts econòmics per al pagament de rebuts d’aigua i de llum.
• Distribució d’aliments, a partir dels excedents alimentaris de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc d’Aliments. Complementem amb alguns aliments de primera necessitat els lots que es donen a les famílies, sempre per un període màxim de tres mesos.
• Pis compartit per a homes. Per a persones que cobren una pensió d’invalidesa o de jubilació molt baixa i que no disposen d’habitatge.
• Escola de dones que han arribat recentment a Catalunya i que desconeixen les nostres llengües. L’activitat es complementa amb nocions bàsiques d’alfabetització si fa falta.
• Grup de conversa en català per a veïns i veïnes que potser mai no han tingut l’oportunitat d’aprendre’l o de practicar-lo.
• Borsa de treball i formació per a accedir al mercat de treball. L’activitat és oberta a tothom, però s’adreça especialment a les persones recentment arribades a la nostra ciutat.
• Rober. La roba usada que es recull es distribueix a famílies sense recursos econòmics. La resta es posa a la venda a preus econòmics contribuint així al finançament de Càritas.

Càritas de Viladecans forma part del Consell Municipal per a la Convivència i la Ciutadania de Viladecans i de la xarxa Parlar per Conviure.
Càritas Interparroquial de Viladecans té la seva seu a l’església de la Mare de Déu de Montserrat (Av. Roureda, 44).
Si voleu col·laborar amb nosaltres podeu fer-ho fent-vos socis de Càritas a partir de la quota que vosaltres mateixos fixeu o bé fent-vos voluntari de Càritas.
Per a més informació podeu trobar-nos a l’adreça electrònica caritasviladecans@gmail.com o bé al telèfon 936 525 770

Mercè Solé

Espanta més el mosquit o l'helicòpter de combat Tigre?

Acaben d’adjudicar a ACS, per mitjà de la constructora Dragados, la construcció de la primera fase de la urbanització del que serà el Parc Aeroespacial i de la Mobilitat de Catalunya, que s’ubicarà a Viladecans, per un valor de 3’5 milions d’euros, dels més de 60 milions de diner públic que costarà el projecte en total.
Un projecte que és denunciat pel centre d’estudis per la pau J. M. Delàs en l’informe “No a la indústria aeronàutica militar a Catalunya!”, per la possibilitat que s’instal·lin aquest tipus d’empreses a Viladecans. I que sort de l’estrambòtic moviment polític que va frenar que s’ubiqués a Viladecans una fabrica d’helicòpters de combat, ho podeu recordar rellegint l’article “Viladecans i l’Eurocopter, l’helicòpter de combat”, publicat al Viladecans Punt de Trobada nº14.
L’aeronàutica mou molts milions d’euros, i la creació del Centre Tecnològic d’Aeronàutica ubicat en el Parc Aeroespacial de Viladecans, en el qual participa BAiE, la UPC, la Caixa, la Generalitat i diversos ajuntaments han anunciat inversions públiques de 35 milions d’euros, que podrien arribar a la important xifra de 1.000 milions d’euros.
Les relacions entre la indústria aeronàutica i la indústria militar poden arribar a ser molt ambigües. I alguns dels nous projectes desenvolupats a Catalunya en l’àmbit de l’aeronàutica tenen vincles evidents amb la indústria de l’armament. Per exemple, segons el centre d’estudis per la pau J. M. Delàs, l’actual president de BAiE, Fernando de Caralt, va ser president de la indústria militar Construcciones Aeronáuticas, S.A. (CASA), avui integrada dins de EADS, i va fundar i va ser el primer president d’AFARMADE, l’associació de fabricants d’armes d’Espanya.
Igualment, esgarrifa saber coses com que el preu d’un avió de combat Eurofighter és d’uns 124 milions d’euros. L’estat espanyol ha adquirit 87 avions Eurofighter, amb un cost total de 10.795,40 milions d’euros –i té previst adquirir-ne 33 més pròximament–. El 2008, la despesa militar espanyola va ser de 18.926,83 milions d’euros.
Properament el consorci format entre l’Incasol i l’ajuntament de Viladecans, que gestiona el parc aeroespacial, posarà els primers espais a disposició de les empreses que s’hi vulguin instal·lar, tot i que, ho torno a reclamar, no s’ha aprovat cap document que fixi un codi de bones intencions que vetlli perquè no s’instal·li la indústria militar a Viladecans.
L’alcalde de Viladecans em va contestar textualment que ­“l’informo que totes les empreses que hi treballaran són de Catalunya. A més, no n’hi haurà cap que fabriqui peces o components aeronàutics, sinó que es dedicaran a desenvolupar software i tecnologia i projectes d’investigació R+D+I. En definitiva, es tractarà d’un parc empresarial tecnològic i no d’un parc per a la fabricació de components d’avions o helicòpters”.
Ell diu que les indústries del Parc nomes treballaran en I+D+i i en noves tecnologies (soft). Molt bé: i què?, el R+D i el soft si és per treballar per aeronàutica i en concret per EADS amb una producció d’un 60% militar, tindrà com a destí una indústria militar. Qualsevol component o R+D que tingui per destí fabricar una manufactura per les forces armades és producció militar, sigui roba, armes, avions o simplement un soft de sistemes de vol, o potser de tir, la qual cosa també es possible, ja que tots els sistemes d’un avió no solament són per simulació de vol, poden ser sistemes de soft lligats a les armes que porta un avió, un míssil fabricat per EADS també necessita de soft.
Ara per ara, a Viladecans, pel benestar dels ciutadans, més que els helicòpters de combat Tigre, preocupa més la lluita contra el mosquit Tigre. Tot i que ja ha confirmat la intenció d’instal·lar-s’hi l’empresa Gutmar, una empresa homologada des de 1976 per Aerospatiale i Eurocopter, amb una nau de 7.400m2. Això sí, com pica el mosquit Tigre!

Ricard Caba i Calbet