El Secall enllà de la mar

A la fi dels anys cinquanta tot era travat i ben travat. Políticament, poca cosa es movia. Tots muts i a la gàbia. A Viladecans, però, continuava creixent l’oferta de treball i amb ella el nombre de forasters. Augmentava també, és clar, la demanda o necessitat, digueu-li com vulgueu, de serveis d’ensenyament. Els nouvinguts ja passaven prou pena procurant-se alimentació i allotjament i hi havia massa marrecs omplint els carrers sense tenir res més a fer que no fer res. Si més no, doncs, es feia ben evident que calia millorar l’oferta d’escolarització, si us estimeu més dir-ho així, o es necessitaven més mestres i escoles, si voleu dir-ho aixà. L’edifici Modolell començava a queixar-se del pes de tanta canalla i a qui manava li tocava satisfer el dret a l’educació i la instrucció pública. És d’aquesta exigència que va neixer l’any 1958 el Col·legi Àngela Roca "Nens". Dos anys després, i dos carrers més enllà, ho feia la bessona Àngela Roca "Nenes". Tot sigui dit, ambdós sufragats trinco-trinco per la mestressa de Can Roca a instàncies de Mossèn Ramon.
El cotarro de les Escoles Nacionals el dirigia el senyor Josep Mestres Busquets, mestre republicà de soca-rel. Aprofitant que els somniadors de la "unidad de destino en lo universal" començaven a anar de baixa i la mancança de mestres en alça, el senyor Mestres va cridar perquè l’ajudés a fer equip a un amic seu del temps de la República, el senyor Josep Secall Escoda. Aquests dos homes de cognoms tant escaients a l’hora de fer de professors de qualsevol cosa, acabaven de guanyar judicialment el reconeixement oficial, vint i escaig anys després, d’uns cursos (post-grau) de la Generalitat. Aquesta titulació els facultava per exercir en el nivell més alt de l’ensenyament. Després de tanta desventura, la il·lusió del retrobament i la necessitat mútua els va dur a emprendre una nova aventura plegats, la d’instruir galifardeus a Viladecans. Així doncs, l’any 1960, aquest Secall tarragoní va venir a viure entre nosaltres; amb muller i filla, al carrer Salvador Baroné, on ja hi vivien bona colla dels nous mestres.
El senyor Secall havia nascut el 1906. Als setze anys havia sortit de Bellmunt del Priorat per anar a estudiar a Barcelona. Essent fill únic d’un dels fundadors de la cooperativa agrícola del poble, va provocar un terratrèmol familiar dient que volia estudiar per fer de mestre, fent fàstics al conreu de les antigues feixes i terres cartoixanes. Només la liberalitat del seu pare va atemperar el terrabastall. Deixades les atmetlles i avellanes, el bon oli i millor vi allà al Ciurana, com a primer destí se les tingué amb els fills dels pescadors i pagesos de Sitges. En temps de la República, fets els cursos de post-grau abans explicitats, com a segon destí, va ensenyar en unes escoles noves al Passeig de Sant Joan de Barcelona. A Barcelona també, es va casar amb Teresina Lluís. I a Barcelona passà llavors els millors anys de la seva vida. Però, a Barcelona li sobrevingué la guerra, els pèls de punta, la pell de gallina i el mal rotllo.
Continuà les classes amb normalitat per raó de la importància que la Generalitat donava a l’escola i la seva funció. Per la seva filla Pepita en sé una de les poques experiències que contava de la rereguarda. M’ho deia amb aquestes paraules: "Fent cua en un repartiment de pa, un milicià del seu poble feia seguir la fila fusell en mà i insultant tothom. Va reconèixer el pare i els va convidar a ell i la mare a la casa on vivia. Hi van anar perquè era cosa de no agreujar ningú. L’home s’estava a un palauet de Pedralbes. Tenia una biblioteca de les que se te n’hi van els ulls i una xemeneia encesa. Era hivern i feia fred… però el que hi cremava eren… llibres! En sortir li digué a la mare: La guerra està perduda!"… Sens dubte, en va quedar colpit i més, dic jo, pel fet de ser mestre.
El mobilitzaren per al front el gener del 38. Tenia trenta-dos anys i no havia fet ni la mili. Apa doncs, instrucció a Reus de primer, i com a matemàtic que era, fou destinat a continuació a ensenyar trigonometria a l’oficialitat d’artilleria; era cosa d’afinar la punteria calculant els sinus i cosinus d’alfa. Després, desastre a l’Ebre, derrota i cames ajudeu-me. A França, algú fa la pregunta de rigor: "Qui vol tornar?". Resposta en rigor: "Jo, que no he fet res dolent i tinc la familia allà". Doncs vinga som-hi: camp de concentració a Vitòria, fins el 1941.
Alliberat de la gàbia amb l’ajut d’amistats de la seva dona, a l’hora de tornar a la docència només li donen l’opció de poblets de menys de mil habitants. Ell tria el Catllar, a prop de Tarragona. Allà hi neix la seva única filla, la Pepita. Al Catllar, tot sol, fa classes a 45 alumnes de totes les edats (unitària), al soterrani de l’ajuntament, durant dinou anys. Finalment, es retroba amb el seu amic Josep Mestres, que el reclama per Viladecans després del seguit de temps de no saber-ne res l’un de l’altre.
La Repùblica havia tingut especial cura de l’ensenyament i els seus mestres.
Destituïts tots pels facciosos, afusellats una bona colla d’ells en l’àmbit rural sobretot, i exiliats uns quants més, els que varen poder continuar s’hagueren de reeducar per poder ser reciclats. El bàndol guanyador, aquell que a Salamanca li havia bramat a Unamuno: "Viva la muerte", "Muera la inteligencia", de primeres, castellanitzà tot l’ensenyament a Espanya i de segones vingué a fer trista realitat allò de "passar més gana que un mestre d’escola". El senyor Secall que després del 38 mai més va poder donar les classes en català, pogué durant molts anys, això si, fer honor al seu cognom i ofici i es va convertir en un os, l’os de les matemàtiques a l’Àngela Roca.
Aquest home que de jovenet a Bellmunt ja havia deixat molt clar que s’estimava més ser bescuit per menjar xocolata que ametlla de bessó sec, i menys encara persona massa magra, fent hores com a "pluri" va entrar de Secretari a la Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos. Al local del carrer Jaume Abril, als baixos de l’edifici Modolell. D’aquesta manera es redimia, de trascantó, d’haver deixat el seu pare amb el moc penjant als bancals ds Scala Dei i posava a disposició de l’individualisme pagès de Viladecans tot el seu saber cooperatiu; malgrat que ja quasi bé totes les terres eren de regadiu i no pas com les del Priorat.
D’en Secall me’n parlava molt bé el meu pare, pagès de vocació. Gràcies a aquest bon rotllo entre ells, va caure a les meves mans, l’any 1973, el llibre Estructura económica de España de Ramón Tamames. L’havia portat del Sindicat i li vaig preguntar: "Ja sap qui és l’autor d’aquest llibre? Qui l’hi ha deixat?". Ell em contestà: "Me l’ha deixat el senyor Secall i és del Sindicat. Què més n’he de saber?". Li vaig respondre: "En Tamames és del PCE i aquest és un dels llibres de referència dels estudiants revolucionaris d’económiques. Ho sap en Secall?". "M’ha dit que era el millor estudi per veure el que era econòmicament Espanya i cap on anava, per això me l’ha deixat…". "Doncs jo també me’l llegiré". Aquell llibre llavors estava en la seva quarta o cinquena edició, ara passa de la vintena.
Tenia cinquanta-quatre anys quan en Secall vingué a raure a Viladecans. No es volgué jubilar als seixanta-cinc i treballà fins el 1976. En tenia setanta quan li digueren: prou! La seva vida entre nosaltres la passà ramblejant entre marrecs i pastanagues els dies de cada dia i ramblejant a Barcelona molts diumenges fent escampar la boira, fent-se humanitat i passejant-la amunt i avall.
L’any 1983 amb la seva dona ja força malalta, se’n varen anar plegats enllà de la mar. A Puerto Limón de Costa Rica a casa de la seva filla que hi era fent les Amèriques. Aquesta fou una de les decisions que més li costà de prendre a la seva vida. M’explicava la Pepita com mirava la seva terra, a l’aeroport el dia de la partida: "Com si se la volgués emportar tota amb ell, amb ses retines". Abans, des de la terrassa del camp d’aviació podies veure: Montjuïc, Montseny, Tibidabo, Sant Pere Màrtir, Vall del Llobregat, Montserrat, Sant Ramon, Albarrosa, Eramprunyà, el Garraf, Castelldefels, i Sitges. Podem suposar també que mirant aquest paisatge cantava silenciosament aquella estrofa d’en Cinto Verdaguer:
Hermosa vall, bressol de ma infantesa, / Blanc Pirineu, /marges i rius, ermita al cel suspesa, / per sempre adéu! / Arpes del bosc, pinsans i caderneres, / Cantau, cantau, / Jo dic plorant a boscos i riberes: / Adéu-siau.
Deixem-los volar i deixem-los arribar….
A Puerto Limón ni de bon tros hi podia ramblejar perquè no n’hi havia de rambla. Però cada dia s’acostava passejant al parc tropical que hi ha a tocar del "malecón" de Cariay, al mateix punt on Cristòfor Colom va fer peu al continent en el seu quart viatge al Carib, el de 1502. Cap al tard de cada dia, entre cocoters, palmeres, orquídies, guacamais, zopilots i lloros, el senyor Secall esperava la sortida dels alumnes de l’Institut d’allà mateix. Nois i noies en sa majoria negres descendents d’esclaus jamaicans, fills de xinesos, d’indis bribrí, d’indis cabécars, d’algun crioll, que fent-li apretada rotllana al voltant del seu banc, li preguntaven pels exercicis de matemàtiques. Amb molt de gust ell els hi acabava resolent.
Tot sigui dit també, Costa Rica no té exèrcit, és un estat constitucionalment neutral i la despesa d’ensenyament ha estat durant molts anys la més gran dels pressupostos.
Mai no he hagut de migrar i per tant no en sé ben bé el sentiment. Els poetes però, ens hi ajuden. Quan es parla de comiats i en aquest cas més, sempre em ve al cap el final del poema "El paradís perdut", de John Milton:
Varen vessar, com era natural,/ unes llàgrimes, que aviat s’assecaren; / el Mon s’estenia davant d’ells / per escollir el seu lloc de repós, / en tant que la Providència els guiava. /Agafats de la mà i amb pas /incert i lent, a través de l’Edèn, / emprengueren el solitari camí.
El senyor Secall morí el 1990, tenia vuitanta-quatre anys. Amb la seva estimada dona, la senyora Teresina Lluís, son enterrats allà. Enllà de la mar, al cementiri de Puerto Limón a la costa del Carib, la darrera morada més verda, acolorida de flors naturals i exòtica que hagi vist mai. Enmig d’una humanitat diversa de carcanades sota terra i d’una humitat tropical d’allò més. Fer-ne memòria és una petita part de l’agraïment que Viladecans li deu.

Andreu Comellas