Era un diumenge a l’aire lliure. A la Torre Roja, convocats per la A.V. del Casc Antic s’hi aplegaven els que pujaven a Sant Ramon. Deu n’hi do la gent que hi havia. Al parc de Can Guardiola també n’hi havia uns quants, que de camí cap a l’ermita de Bruguers menjaven l’entrepà i nosaltres, que havíem quedat a la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, per realitzar la nostra passejada i que també érem uns quants. Guiats per l´Ángel del Grup Ecologista Quercus de Gavà ens vam trobar gent de Salvem Oliveretes, de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, del Centre d’Estudis de Gavà, del Grup Tres Torres, i algú més que anava pel seu compte.
Vam pujar pel carrer Miguel de Cervantes, fins a tocar de les restes d’una construcció, on es va discutir si es tractava de les restes de Can Guardiola o de Can Presas. Com a "càstig" ens vam obligar a esbrinar què hi diuen els erudits al respecte i això és el que hem trobat:
"Al llibre de Dolors Sanahuja Viladecans, terra de pagesos i senyors, a la pàgina 222, hi ha una fotografia que es correspon a les ruïnes, on el peu de foto diu: Ruïnes de l’antic Mas Llorenç, que a partir del capbreu de l’any 1460 ja ens apareix com a Mas Guardiola. D’altra banda, al llibre de Josep Eixarch Les arrels històriques de Viladecans, a la pàgina 143, hi ha una altra fotografia que diu: Restes actuals de Can Preses al costat de la font del llorer. [Aquestes restes es corresponen a les ruïnes que encara hi deuen ser, però colgades pels matolls, a la font de Can Preses també dita del llorer]. A més a més, Josep Eixarch quan parla de Can Guardiola posa entre parèntesi Granja Díaz, o sigui que la Granja Díaz seria una construcció moderna en terres de Can Guardiola".
L’Ángel ens va explicar que les restes que hi ha al costat de les ruïnes son tines per recollir el raïm, trepitjar-lo i extreure’n el most i més tard premsar aquest darrer per fer l’aiguardent. De camí cap a la font de Can Preses vam veure una pedra de molí de més d’un metre de diàmetre i 40 centímetres d’amplada. A prop de la font ens van explicar que el que ara es veu no és la font original, sinó que aquesta es troba uns deu metres amunt.
En aquest punt en Josep Campmany, president del Centre d’Estudis de Gavà, ens va fer cinc cèntims de qui va ser Llorenç Presas i Puig, matemàtic, meteoròleg, cartògraf, i un dels primers científics de Catalunya, que va néixer a Sant Boi l’any 1811 i que es va casar amb la viladecanenca Rosa Parellada i Bosch. En Llorenç va ser qui va fer el primer plànol cartogràfic de Viladecans.
Continuant pels camins de Viladecans que els caps de setmana s’omplen dels colors de les samarretes dels ciclistes, corredors, caminants i buscadors d’espàrrecs, ens dirigim cap a Can Tries, també conegut amb el nom de Can Feral pels propietaris que van posar aquest nom al restaurant (Fermín i Alberto). A mig camí ens trobem una bassa, obra d’enginyeria dels pagesos per tal de recollir aigua de pluja. Ens assabentem que aquesta mena de petites represes són una construcció característica d’aquesta àrea de la geografia catalana per recollir i conduir fins als camps l’aigua, tot i aprofitant els baixants de la muntanya. Més endavant, vam veure unes coves fetes a tocar dels barrancs que fins no fa gaire encara eren habitades i que a hores d’ara són barraques dels pagesos de la zona. Una mica més endavant, abans d’arribar al nostre punt final, la mina d’aigua de Can Tries, ens trobem amb un petit mur de pedra seca que separa els termes de Viladecans i Sant Climent, i a més a més, dues fites de VILA-DE-CANS, amb tota seguretat, germanes de les que en Jaume Lligadas ens parlava al darrer número d’aquesta revista. Per sort aquestes no estaven socarrimades i, fins i tot, com podeu comprovar per la foto, es podien veure els líquens amb què el temps les ha anat vestint.
A la mina ens van ensenyar per on corria l’aigua abans de fer la bassa de laminació i vam passar per sobre d’on dormia el nostre Mamut, el que vam passejar per la Festa Major.
Vam pujar pel carrer Miguel de Cervantes, fins a tocar de les restes d’una construcció, on es va discutir si es tractava de les restes de Can Guardiola o de Can Presas. Com a "càstig" ens vam obligar a esbrinar què hi diuen els erudits al respecte i això és el que hem trobat:
"Al llibre de Dolors Sanahuja Viladecans, terra de pagesos i senyors, a la pàgina 222, hi ha una fotografia que es correspon a les ruïnes, on el peu de foto diu: Ruïnes de l’antic Mas Llorenç, que a partir del capbreu de l’any 1460 ja ens apareix com a Mas Guardiola. D’altra banda, al llibre de Josep Eixarch Les arrels històriques de Viladecans, a la pàgina 143, hi ha una altra fotografia que diu: Restes actuals de Can Preses al costat de la font del llorer. [Aquestes restes es corresponen a les ruïnes que encara hi deuen ser, però colgades pels matolls, a la font de Can Preses també dita del llorer]. A més a més, Josep Eixarch quan parla de Can Guardiola posa entre parèntesi Granja Díaz, o sigui que la Granja Díaz seria una construcció moderna en terres de Can Guardiola".
L’Ángel ens va explicar que les restes que hi ha al costat de les ruïnes son tines per recollir el raïm, trepitjar-lo i extreure’n el most i més tard premsar aquest darrer per fer l’aiguardent. De camí cap a la font de Can Preses vam veure una pedra de molí de més d’un metre de diàmetre i 40 centímetres d’amplada. A prop de la font ens van explicar que el que ara es veu no és la font original, sinó que aquesta es troba uns deu metres amunt.
En aquest punt en Josep Campmany, president del Centre d’Estudis de Gavà, ens va fer cinc cèntims de qui va ser Llorenç Presas i Puig, matemàtic, meteoròleg, cartògraf, i un dels primers científics de Catalunya, que va néixer a Sant Boi l’any 1811 i que es va casar amb la viladecanenca Rosa Parellada i Bosch. En Llorenç va ser qui va fer el primer plànol cartogràfic de Viladecans.
Continuant pels camins de Viladecans que els caps de setmana s’omplen dels colors de les samarretes dels ciclistes, corredors, caminants i buscadors d’espàrrecs, ens dirigim cap a Can Tries, també conegut amb el nom de Can Feral pels propietaris que van posar aquest nom al restaurant (Fermín i Alberto). A mig camí ens trobem una bassa, obra d’enginyeria dels pagesos per tal de recollir aigua de pluja. Ens assabentem que aquesta mena de petites represes són una construcció característica d’aquesta àrea de la geografia catalana per recollir i conduir fins als camps l’aigua, tot i aprofitant els baixants de la muntanya. Més endavant, vam veure unes coves fetes a tocar dels barrancs que fins no fa gaire encara eren habitades i que a hores d’ara són barraques dels pagesos de la zona. Una mica més endavant, abans d’arribar al nostre punt final, la mina d’aigua de Can Tries, ens trobem amb un petit mur de pedra seca que separa els termes de Viladecans i Sant Climent, i a més a més, dues fites de VILA-DE-CANS, amb tota seguretat, germanes de les que en Jaume Lligadas ens parlava al darrer número d’aquesta revista. Per sort aquestes no estaven socarrimades i, fins i tot, com podeu comprovar per la foto, es podien veure els líquens amb què el temps les ha anat vestint.
A la mina ens van ensenyar per on corria l’aigua abans de fer la bassa de laminació i vam passar per sobre d’on dormia el nostre Mamut, el que vam passejar per la Festa Major.
Vicenç Castelló Solina
1 comentari:
Aunque no participé, me ha gustado mucho que se reúnan personas, para una actividad sana y productiva. Gracias a este pequeño reportaje me han permitido participar un poco de lo sucedido. Siempre se aprende algo si se quiere oír.
Felicidades por ese paseo ilustrativo.
Publica un comentari a l'entrada