Xíndries, escarxofes, esbergínies i ofals

D'questes quatre paraules del títol, tan presents en la nostra tradició pagesa, el diccionari normatiu només accepta les dues primeres, i encara com a "segona forma", ja que la primera forma, la més genuïna, és "síndria" i "carxofa". En canvi, les altres dues paraules són considerades formes dialectals o vulgarismes, i no s’haurien d’utilitzar en el llenguatge escrit: les formes correctes són "albergínia" i "alfals".
Aquestes coses dels diccionaris sempre són una mica arbitràries. Les formes originàries i més genuïnes són, com he dit, "síndria", "carxofa", "albergínia" i "alfals". Però si això és així, ¿per què es considera correcta la forma derivada "xíndria" i "escarxofa", mentre que no es consideren correctes les formes, igualment derivades, "esbergínia" i "ofals"? Els autors dels diccionaris ho han decidit així, i així es veu que s’ha de fer. Però vaja, a Viladecans jo crec que farem bé, quan parlem, de continuar dient "xíndria", "escarxofa", "esbergínia" i "ofals". Però a l’hora d’escriure ens hi haurem de mirar més, i fer cas del diccionari.
Però parlant de formes originàries, bé estarà recordar que l’origen d’aquestes paraules ens ve de l’àrab. Els àrabs, durant tot el temps que van ser aquí, ens van ensenyar moltes coses, i en alguns aspectes de l’activitat humana hi van deixar una forta empremta: un d’aquests aspectes és l’agricultura. Perquè síndria o xíndria ve de l’àrab "sandiya", carxofa o escarxofa ve de l’àrab "hurxufa", albergínia o esbergínia ve de l’àrab "albadinjana", i alfals o ofals ve de l’àrab "alfasfasa".
Però, posats a dir, també tenen altres orígens, les nostres paraules pageses. Per exemple, d’Amèrica ens van venir els tomàquets i les patates, i el nom respectiu ve de les paraules "tomatl" i "patata", que és com allà els anomenaven. I també tenim productes de més antiga denominació, els noms dels quals ens vénen del llatí: enciam ve del llatí "incisamen"; ceba ve del llatí "cepa"; "poma" ve del llatí "pomum"; pera ve del llatí "petra"; pruna ve del llatí "prunum"; i finalment préssec ve del llatí "persicum", que vol dir persa, perquè els préssecs van arribar a Roma portats de Pèrsia, i els romans primer en van dir "prunum persicum", o sigui "pruna persa", i després "persicum" a seques...
El més curiós, sens dubte, és el cas de l’albercoc (que a Viladecans anomenem "bercoc", una forma dialectal que podem dir a l’hora de parlar, però que farem bé de no escriure). El cas de l’albercoc demostra que això de les llengües va molt barrejat, i ens servirà per tancar aquesta passejada entretinguda pels nostres camps. Resulta que albercoc ve de l’àrab "albarquq", però al seu torn "albarquq" ve de l’article àrab "al" i la paraula llatina "praecoquum", que vol dir "precoç", "primerenc", i que és com anomenaven en llatí aquesta fruita, perquè és de les primeres que arriben. Els àrabs es veu que van conèixer la fruita a Grècia, on era anomenada amb el nom llatí, i d’allà van agafar també la paraula, a la qual van afegir el seu article...

Josep Lligadas Vendrell