El Padre Celestino diu que en la gènesi i el bastiment del “temple del tobogan” el que hi ha és: l’Amistat. Vol dir que, quan la Cia. Roca es desentengué de l’acompliment total del projecte del “Poblado”, mossèn Ramon Saborit, dolgut per la no-església, va fer partícep del seu desencís a l’aparellador Rafael Paulo. Aquest, va transmetre la frustració a l’amic arquitecte Robert Kramreiter. I, a l’arquitecte, la possibilitat de fer un edifici religiós li va esbatanar els ulls, de manera que li remeté amicalment a mossèn Ramon l’interès de dur-lo a terme.
A aquesta amistat, jo hi afegiria alguna conveniència. En Paulo tenia uns terrenys a prop de Can Batllori, en Kramreiter un projecte dubtós de fer a Lloret i el senyor rector de Viladecans la necessitat i la determinació de crear una nova parròquia més enllà del torrent Ballester. Establerta la bona relació, el primer va cedir els terrenys, el segon el projecte de Lloret i el tercer, per començar, va anar a trobar-se amb la seva vella amiga Àngela Roca, a qui va arrencar el compromís d’aportar els 4.800.000 pessetes que li hauria costat de fer l’església del projecte de vivendes del Poblado.
Després, l’especial habilitat de Mn. Ramon de fer amics va incorporar al bastiment del temple a tot un altre personatge: José María Aguirre Gonzalo, president d’Agromán S.A. i posteriorment, del Banco Guipuzcoano i del Banco Español de Crédito. D’aquí que fos Agromán l’empresa constructora, després de retirar-se Brycsa.
Sense cap subvenció estatal, els ingresos del bastir van ser: l’aportació abans explicitada de Roca; els 3.685.000 pessetes aportades per la parròquia de Sant Joan, en base a donatius dels feligresos fets públics a totes les misses fins l’any 1972, en què Mn. Ramon es va jubilar; l’aportació de 1.823.000 per part de diferents empreses i entitats; i finalment un préstec de Caixa Catalunya de 5.000.000, avalat per una vintena de feligresos del mateix Sant Joan, que acabà de pagar-se l’any 1982. El total facturat per Agromán va ser de 12.256.000 pessetes i, tot sigui dit, mai va reclamar ni afegir demores pels múltiples i grans endarreriments de pagament de la facturació.
Fer front a la recapta per restituir el préstec a la Caixa, fou cosa, sobretot, de mossèn Celestino, amb les més inversemblants iniciatives. És de recordar, per exemple, que la Parròquia de Santa Maria de Sales ja als anys seixanta feia participacions de la Loteria de Nadal. Encara en fa. I és de remarcar que era practicament l’única entitat de la vila complidora de la legalitat. Sempre ho ha fet amb l’obligatòria autorització de la Delegació d’Hisenda.
Així doncs, també podríem dir que fou la fe de molts, convertida en suport financer, la que acabà fent de Santa Maria de Sales un referent geogràfic i religiós per a tots els viladecanencs i per l’allau migratòria dels anys seixanta i setanta. Al seu voltant va anar pivotant la urbanització del ponent viladecanenc.
Coetanis del Poblat Roca, dins els seixanta, ho són el conjunt de blocs del carrer Comerç, gairebé adossats al temple, i els de la plaça de la Hispanitat a tocar de Can Batllori. Aquestes vivendes de la plaça Hispanitat, construïdes en règim de cooperativa, en bona part per obrers de Roca, havien estat impulsades i assessorades per Luís Burción, fundador de la cooperativa del Sagrat Cor del Poble Nou, a qui, en gratitud, se li va dedicar una de les places. Paral·lelament, l’Alba-rosa creixia per les rampes de la Serra de Miramar a base de torres i torretes, gairebé totes segona residència de gent barcelonina si exceptuem les cases amb parets mitgeres del carrer dels Lliris i del carrer dels Pensaments.
Entrats en la crisi dels setanta i quan Franco es començava a morir, es construiren les 188 vivendes anomenades del Congrés, a tocar de Gavà. Fou aquesta una de les darreres actuacions del Patronat de Vivendes del Congrés Eucarístic Internacional depenent de l’arquebisbat de Barcelona, que promovia vivendes de protecció oficial durant els anys cinquanta i seixanta. D’aquí que la plaça que el conjunt enclou es digui de l’Arquebisbe Modrego. Quan Franco ja era mort, arrencava la primera fase-meitat dels blocs amb nom de rius catalans que hi ha a l’avinguda del Doctor Fleming, i que encerclen el col·legi del mateix nom, que fins l’any 1979 es deia Almirante Carrero Blanco. La majoria dels nous habitants, ja no érem gent vinculada a la fàbrica Roca, jo mateix hi vaig anar a raure durant set anys a l’edifici que duu el nom del riu Cardoner, quan començava la segona vaga de 1976.
Els anys setanta, per mossèn Celestí, amén de ser els anys de les vagues, foren els anys dels vitralls de Santa Maria. Una de les principals fixacions del seu viure era complementar l’obra del temple. Per més que jo, llavors militant del PSUC, m’acostés a ell una i altra vegada per veure fins on érem capaços d’anar plegats políticament i socialment, o conèixer la realitat des d’un diferent punt de vista, recordo que sempre acabàvem repassant la bellesa de les noves representacions bíbliques en format vitrall. Any rere any, ell els feia instal·lar tan bon punt aconseguia els diners necessaris, i cofoi i feliç me’ls mostrava. L’artista creador fou el bon muralista i polifacètic Llucià Navarro, mort l’any 2007. No era un artista de floretes i colorins, ho era de la figura humana eixuta. Qui conegui la revista Cavall Fort el recordarà perquè durant molts anys en fou il·lustrador.
El temple de Santa Maria de Sales no és un edifici clàssic ni respon a un projecte estàndard, ja que el seu arquitecte, Kramreiter, era deixeble de Le Corbousier. De planta, parets i sostre fent curvatures, integra elements puristes en una gran austeritat funcional feta a base de formigó armat. L’element més destacable de l’exterior és el discutit campanar. Personalment, sempre he volgut interpretar l’edifici com la representació d’una “haima”, de les que deurien abrigar el Poble d’Israel en la seva travessia del desert. El campanar seria, doncs, per a mi, el faldó aixecat que emmarca l’entrada, crida, dóna la benvinguda i acull els parroquians. A l’interior tot gira al voltant de l’altar i el seu presbiteri. És a dins on es fa més palesa la bellesa dels vitralls i la bondat de l’espai assembleari en cercle.
Aquest espai, fou més assembleari que mai el 2 de març de 1976. Cent vint treballadors s’havian tancat aquell dimarts a l’interior del Temple. Quatre dies abans, el dissabte 28 de febrer, havia començat la primera de les vagues de Roca Radiadors de l’any 1976, i aquesta n’era una acció derivada més.
Preciso parlant de primera o segona vaga de 1976, perquè és massa oblit no recordar, com algú fa, que en aquell espaterrant any de la nostra història, primerament, n’hi va haver una de 42 dies, entre el 28 de febrer i el 9 d’abril i, sis mesos després, la segona de 95, començada l’11 de novembre i acabada l’ 11 de febrer del 1977.
El tancament dels cent vint durà quatre dies, fins el divendres dia 5. Va ser escurçat per donar pas a les celebracions religioses del cap de setmana, però sobretot per la pesantor i espaordiment dels fets de la ciutat de Vitòria-Gasteiz del dimecres dia 3, quan la Policia Nacional en el desallotjament d’una assemblea a la parròquia del barri de Zaramaga, disparant a tort i a dret, matà 5 obrers i en ferí 150. Fraga Iribarne era el ministre de l’Interior. “La calle es mía”, deia. Se’n va anar a l’altre barri sense demanar perdó ni expiar culpes, amb honors de la seva patuleia.
Aquesta primera vaga esclatà tres dies després d’haver acabat victoriòsament la de 106 dies dels treballadors de Laforsa de Cornellà, començada la setmana abans de morir Franco. Laforsa havia arrosegat centenars d’aturades solidàries, durant la setmana del 20 al 28 de gener, en l’anomenada Vaga General del Baix Llobregat. Les accions del moviment obrer en el marge dret del riu tingueren menys esclat que les del marge esquerre, a excepció de les del Prat de Llobregat, i molt escàs, tot sigui dit, a Roca Radiadors.
Vetaquí que, en desacord a l’hora de revisar el conveni, que es feia semestralment per raó de patir una inflació de preus del 18%, la fàbrica d’Alcalà d’Henares es posà en vaga el 26 de febrer per fer front a la minsa oferta empresarial i, el 28, la secundà la factoria de Viladecans-Gavà. Reprimida violentament per part de la Guàrdia Civil i Policia Nacional i ben embolicada per part de la direcció, la vaga dels 42 dies acabà amb un esquifit acord d’augment mensual de 3.000 pessetes, però sense acomiadaments. Mig acceptat en assemblea, després d’un referèndum previ organitzat per l’empresa, en què no va participar gairebé ningú de fàbrica, el dia 10 d’abril la gent es va anar incorporant al seu lloc de treball. L’assemblearisme agafà volada a partir d’aquí i marcà el subsegüent moviment obrer de Roca.
L’església del Poblado havia tornat a prendre un protagonisme que no hauria volgut. Després del tancament dels cent vint, fou vigilada de manera permanent per la Guàrdia Civil. Els barris de ponent, patrullats policialment de manera continuada per evitar reunions de més de tres persones, s’emportaren una mala dosi de garrotades i un dels seus veïns, l’acomiadat capdavanter Antonio Plata, una brutal pallissa-tortura al calabós de la Guàrdia Civil de Gavà. Celestino Bravo, a part de les pressions, rebé una dolorosa quantitat d’insults i recriminacions, en forma de carta a l’opinió pública, de cristians a qui costava molt entendre què és la justicia i, molt més, la fraternitat.
En definitiva, acumulació de ràbia i enemistat per la segona topada. (Continuarà...).
Andreu Comellas
1 comentari:
Fora bo que algú donés la datació exacta de l'elaboració dels vitralls de Llucià Navarro a Santa Maria de Sales.
Publica un comentari a l'entrada